UNITAT DIDÀCTICA 3.- EL FEUDALISME (s. XI-XIII)

INTRODUCCIÓ

• Triomf del feudalisme a Europa.
• Economia agrícola.
  • Predomini del latifundisme: prestigi i poder.

• A partir del segle XI: procés de desenvolupament de la vida urbana.
  • Augment de la producció d'aliments.
  • Creixement de la població urbana.
  • Desenvolupament del comerç i l'artesania.

• Minoria militar-eclesiàstica.
  • Concentració de la propietat.
  • Control dels excedents.
  • Control del treball dels pagesos.
  • Exercici de funcions públiques.
  • Establiment de relacions de dependència entre pagesos i senyors.

• Vassallatge i relacions socials jerarquitzades entre els membres de l'elit social.

1.- L'ECONOMIA FEUDAL: EL CAMP

1.1.- EL TREBALL DE LA TERRA. CARACTERÍSTIQUES

• Base de l'economia feudal: agricultura, ramaderia i explotació de boscos.
• Producció de subsistència.

a.- AGRICULTURA DE POLICULTIU

• Cerealista.
• Conreus accessoris: lleguminoses, horta, vinya, olivera i lli.

b.- CONREUS COMERCIALITZABLES

• Abundant mà d'obra.
• Molts beneficis per als grans terratinents (nobles i monestirs).
• Vinya i olivera.

c.- PREDOMINI DELS SÒLS POBRES DE SECÀ

• Tècniques endarrerides i guaret.
• Rendiment baix.

d.- AMPLIACIÓ DE LES ZONES DE REGADIU

• Ubicació a les principals valls fluvials ( Duero i Ebre).
• Mà d'obra musulmana (mudèjars).

e.- DEPENDÈNCIA DE LES CONDICIONS METEOROLÒGIQUES

• Afecten sobretot a les terres de secà.
  • Males collites i crisis de subsistència.

f.- UTILITZACIÓ DELS BOSCOS

• Terrenys de pastura per al ramat.
• Fusta com a material de construcció.
• Caça.

1.2.- LA RAMADERIA

• Activitat complementària de l'agricultura a les zones de les valls fluvials.
• Major importància a les zones de muntanya.
• Obtenció d'aliments, primeres matèries (llana, cuir), adobs, força de tracció i força de combat (cavalls).

A.- LA CORONA D'ARAGÓ

• Predomini a les zones de muntanya (Pirineus i El Maestrat)
• Ovina i caprina.

B.- LA CORONA DE CASTELLA

• Important desenvolupament.
  • Grans extensions de terres escassament poblades dedicades a la pastura.
  • Interès dels nobles perquè produeix gran quantitat de beneficis.

• Predomini de la transhumància d'ovelles merines (producció de llana de qualitat).
• La monarquia concedí privilegis de pas i de pastura a monestirs, concejos, ordes militars i nobles.
  • Enfrontament entre nobles i pagesos -perjudicats per aquesta mesura, perquè es quedaven sens terres de conreu- pel control de les terres de pastura.

• L'any 1273, el rei Alfons X el Savi creà l'Honrado Concejo de la Mesta.
  • Donava suport als interessos dels grans i petits propietaris d'ovelles.
  • Funcions:
    • Establir reglaments (itineraris, drets, ús de les terres de pastura...).
    • Vigilància de la transhumància.

• Part dels beneficis obtinguts quedaven en mans de la monarquia, per això li convenia donar suport als grans ramaders.

1.3.- LA PROPIETAT DE LA TERRA

A.- EVOLUCIÓ DE LES SENYORIES

a.- Senyories territorials

• Segles X-XI
  • En un principi s'anomenaven beneficium i el rei les concedia a un senyor de manera temporal o vitalícia.
  • Posteriorment s'anomenaren feudum i passaren a tenir un caràcter hereditari.
  • En ambdós casos, els pagesos es varen sotmetre a l'autoritat dels senyors.
  • S'estructuraven en:
    • Reserva senyorial, treballada pels serfs. Tota la producció era exclusivament per al senyor.
    • Parcel.les al voltant de llogarets i pobles. Eren treballades per pagesos lliures.
      • Aquests pagesos pagaven una renda al senyor, que es corresponia a una part de la collita + una quantitat de dies de treball gratuït a la reserva senyorial (fer la collita, la verema...).

