UNITAT 5.- CRISI I TRANSFORMACIONS DURANT LA BAIXA EDAT MITJANA (SEGLE XIV-XV)

UNITAT 5.- CRISI I TRANSFORMACIONS DURANT LA BAIXA EDAT MITJANA (s. XIV-XV)

1.- LA CRISI DEL SEGLE XIV I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

1.1.- ECONOMIA

A.- LA CRISI AGRÀRIA

• Va ser ocasionada per:
  • Una disminució de la producció de blat, perquè:
    • Els senyors preferien dedicar les terres a conreus dirigits al mercat, que els donaven més beneficis.
    • Els grans terratinents ramaders donaven prioritat a la producció de llana i convertien les terres cultivables en terres de pastura.

• Les condicions climàtiques eren poc favorables.
  • Això provocava males collites i crisis de fam de forma periòdica.

• Les lluites senyorials, molt freqüents en aqueixa època, afectaven també a la producció agrària:
  • Es reduïa la quantitat de mà d'obra que treballava al camp, perquè molts pagesos fugien dels conflictes o morien durant el mateixos.
  • Es destruïen les collites com a estratègia per pressionar sobre l'enemic.
    • Això incrementava els efectes de les crisis de fam.

• La reducció del nombre de pagesos també va ser produït per successives epidèmies (Pesta Negra), la qual cosa també repercutí en la producció.

1.2.- SOCIETAT

• La crisi econòmica afectà clarament l'estructura de la societat feudal.

A.- DESENVOLUPAMENT DE LES SENYORIES

• Els senyors varen veure reduïdes les seves rendes, degut a la disminució de la mà d'obra pagesa (motius explicats al punt anterior).
• En un primer moment, els nobles es varen veure obligats a tractar millor a la seva reduïda mà d'obra pagesa per a què no marxés de les senyories.
  • Es varen millorar els contractes d'arrendament i els salaris dels jornalers.

• Posteriorment, la situació va canviar:
  • Els senyors tornaren a augmentar els imposts i les càrregues jurídiques.
  • Es va produir l'adscripció definitiva del pagès a la terra.
  • Es varen posar en pràctica tot tipus d'abusos i mals usos, que empitjoraven la situació dels pagesos.

• Per altra banda, per conservar la integritat del patrimoni familiar, molts nobles adoptaren la primogenitura o mayorazgo, de manera que el total de les propietats era heretat pel primogènit (no es feia cap tipus de repartiment entre altres fills del senyor, ja que solament heretava el major).

• Finalment, s'ha d'esmentar que molts senyors s'apropiaren de les terres de reialenc (propietat de la monarquia) i dels pagesos que hi feien feina, amb l'objectiu de recuperar-se de totes les pèrdues ocasionades per la crisi.

B.- ENDURIMENT DELS CONFLICTES SOCIALS

• La majoria de conflictes socials es produïren com a resposta dels pagesos davant l'enduriment de les condicions imposades pels senyors.
  • Molts pagesos fugiren a les ciutats.
  • En altres casos, s'enfrontaren violentament als senyors.
    • Exemples: el moviment irmandiño gallec, les revoltes dels remences catalans i l'agitació forana mallorquina.

1.3.- POLÍTICA

• Es varen desenvolupar lluites entre la noblesa i la monarquia, perquè aquesta volia augmentar el seu poder centralitzador en perjudici dels senyors.
• A partir del segle XV, la monarquia aconseguí aprofitar les lluites socials per imposar la seva autoritat (ex.: Reis Catòlics).

• A més, els reis compraven la fidelitat dels nobles atorgant-los més càrrecs, propietats i privilegis.

2.- CASTELLA

2.1.- DEMOGRAFIA I ECONOMIA

A.- CARACTERÍSTIQUES DEMOGRÀFIQUES

• L'efecte de les epidèmies del segle XIV i de les crisis de subsistència (explicades a l'apartat 1.1) varen provocar una sèrie de conseqüències:
  • Molts territoris varen quedar despoblats.
  • Els nobles forçaren a molts pagesos a traslladar-se a les seves terres per cobrir les pèrdues.
  • La fam, les epidèmies i els conflictes senyorials varen empènyer els pagesos a fugir cap a les ciutats, tot i la pressió exercida pels senyors.