• A partir del segles XI-XII
  • La renda va ser substituïda progressivament per un nou tipus en diners (censos, arrendaments, foros, etc.).

b.- Senyories jurisdiccionals

• Es donaren a partir del segle XIII.
• La monarquia concedia funcions i drets públics al senyors feudal (nobles i alt clero), el qual el exercia sobre els habitants d'un territori determinat que li podia pertànyer o no:
  • Dret a fer justícia.
  • Cobrament d'imposts.
  • Dret sobre la transmissió de terres als descendents.
  • Concedir permís per a matrimonis.
  • Cobrament d'una renda o rescat que havien de pagar els pagesos que volien abandonar la terra que treballaven.
  • Establiment de monopolis sobre l'ús de molins, farga, forn i boscos.

B.- L'ADSCRIPCIÓ DEL PAGÈS A LA TERRA

• Si el senyor perdia pagesos -perquè fugien-, perdia part de la seva renda.
  • Era necessari mantenir adscrits els pagesos a la terra que treballaven.
  • Tot i això, els pagesos tenien vàries maneres de eludir l'adscripció:
    • Aprofitaven el procés de repoblació de nous territoris, convertint-se en petits propietaris.
    • Fugien a les ciutats on els drets senyorials no tenien vigència. A les ciutats els pagesos es convertien en ciutadans al marge del control senyorial.

C.- EL CAS CONCRET DES PAGESOS REMENCES

• A Catalunya el procés d'adscripció dels pagesos a la terra va ser més ràpid que en altres territoris peninsulars.
• En un principi, els llaços de dependència entre senyors i pagesos eren dèbils.
  • El pagès abandonava la terra sense pagar la indemnització corresponent al senyor.

• Per evitar aquest problema, es va posar en marxa un contracte d'arrendament de tipus enfitèutic.
  • Era a perpetuïtat o a llarg termini.
  • A canvi de treballar la terra que li cedia al senyor, el pagès pagava una renda sotmesa a poques modificacions, la qual cosa el beneficiava i, fins i tot, en alguns casos, el permetia estalviar.

• Amb el pas del temps, les diferències entre els pagesos lliures enfitèutics i els serfs o colons adscrits es varen diluir i tots passaren a anomenar-se homes dels senyor.
  • Aquesta dependència i control exercit pel senyor sobre tots els pagesos i serfs va augmentar a mida que es conquerien nous territoris.
  • Aleshores, per evitar que els pagesos abandonessin la terra del senyor, es va establir la redimentia, un pagament en metàl.lic que els pagesos havien de pagar si volien abandonar la terra que treballaven. Solia equivaler al valor total dels beneficis obtinguts pel pagès durant el període de temps que havia treballat la terra del senyor.
    • Aquest pagament era abusiu i els pagesos no tenien mitjans suficients, així que es veien obligats a quedar-se a la terra del senyor.
    • La redimentia es considera un mal ús, una pràctica abusiva duta a terme pels senyors en perjudici dels pagesos.
    • Altres mals usos aplicats pels senyors eren:
      • Tenien drets econòmics sobre les herències dels pagesos (es quedaven amb una part).
      • Cobraven una indemnització en cas d'incendi.
      • Cobraven una quota sobre els béns de les dones adulteres.
      • Posaven preu a l'ús de molins, fargues, etc. Que hi havia a la senyoria.

• Aquesta situació provocà la revolta dels pagesos remences a partir del segle XV (explicació en un altre tema).

2.- L'APARICIÓ DE LA CIUTAT I EL SEU PAPER EN LA SOCIETAT FEUDAL

2.1.- LA CIUTAT, CENTRE COMERCIAL I ARTESANAL

La primera activitat dels nuclis urbans fou el comerç. El desenvolupament dels intercanvis comercials suposà:

A.- L'ADOPCIÓ D'UN SISTEMA MONETARI

• Varen aparèixer els especialistes en el canvi, que es convertiren en banquers.

B.- NOVETATS EN LES TÈCNIQUES COMERCIALS

• Difusió de pràctiques mercantils (lletra de canvi, assegurança marítima, etc.).
• Aparició de societats mercantils.
• Creació d'institucions que representaven els interessos dels comerciants (consolats).
• Redacció de lleis específiques.

C.- LA MILLORA DELS MITJANS DE TRANSPORT

• Predomini dels transports marítims.

• Vaixells amb major capacitat.
• Major rapidesa i estalvi.
• Més barats que els terrestres.
• Els majors centres comercials eren les ciutats marítimes.

• Algunes rutes terrestres es varen desenvolupar, com el Camí de Sant Jaume (Camino de Santiago).
  • Es varen restaurar calçades romanes i es construïren nous ponts.

• Destacaren dues vies fluvials: l'Ebre i el Guadalquivir.

D.- APARICIÓ DELS GREMIS

• Un gremi era un organisme corporatiu —habitualment de caràcter urbà— que agrupava els artesans dedicats a un mateix ofici. Cada gremi establia la quantitat i qualitat del producte elaborat, així com el seu preu. Els artesans que hi formaven part, havien de complir unes normes molt estrictes i, si les incomplien, eren penalitzats fins i tot amb la seva expulsió. Els gremis també protegien els seus membres —en cas de malaltia, mort, incendi del taller, etc.— i s'encarregaven de la formació de nous artesans. A mida que les ciutats guanyaren importància i es desenvoluparen econòmicament, els principals membres dels gremis començaren a formar part dels governs municipals. Hi havia tres tipus d'artesans:
  • Els mestres, que es posaven al capdavant de cada taller. Eren membres de ple dret del gremi. Les dones no podien ser mestres, tot i que podien arribar a dirigir un taller. Havien de signar el producte elaborat amb el nom del pare, del marit... encara que fossin morts.
  • Els oficials, artesans en període de formació, que es preparaven per convertir-se en mestres —si superaven l'examen final presentant una obra mestra—.
  • Aprenents, al.lots menors d'edat que entraven en el taller d'un mestre per aprendre l'ofici. Els seus pares oferien una quantitat de diners als mestres a canvi de la seva formació, protecció i manutenció. Solien encarregar-se de les tasques més dures del taller.

2.2.- LES CIUTATS CASTELLANO-LLEONESES

• Tipus:
  • Aglomeracions d'agricultors i ramaders.
  • Centres religiosos.
  • Centres administratius.

• Dominades per la noblesa, en aquestes ciutats els gremis tenien escassa importància.
  • Activitat artesanal poc desenvolupada.
    • Es produïa molta llana (La Mesta), però els grans ramaders —nobles— preferien vendre-la i no donar importància a la indústria tèxtil, perquè així obtenien beneficis directes i evitaven, al mateix temps, que els artesans poguessin organitzar-se en gremis el sufiecientment poderosos per actuar al marge de la seva autoritat.

• Hi havia mercats setmanals i fires anuals.
• Solament tenen gran importància:
  • Les ciutats desenvolupades al llarg del Camí de Sant Jaume, que s'aprofitaven del comerç desenvolupat amb el pelegrinatge.
  • Sevilla, port fluvial en contacte amb l'Estret de Gibraltar.
  • Ports cantàbrics que mantenien contactes amb el nord d'Europa.

• Exportació de productes agrícoles i derivats.
• Importació de productes de luxe consumits per les elits socials.