B.- ECONOMIA

a.- Es va produir un procés d'especialització en conreus comercials, que donaven més beneficis als grans terratinents, gràcies a l'exportació de la producció.

b.- La ramaderia ovina i la producció de llana varen experimentar un extraordinari desenvolupament.

• Degut a les crisis de subsistència i als conflictes senyorials, moltes zones dedicades a l'agricultura es varen despoblar. Per això, degut a la manca de mà d'obra, aqueixes terres es dedicaren a la ramaderia, ja que aquesta activitat requeria menys treballadors.
• A partir del segle XIII, es va produir el triomf de la Mesta, fundada per Alfons X el Savi per protegir els interessos dels grans ramaders.
  • Això va produir certs conflictes socioeconòmics entre els ramaders i els grans terratinents agrícoles i pagesos, que varen veure les seves terres reduïdes en favor de les pastures per al ramat.

c.- El comerç exterior castellà va incrementar la seva importància:

• La ruta Gènova-Flandes passava a través de l'Estret de Gibraltar, controlat per Castella. Quan els vaixells genovesos o flamencs passaven per l'Estret, pagaven aranzels (imposts) als castellans.
• La indústria tèxtil flamenca es va nodrir amb llana castellana.
• Exportà vi i oli a altres indrets d'Europa.

d.- Els principals centres i eixos comercials de Castella eren:

• Burgos i les ciutats litorals del Cantàbric.
  • Burgos redistribuïa la llana cap a altres mercats i cap als ports cantàbrics. També era un important centre financer en mans dels jueus.
  • Els ports cantàbrics destacaven com a centres pesquers i pels seus intercanvis comercials —llana— amb Anglaterra i Flandes.

• Sevilla es dedicava a l'exportació de productes d'alimentació —vi i oli— i de mercuri, així com al comerç d'esclaus.
• Tenien importància les fires, com la de Medina del Campo, dedicades al comerç de llana de la Mesta.

e.- Tot i la importància de la producció de llana, la indústria tèxtil castellana es va desenvolupar molt poc, perquè els grans ramaders preferien vendre el producte als mercats internacionals. D'aquesta manera:

• Els grans ramaders s'asseguraven importants beneficis econòmics.
• Evitaven que els gremis castellans es desenvolupessin el suficient per suposar un perill per als seus interessos econòmics i polítics. Així, uns gremis debilitats no podien exercir el seu control sobre els governs municipals.

2.2- L'ESTRUCTURA SOCIAL

A.- EL TRIOMF DE LES SENYORIES

• Les grans famílies nobles —una minoria— consolidaren la seva hegemonia i poder sobre la resta de la societat.
  • Els nobles varen participar en la guerra entre Pere I i Enric de Trastàmara. A canvi del seu suport a un o altre contendent, rebien més terres, privilegis i poder.
    • De fet, Enric de Trastàmara, que va aconseguir la victòria sobre Pere I, es va veure obligat a pagar els serveis militars dels nobles per a què la seva dinastia fos acceptada com a legítima.

• Per altra banda, la noblesa va entrar en les terres de reialenc, aprofitant el conflicte dinàstic, i es va apoderar dels:
  • Ingressos jurisdiccionals que li corresponien a la monarquia.
  • Ingressos de la Mesta, una part dels quals eren per al rei castellà.
  • Ingressos sobre els imposts, que nodrien les arques monàrquiques.

• Per consolidar l'acumulació de tota aquesta riquesa, molts nobles adoptaren la primogenitura —o mayorazgo—, per la qual tot el patrimoni familiar passava íntegrament a mans del fill major o primogènit. D'aquesta manera s'evitava una divisió innecessària de la riquesa, que podia suposar el debilitament de les famílies nobles.

• Tot i que a partir del segle XIII l'autoritat dels reis castellans es va consolidar progressivament en perjudici dels nobles, aquests varen aprofitar qualsevol situació per a obstaculitzar la política monàrquica en el seu profit.

B.- LES SUBLEVACIONS DELS PAGESOS

• A mida que el poder nobiliari es va incrementar, una gran massa de pagesos quedà sotmesa a la jurisdicció senyorial.
  • Encara que la monarquia castellana va reduir els drets jurisdiccionals dels senyors, aquests continuaren explotant i abusant dels seus pagesos adscrits a la terra.