2.3.- LES CIUTATS D'ARAGÓ

• Desenvolupament d'una important activitat artesanal i comercial que donà poder a les ciutats. Aquestes començaren a actuar al marge de l'autoritat de la noblesa.
  • La classe burgesa artesana i comerciant —gremis— guanya importància i, amb el suport de la monarquia, es va fer càrrec dels governs municipals.
    • La monarquia concedia aquest dret a les ciutats a canvi de préstecs i d'una part dels beneficis obtinguts amb l'artesania i el comerç. Així, l'autoritat monàrquica es consolidà progressivament davant dels interessos nobiliaris.

A.- LES CIUTATS COMERCIALS

• Es desenvoluparen rutes interiors gràcies a la pacificació dels comtats catalans i a la seguretat de la frontera amb Al-Andalus.
• Aragó es va convertir en un imperi comercial.
  • Mantenia intensos intercanvis comercials amb altres indrets de la Mediterrània.
  • Venia teixit de Flandes al nord d'Àfrica (a partir del segle XII).
  • Barcelona es va convertir en un dels principals centres del comerç d'esclaus a la Mediterrània.
• Els privilegis concedits per la monarquia varen permetre el desenvolupament de fires i mercats.
• Es redactaren les primeres normes de navegació comercial i es crearen institucions i corporacions que protegien els interessos dels comerciants.

B.- CIUTATS ARTESANES

• Les ciutats es desenvoluparen segons l'activitat en la qual s'havien especialitzat.
  • Indústria tèxtil.
    • Producció de teixit de llana procedent dels Pirineus i d'Aragó.
    • Principals nuclis: Barcelona, Lleida i València.

• Indústria siderometal.lúrgica.
  • Desenvolupament de la “farga catalana”.
  • Producció d'armes, objectes litúrgics i eines per al camp.
  • Desenvolupament a les valls pirinenques.

• Construcció naval.
  • Desenvolupada gràcies a què Aragó es va convertí en un imperi comercial.
  • Construcció d'importants drassanes a ciutats com Barcelona, València o Palma.

• Els tallers artesanals s'agrupaven en carrers segons l'ofici.
• Abans del segle XIII predominaven les confraries amb caràcter religiós-benèfic i amb un sant patró.
• A partir del segle XIII es varen organitzar els gremis amb una acurada reglamentació del treball artesanal.

3.- LA SOCIETAT FEUDAL

A.- FORMES DE CLASSIFICAR LA SOCIETAT FEUDAL

a.- A nivell econòmic

• Món rural:
  • Grans terratinents: noblesa i clero.

• Pagesia:
  • La majoria adscrita a la terra (arrendataris i serfs).
  • Una minoria de petits propietaris lliures.

• A les ciutats es trobaven:
  • La burgesia incipient: artesans i comerciants.
  • Treballadors urbans.

b.- A nivell jurídic, s'estructurava en estaments o ordres amb estatuts jurídics diferents (no hi havia igualtat jurídica). Es distingia entre:

• Estaments privilegiats:
  • Tenien tots els drets.
    • No pagaven imposts.
    • Ocupaven els principals càrrecs polítics.
    • Rebien beneficis i jurisdiccions (senyories jurisdiccionals) a canvi dels seus serveis.
    • En el cas dels nobles, aquests formaven part d'ordes de cavalleria.
  • Noblesa (bellatores): dedicada a la guerra i la protecció del clero i de la pagesia.
    • Es dividia en alta i baixa noblesa.
  • Clero (oratores): oraven per la salvació de les ànimes.
    • Posseïa grans propietats.
    • Cobrava imposts (delme).
    • Controlava la cultura.
    • Inspirà l'estructura de la societat feudal.
    • Es dividia en alt i baix clero.

• Estaments no privilegiats (laboratores): treballaven i eren la base sobre la qual se sustentava l'estatus socioeconòmic i jurídic dels privilegiats.
  • Burgesia dedicada al comerç i l'artesania. Podia ser molt poderosa a nivell econòmic, però no tenia drets sociopolítics. En tot cas podia controlar els governs municipals d'algunes ciutats, a canvi de donar suport econòmic a la monarquia.
    • L'alta burgesia enriquida comprava terres i tenia com a objectiu aconseguir títols nobiliaris a canvi de donar suport a la monarquia.
  • Treballadors urbans.
  • Pagesia.
    • Representava entre el 80% i el 90% de la població.
    • Hi havia varis tipus:
      • Una minoria de petits propietaris.
      • Colons i pagesos arrendataris. Podia tractar-se d'antics petits propietaris que havien perdut la seva terra —per deutes, per pressió senyorial...— i que, a canvi de continuar treballant-la, pagaven una renda als senyors. A mida que el poder senyorial es va incrementar, molts acabaren adscrits a la terra.
      • Serfs. Estaven adscrits a la terra i, encara que l'esclavitud no existia en teoria, la seva situació socioeconòmica era molt semblant a la dels esclaus. Estaven totalment sotmesos a l'autoritat senyorial.
      • Jornalers. Pagesos contractats de forma temporal. No estaven adscrits a la terra, però la seva situació podia arribar a ser d'extrema pobresa.

• Aquesta ordenació tenia com a objectiu refermar els privilegis de la noblesa i del clero sobre la resta de la societat feudal.

B.- LA SENYORIA

• Era l'estructura jurídica clau per la qual els no privilegiats patien el sotmetiment o dependència respecte dels privilegiats.
• La condició d'homes lliures acabà desapareixent al món rural, perquè els pagesos quedaren adscrits a la terra i sotmesos a l'autoritat d'un noble o d'un monestir.
• Quan la senyoria es convertí en hereditària (feudum), els privilegiats aconseguiren perpetuar l'estructura de la societat feudal, amb una minoria de nobles i clergues sotmetent una majoria formada per pagesos.

C.- LES CIUTATS

• La majoria depenia de la monarquia.
• Varen conservar en la majoria de casos els conceptes de llibertat i d'autogovern.
  • Això va atreure població pagesa que fugia dels abusos dels senyors.

• El govern municipal de les ciutats es trobava en mans d'una minoria de burgesos comerciants i artesans (en ocasions, també nobles), els quals exercien el poder a canvi de donar suport econòmic als reis.

D.- MINORIES MARGINADES

a.- Els jueus

• Minoria que va realitzar una important tasca en el desenvolupament econòmic i cultural dels regnes cristians.
• Representaven entre un 3% i 7% de la població.
• Es dedicaven principalment al comerç i a oficis especialitzats (metges, advocats, banquers...).
• Donaven crèdit, sobretot a la monarquia.
• Ocupaven càrrecs importants en l'administració, a canvi de donar ajuda econòmica als reis.
• Vivien en barris apartats (aljamas, calls, juderias).
• Tenien una legislació diferent a la resta de las societat.
• Eren víctimes d'un intens sentiment antijueu per part de la resta de grups socials.
  • Aquest antijudaisme era propiciat per la noblesa, l'Església i la burgesia, perquè la seva proximitat a la monarquia posava en perill els interessos socioeconòmics d'aqueixos grups. Així, per exemple, la burgesia els considerava competidors a l'hora d'aconseguir càrrecs administratius i, per això, propiciava el rebuig cap a aquesta comunitat.
  • Eren culpats de tots els problemes i desgràcies.
  • L'Església els acusava d'haver assassinat Crist i això despertava l'odi del poble.
  • Aquesta manipulació afavoria que les masses més pobres culpessin els jueus de la seva situació. Per això, els jueus varen ser víctimes d'assalts i matances al llarg de tota l'edat mitjana.
  • Molts jueus, per evitar aquesta situació, optaren per dues possibilitats.
    • Alguns es convertiren al cristianisme, la qual cosa no evità la desconfiança dels altres sectors i, consegüentment, noves matances.
    • Altres preferiren emigrar fora de la Península.

b.- Els mudèjars

• Era la població musulmana que vivia en territori cristià.
• No varen patir tant la intol.lerància per part dels cristians, com succeïa amb els jueus. Tot i això, eren un grup minoritari empobrit i marginat a barris aïllats (moreries).
• Molts s'anaren convertint al cristianisme, encara que, en alguns casos, conservaven els seus costums i la seva antiga religió en secret.