• La dura situació dels treballadors de la terra va provocar algunes protestes aïllades, caracteritzades per la seva extrema violència contra els senyors.
  • Un exemple d'això es el moviment Irmandiño, succeït a Galícia entre 1467 i 1470.
    • Començà com una sublevació de la petita noblesa i de la burgesia de les ciutats contra els abusos d'autoritat dels grans senyors.
    • Amb el pas del temps, es va radicalitzar i adquirí el caràcter de lluita social, quan hi varen participar els pagesos. Aquests destruïren castells i obligaren a fugir a molts nobles cap a Castella.
    • Finalment, emporida pel caràcter radical de la revolta pagesa, la petita noblesa acabà donant suport als grans senyors, produint-se una duríssima repressió contra la pagesia gallega.

2.3.- ESTRUCTURA JURÍDICA I POLÍTICA

• Tot i l'oposició dels grans senyors, al llarg dels segles XIV i XV, la monarquia castellana acabà imposant la seva autoritat política, legislativa i administrativa.
  • Això es veu reflectit, per exemple, en l'anomenat Ordenamiento de Alcalá de 1348, procés iniciat per Alfons X el Savi.

A.- LA REORGANITZACIÓ DEL PODER

• La monarquia aconseguí:
  • Un important avenç cap a una uniformitat legislativa i la recuperació de la supremacia del poder judicial.
    • S'intentà establir un codi legal únic per a tot el regne, per sobre dels diversos drets consuetudinaris —costums i tradicions legals aplicats a cada senyoria— que existien.
    • Des del punt de vista judicial, la monarquia procurà establir un alt tribunal de justícia.

• Una complexa centralització administrativa, els elements bàsics de la qual eren el Consell Reial i la Cancelleria.
  • També es va dur a terme el perfeccionament de la Hisenda.
    • Per cobrir totes les seves despeses, la monarquia creà nous imposts:
      • L'alcabala era un impost que gravava el 10% de totes les transaccions comercials (la monarquia es quedava amb aquest 10%).

• Per altra banda, es crearen nous funcionaris i organismes com la Casa de Cuentas, a Valladolid.

• Es va crear un exèrcit professional de caràcter permanent, que era car de mantenir.
• La monarquia acabà imposant-se sobre els municipis urbans a través del regidor. D'aquesta manera, es controlava l'oligarquia urbana massa poderosa. L'oligarquia era la que dominava el govern municipal; mitjançant el regidor, es vigilava que no fes res contra els interessos del rei.
• Les Corts varen tenir un caràcter representatiu.
  • En aquesta època, solament aprovaven nous imposts, que els privilegiats no pagaven.

B.- LA LLUITA PEL PODER POLÍTIC I EL TRIOMF DE LA MONARQUIA AUTORITÀRIA

a.- Primera etapa (1280-1349)

S'inicià l'enfrontament entre la noblesa i la tendència autoritària de la monarquia castellana, que augmentà el seu poder. El regnat d'Alfons X el Savi va ser l'exemple més característic. Molts dels objectius aconseguits per la monarquia (explicats a l'anterior apartat) tenen el seu punt de partida en aquest regnat.

b.- Segona etapa (1349-1419)

• Va ser una etapa més violenta, perquè coincidí amb la crisi econòmica —explicada en apartats anteriors— que impulsà la noblesa a restaurar les seves rendes i el seu poder hegemònic.

• En aquesta època, Pere I havia posat en marxa un conjunt de mesures:
  • Imposà el centralisme administratiu.
  • Intentà el desenvolupament de la indústria i del comerç tèxtils.
  • Depurà violentament part de la vella noblesa. Es va enfrontar amb els senyors que més problemes li suposaven i els va eliminar o els va obligar a jura-li fidelitat mitjançant les armes.