4.- ESTRUCTURA POLÍTICA

4.1.- SISTEMA DE RELACIONS PERSONALS

• Nobles i clero assolien en les seves senyories part del poder polític que corresponia als monarques (administració, justícia).
  • La legislació del Liber Iudicorum va caure en desús, perquè cada senyor aplicava a la seva senyoria la seva pròpia llei. No hi havia una única llei per a cada regne, sinó lleis diferents per a cada senyoria.

• Les relacions polítiques es convertiren en vincles personals o de vassallatge.
  • Aquell immediatament inferior es vinculava al seu immediat superior a través de l'homenatge-investidura amb un jurament de fidelitat que obligava, entre altres coses, a oferir ajuda militar o financera. A canvi d'aquest jurament, el vassall rebia la investidura d'un feu —terres, cavalls, diners, etc.— o senyoria.
  • El rei solament conservava una relació directa amb els súbdits de les terres que ell controlava directament (reialeng), com un senyor feudal més.
  • Jerarquia.
    • El rei.
    • Grans magnats vassalls immediats del rei (comtes, ducs, marquesos).
    • Nobles mitjans, vassalls dels grans magnats.
    • Militars encarregats de la defensa i de l'administració dels castells, vassalls dels nobles mitjans.
    • Guerrers (milícies i cavallers), vassalls dels altres grups de nobles superiors. Hi havia guerrers vassalls del rei, dels grans magnats o dels militars de major rang, depenent del cas.
    • La gran massa de pagesos no eren tots súbdits del rei —menys els de reialeng—, sinó població sotmesa a l'autoritat del seu senyor en concret.

• A partir del segle XIII aquesta situació va canviar progressivament i la monarquia va guanyar poder, imposant-se sobre els interessos i autoritat dels senyors.

4.2.- MONARQUIA FEUDO-VASSALLÀTICA

A.- EL REGNE DE CASTELLA-LLEÓ

• En general, el regne de Castella presentava un menor desenvolupament econòmic que la Corona d'Aragó, tot i que la seva monarquia era més forta i havia aconseguit limitar l'autoritat jurídica dels senyors.
• Per influència de les teories de Sant Isidor de Sevilla, es va concebre un tipus de monarquia d'origen diví on el rei posseïa gran poder. Per tant, els nobles i l'alt clero s'havien de sotmetre —en teoria— a l'autoritat reial, perquè aquesta emanava directament de Déu.
• A més, gràcies al suport econòmic de les ciutats i de la burgesia artesanal i comerciant, la monarquia va incrementar progressivament la seva autoritat. Així, el rei:
  • Era cap de l'exèrcit.
  • Tenia poder legislatiu. Elaborava lleis que s'havien d'aplicar a tot el regne.
    • Fins aleshores, cada senyor aplicava les seves pròpies lleis als seus territoris, però a partir del segle XIII la monarquia castellana va elaborar un cos legal comú per a tot el regne, que els senyors estaven obligats a aplicar (encara que en la pràctica no sempre era així).
    • Exemple d'això va ser la uniformització de la legislació castellana —les mateixes lleis per a tota Castella— que va dur a terme Alfons X el Savi al segle XIII, a través de la redacció del Fur Reial i de les Partidas.
  • Actuava com a jutge suprem del regne. Impartia justícia als diferents municipis a través dels batles del rei.
  • Recaptava imposts al marge dels interessos senyorials.
    • Fins aquells moments els senyors recaptaven imposts als seus corresponents territoris i solament donaven al monarca un percentatge. A partir del segle XIII el rei de Castella recaptava imposts a través dels seus funcionaris, restant poder econòmic i jurídic als senyors i monestirs.

• Encunyava moneda com a símbol de la seva autoritat sobre el seu regne.