• Com totes aquestes mesures afectaven negativament els interessos de l'alta noblesa, aquesta donà suport al germà del rei, Enric de Trastàmara.
• Aleshores, es va iniciar una guerra entre Pere I i Enric de Trastàmara, la qual va adquirir caràcter internacional, ja que es convertí en una etapa marginal del la Guerra dels Cent Anys. Així, es va produir la intervenció de França a favor d'Enric de Trastàmara i Anglaterra ca donar suport a Pere I.
• Amb la victòria d'Enric de Trastàmara, es va desenvolupar una etapa de consolidació de la nova dinastia —els Trastàmara—, que es va veure obligada a concedir molts privilegis a la noblesa per mantenir-se al poder.

c.- Tercera etapa (1419-1479)

• Durant el regnat de Joan II
  • El valido del rei, Álvaro de Luna, partidari d'una monarquia autoritària, aconseguí vèncer momentàniament la noblesa.
  • La noblesa, mitjançant un complot acabà eliminant-lo imposant una nova etapa de desenvolupament de la senyoria.
• Enric IV va restablir el domini monàrquic amb el suport de la petita noblesa, les ciutats i el cos de funcionaris (format per jueus conversos).
  • L'alta noblesa es va sentir amenaçada i va protagonitzar diversos conflictes contra la monarquia.

• La filla d'Enric IV, Joana la Beltraneja, havia d'heretar el tron, però un sector de la noblesa la va considerar il.legítima i va donar suport a Isabel, germanastra del difunt monarca.
  • L'alta noblesa va fer això perquè temia que Joana continuàs la política autoritària del seu pare.

• Isabel es va casar amb Ferran d'Aragó (Reis Catòlics) i això va consolidar la seva autoritat, la qual cosa provocà que molts nobles que l'havien donat suport ara tornessin a ser fidels a Joana la Beltraneja.
  • Aquesta situació desencadenà una guerra civil que, finalment, guanyà Isabel amb el suport d'Aragó.

2.4.- POLÍTICA EXTERIOR

• Castella controlava l'estret de Gibraltar amb el suport de Portugal i contra els interessos de Gènova, França, Anglaterra i Aragó (que havien de pagar aranzels quan els seus vaixells passaven per l'estret).
• Durant la guerra entre Pere I i Enric de Trastàmara, el conflicte va adquirir un caràcter internacional, ja que Castella es va veure implicada en la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra.
  • Els francesos van donar suport a Enric de Trastàmara, mentre que Anglaterra va ser favorable a Pere I.
    • Amb la victòria d'Enric de Trastàmara, França aconseguia el control de la ruta llanera continental cap a Flandes.

• L'any 1412 es va signar el Compromís de Casp, pel qual Ferran d'Antequera, membre de la família Trastàmara de Castella es convertia en rei d'Aragó.
  • A partir d'ara hi haurà la mateixa dinastia governant ambdós regnes.
  • Això va afavorir el futur matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran d'Aragó (Reis Catòlics).

• Relació de Castella amb Portugal.
  • Joan I de Trastàmara tenia dret a ocupar la corona de Portugal i va intentar envair el país veí. Però l'oposició de la burgesia portuguesa, amb el suport d'Anglaterra, va obstaculitzar aquest objectiu.
  • També es va produir un enfrontament entre ambdós regnes pel control de les Canàries, ja que Portugal controlava la ruta atlàntica africana i se sentia amenzaçada per la presència castellana a l'arxipèlag.
    • Aquesta situació es mantindrà fins al regnat dels Reis Catòlics.

3.- CORONA D'ARAGÓ

3.1.- DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC I POLÍTIC

A.- ECONOMIA

• Expansió econòmica afavorida per:
  • Els beneficis obtinguts pels excedents agrícoles.
  • L'existència d'una moneda forta.
  • El desenvolupament de l'artesania i del comerç.
  • L'estabilitat social derivada del desenvolupament econòmic.

• Es va desenvolupar un imperi comercial a la Mediterrània degut a:

a.- El desenvolupament del comerç exterior.

b.- L'existència d'un sistema jurídic de caràcter internacional.

c.- La conquesta militar d'importants zones.

a.- El desenvolupament del comerç exterior.

• Es varen establir una sèrie de rutes cap a la Mediterrània oriental.
  • Alexandria-”Ultramar”.
  • Constantinoble-La Romània.

• Es varen importar espícies
• S'exportaren tèxtils, armament, pells, oli, metalls preciosos, etc.

• Va adquirir importància l'eix Sardenya-Sicília-Nàpols.
  • S'exportaren teixits, paper i oli.
  • S'importaren cotó i blat.
  • Això va suposar el domini per part d'Aragó de la Mediterrània occidental contra els interessos dels genovesos.

• Quant a les rutes de l'Atlàntic.
  • Es desenvolupà la ruta cap a Flandes.
  • S'importaren teixits.
  • S'exportaren espícies i armes (procedents d'altres rutes i que Aragó redistribuïa cap a Flandes).
  • Aragó havia de pagar aranzels a Castella quan passava per l'estret de Gibraltar, mentre mantenia una forta competència amb els genovesos en aquesta ruta cap a Flandes.

b.- Sistema jurídic de caràcter internacional.

• Tenia com a objectiu la defensa dels interessos dels comerciants.
• Es va crear la figura del cònsol.
  • Era nomenat pel rei o per la ciutat de Barcelona.
  • Representava els interessos comercials d'Aragó davant les autoritats dels territoris amb els quals mantenia contaces comercials.
  • Hi havia 42 consolats.

• Va adquirir gran importància l'alfòndec, un espai format per magatzems, hosteries, botigues, banys, forns, taberna, etc., ubicats als centres comercials d'altres territoris amb els quals Aragó mantenia contactes comercials.
  • Dins l'alfondec, el cònsol tenia poder judicial.

• Es va crear el Llibre del Consolat de Mar, que recollia lleis i costums marítims i mercantils.

c.- Conquesta militar

• Va ser motivada per l'expansió comercial.
  • Els comerciants incitaren la monarquia a refermar militarment els seu domini comercial.
  • La monarquia va fer això perquè rebia una part important dels beneficis aconseguits a través dels intercanvis.

• El procés militar es va iniciar amb la conquesta de Mallorca per part de Jaume I (1229).
• Pere III el Gran va dur a terme la conquesta de Sicília.
  • Per drets matrimonials, podia exercir el seu domini sobre aqueixa illa.
  • L'any 1282 es va produir el desembarcament de la flota catalano-aragonesa, aprofitant una sublevació dels sicilians contra la dinastia francesa dels Anjou —imposada pel papat—, la qual també volia dominar l'illa.
  • Els aragonesos ocuparen ràpidament Sicília i com a conseqüència d'això, el papa va excomunicar Pere III, mentre els francesos intentaren envair Catalunya sense èxit.

• Els successors de Pere III intentaren mantenir el procés d'expansió sense enfrontar-se amb el papa.
• Al llarg del segle XIV, la Corona d'Aragó consolidà el seu domini sobre la Mediterrània.
  • Es va conquerir Sardenya, es va repoblar l'Alguer i es va ocupar Menorca (1287).

• En totes aquestes campanyes jugà un paper fonamental l'exèrcit mercenari dels almogàvers (catalans i aragonesos).
• Els almogàvers també varen participar en la guerra entre l'imperi bizantí i l'imperi turc, donant suport al primer. Després de vèncer els turcs, els almogàvers s'instal.laren a l'imperi bizantí. Aleshores, l'emeprador, per por a perdre poder, els va atacar. Els almogàvers demanaren ajuda a Aragó i, finalment, l'imperi bizantí va ser derrotat. A partir d'aquest moment, es varen crear els ducats d'Atenes i Neopàtria, controlats pels almogàvers i vassalls de la Corona d'Aragó amb la qual varen mantenir importants contactes comercials, des de 1311 fins a 1391.

• El domini militar assolí el seu màxim desenvolupament amb la conquesta de Nàpols per Alfons V el Magnànim (s.XV).
  • França també volia ocupar Nàpols i Sicília i, deprés d'un període d'enfrontaments, Aragó i França signaren un pacte.
    • França rebria el control de Sardenya.
    • Aragó mantindria el domini sobre Sicília i Nàpols (Regne de les Dues Sicílies).

• Alfons V traslladà la Cort a Nàpols i, després de la seva mort, repartí el regne entre els seus fills.
  • Regne dividit en dos territoris independents, governats per la mateixa dinastia: Aragó, per una banda, i el Regne de les Dues Sicílies, per l'altra.