• Al voltant del rei es va crear l'anomenada noblesa palatina o Cort reial, que no tenia una seu fixa, sinó que era itinerant. Estava integrada per familiars, nobles fidels i funcionaris d'alt rang (entre els quals hi havia jueus i burgesos que l'aconsellaven a nivell econòmic). D'aquesta Cort també formaven part:
  • El cap de la milícia reial (l'exèrcit del rei).
  • El notari, que redactava la documentació reial.
  • El majordom, que s'encarregava de la hisenda reial i de dirigir els funcionaris que recaptaven els imposts.
  • Els batles del rei, els quals administraven justícia en nom del monarca.
  • La Cancelleria Reial, que s'encarregava de tota la paperassa administrativa de la Cort.

• Per altra banda, el rei va deixar l'administració de les terres de reialeng —terres de propietat reial— en mans de merins, els quals, a més, impartien justícia en nom seu.
  • També s'intentà establir aquest càrrec en les diferents senyoires del regne, però l'oposició de nobles i monestirs no ho va permetre.

• El rei també podia demanar consell a la Cúria Règia, una assemblea consultiva formada per membres de la Cort. Amb el temps, es convertí en el Consell Reial.
  • Un altre òrgan consultiu, les Corts —no confondre amb la Cort—, va derivar del la Cúria Règia, convocant-se de manera extraordinària quan el rei ho requeria (més imposts, més presupost per subvencionar una guerra, etc.).

B.- LA CORONA D'ARAGÓ

a.- Els comtes catalans

• La jerarquia feudal a Catalunya quedà establerta a través del Codi dels Usatges, primer codi feudal europeu, elaborat al segle XII. D'aquesta manera:
  • Els comtes es trobaven al cim de la societat i concentraven el poder a les seves mans.
    • Entre els segle XII i XIII, els comtes de Barcelona s'imposaren definitivament sobre la resta de comtats. Representaven la màxima autoritat de Catalunya.

• Els vescomtes i barons eren vassalls dels comtes.
  • Ocupaven càrrecs importants i posseïen senyories jurisdiccionals.

• Els vasvassons eren vassalls dels vescomtes i barons.
• Els cavallers eren membres de la petita noblesa i militars professionals que estaven al servei de l'alta noblesa.

b.- La monarquia aragonesa (a partir del segle XIII)

• Els reis aragonesos no eren tan poderosos com els castellans i es comprometien a mantenir els usos, tradicions i costums del seu territori, la qual cosa limitava la seva autoritat en benefici dels grans senyors.
• Es tractava d'una monarquia pactista, ja que el rei pactava amb els senyors per poder conservar cert nivell d'autoritat sobre el regne.
  • Això suposava donar constantment més privilegis i propietats als senyors, així com no intervenir en les senyories, a canvi de fidelitat.

• Veritablement, la Corona d'Aragó funcionava com una “federació” de tres Estats: Catalunya-Mallorca, Aragó i València.
  • Aquests territoris tenien en común un mateix rei.
  • Tot i això, conservaven llengua, lleis, costums i institucions pròpies. Això suposa que a la Corona hi havia diversitat de jurisdiccions sobre les quals el rei tenia escassa influència.
  • El monarca, a més, residia a Barcelona i tenia representants a cada Estat (governadors, lloctinents, virreis, etc.).

• L'administració es basava en la Curía o Cort i en un abundant nombre de funcionaris reials.
  • Entre les institucions més importants cal assenyalar:
    • La Cancelleria, que gestionava tota la documentació de la monarquia i de la Cort.
      • Aquesta institució incloïa un canceller, dos secretaris, un arxiver i varis escribans.
      • Amb el temps, la Cancelleria es va convertir en un òrgan de consulta que era convocat de forma extraoridnària pel rei: les Corts.

• De la Cúria va derivar el Consell Reial, que tenia caràcter consultiu.

• Quant a la justícia, aquesta era aplicada per:
  • El rei i els seus representants.
  • Els senyors a les seves corresponents senyories.
  • Les ciutats comercials més importants, que comptaven amb el seu propi cos legal.
    • El rei permetia això a canvi d'una part dels beneficis obtinguts amb el comerç.