3.2.- ELS CONFLICTES SOCIALS AL CAMP

A.- ELS REMENCES

• Al segle XIV els pagesos remences representaven una quarta part de la població.
  • La seva adscripció a la terra va ser refermada per Pere III el Gran, qui, per poder lluitar contra els seus enemics francesos que posaven en perill l'imperi comercial, necessitava el suport militar dels nobles.
    • Per aquest motiu, donà suport als interessos nobiliaris i consolidà l'adscripció dels pagesos remences. Si els pagesos no fugien, els senyors no perdien rendes i estaven més predisposats a ajudar la monarquia.

(Aquí es pot explicar en què consisteix el contracte enfitèutic i la redimentia).

• Esclat de la crisi l'any 1380.
  • Els senyors augmentaren les rendes i la redimentia. També enfortiren l'adscripció del pagès a la terra i aplicaren major quantitat de mals usos.
  • Els pagesos remences enviaren al rei una carta on sol.licitaven la llibertat personal i el manteniment dels contractes d'arrendament enfitèutic sense variacions perjudicials.
    • A canvi estaven disposats a pagar una gran quantitat de diners a la monarquia.

• Alfons V i Joan II donaren suport al moviment pagès perquè, encara que no acabaven d'entendre el rerefons social del problema, el suport econòmic dels pagesos els venia molt bé en la seva lluita contra el poder nobiliari.
  • Durant el regnat de Joan II es va produir una guerra civil entre part de la noblesa i la monarquia, per tant, el rei acceptà la proposta dels remences, perquè necessitava diners per mantenir la lluita.
• Entre els remenses hi havia dues clares tendències:
  a.- Pagesos que s'havien enriquit després de la crisi:
  • Volien garanties sobre la llibertat personal.
  • Demanaven la supressió dels mals usos.
  • Volien la perpetuitat dels contractes d'arrendament.

b.- Pagesos pobres:

• Volien la propietat de la terra.
• Demanaven la supressió dels contractes d'arrendament.
• Volien acabar amb el sistema senyorial.

• La monarquia va donar suport a la primera opció.
  
  

• Etapes de la lluita remensa.
  • Primera guerra remença (1462-1472)
    • Coincideix amb la guerra civil durant el regnat de Joan II.
    • Es va cafracteritzar per la lluita de guerrilles.
    • Acabada la guerra, Joan II no va solucionar el problema remença, per por a perdre el suport de la noblesa i l'únic que va fer va ser ennoblir alguns líders pagesos remenses rics.

• Segona guerra remença (1484-1485)
  • Els senyors augmentaren la pràctica dels mals usos.
  • Ferran II el Catòlic no es va decidir a posar fi a la problemàtica.
  • Els remences varen obtenir alguns èxits ràpidament, però la guerra va ser breu i els líders vaaren ser executats.

• Sentència Arbitral de Guadalupe (1486)
  • Ferran II el Catòlic va decidir donar suport als remenses moderats que representaven la primera tendència (remences rics).
  • La Sentència Arbitral va reglamentar les relacions jurídiques i socials del camp.
    • Es varen abolir els mals usos, encara que en la pràctica els nobles els continuaren aplicant.
    • Es va donar als pagesos (més rics) la llibertat de comprar o vendre les terres que treballaven.
    • Per altra banda, es va obligar als remences a pagar les rendes endarrerides.

B.- LA REVOLTA MALLORQUINA DELS FORANS

• Es va iniciar com un enfrontament ente els municipis forans del camp contra el domini i administació de la ciutat de Palma.
• La revolta pagesa va comptar amb el suport dels menestrals urbans, la qual cosa els va permetre convertir-se en amos de la ciutat.
• Les discusions amb les autoritats senyorials i monàrquiques varen ser llargues i confuses, ja que els senyors no solien complir els pactes establerts.
• Des de Nàpols, Alfons V envià un exèrcit mercenari italià que acabà amb el moviment i establí un règim de terror que enfonsà en la misèria la majoria dels pagesos forans.

CONQUESTA I ADMINISTRACIÓ DE LES ILLES BALEARS. EL REGNE DE MALLORCA (INFORMACIÓ PER AL COMENTARI DEL MAPA 6)

CONQUESTA DE LES ILLES BALEARS I EL REGNE DE MALLORCA

La Corona d'Aragó, durant els segles XII i XIII experimenta un fort procés d'expansió cap a la Mediterrània que la porta a fer seves les terres balears. A diferència del que succeirà amb València, que serà una conquesta conjunta de catalans i aragonesos, la conquesta del regne de Mallorca és només catalana. 

El jove rei aragonès Jaume I el Conqueridor (tenia 21 anys) comanda una flota que desembarca a Mallorca a finals d'estiu de 1229. Després De diversos combats que es van prolongar durant mesos, entra victoriós a la ciutat el 31 de desembre d'aquell any. 

L'assalt fou seguit d'una matança indiscriminada que va ocasionar un veritable genocidi de la població mallorquina. Els milers de cossos morts que no podien ser enterrats van produir una epidèmia entre els conquistadors que provocà nombroses morts. Com a conseqüència, els nobles van voler apoderar-se de tot el botí en compte de sortejar-lo entre la tropa. Això va motivar la revolta de peons i cavallers. Finalment es va fer el repartiment del botí, que durà fins el 30 d'abril de 1230. 

Els musulmans supervivents van tenir temps d'organitzar diferents focus de resistència a les muntanyes, cosa que va fer allargar durant un parell d'anys més les lluites contra els musulmans a Mallorca, que finalment van acabar convertits en esclaus o semi-esclaus. 
 

Arran de tota aquesta destrucció, però també a causa de la debilitat en què havia quedat l'exèrcit de Jaume I, Menorca va demanar el vassallatge de la Corona i així li va ser concedit. D'aquesta manera, Menorca esdevindria una taifa autònoma on la religió i la cultura àrab encara van mantenir-se mig segle més. Però en ple gener de 1287, i amb una flota mig delmada per un fort temporal, Alfons el Franc arribà al port de Maó. El Moixerif -cap musulmà- va pactar la capitulació de manera que cabdills i nobles varen poder fugir dels catalans a canvi de lliurar la resta de la població perquè l'esclavitzessin. 
 

Pel que fa a Eivissa, també va ser conquerida durant el regnat de Jaume I, el 8 d'agost del 1235. Els seus habitants també van ser esclavitzats i els seus béns repartits entre els magnats. 
 

Les Illes Balears van ser repoblades per cristians de l'Empordà i de la Catalunya Vella que van importar el català.

El nou regne cristià de Mallorca o Mallorques queda instituït per la Carta de Privilegis i Franqueses de Mallorca (1230). Com el seu nom indica, no només institueix el nou regne, sinó que és una carta de poblament que dóna una sèrie de llibertats als nous repobladors en un intent de protegir-los dels abusos del règim feudal i per tal d'atreure'ls a les noves terres. 

No existeixen corts ni institucions comunes a totes les Illes, llevat de la pròpia monarquia. Així, el lloctinent (anomenat també virrei en temps de la Monarquia Hispànica) i la Reial Audiència de Mallorca són les úniques institucions per a totes les illes. Mallorca es regeix pel Gran i General Consell i Menorca i les Pitiüses per la Universitat de cada illa. Menorca i Eivissa eren governades també per governadors nomenats pels lloctinents mallorquins.

El 1276 mor Jaume I i la Corona d'Aragó es parteix, quedant-se els regnes peninsulars (Aragó, Catalunya i València) en mans del fill major, Pere el Gran i el regne de Mallorca en mans del fill menor, Jaume II de Mallorca, si bé els reis de Mallorca eren vassalls dels d'Aragó. 

Neix així l'anomenat Regne Privatiu de Mallorca. Aquest regne estava format, a més de per les Illes Balears, pels comtats catalans del nord dels Pirineus (Rosselló i Cerdanya) i les possessions que encara li restaven a Occitània i malgrat van fer construir els seus reis el castell de Bellver, no van residir habitualment a l'illa. El palau dels reis de Mallorca és a Perpinyà. 

El període del regne privatiu va durar de 1276 a 1349, quan Pere el Cerimoniós d'Aragó conquereix Mallorca a Jaume III. Així, el regne de Mallorca queda definitivament integrat a la Corona d'Aragó.