INFORMACIÓ
COMPLEMENTÀRIA PER AL COMENTARI D'ALGUNS MAPES
MAPA
12.- GUERRA DEL FRANCÈS
-
La Batalla de Bailèn:
és una batalla que es va produir en el si de la Guerra
del Francès, que va suposar la primera derrota del potent
exèrcit napoleònic.
Va tenir lloc el dia 19 de juliol de 1808 al costat de la ciutat de
Bailèn, a
l'actual província
de Jaén. Va enfrontar l'exèrcit francès que comptava amb
21.000 soldats comandats pel general Dupont, amb un exèrcit espanyol
una mica més nombrós (uns 24.000 homes, entre regulars i milícia)
comandats pel general Francisco
Javier Castaños. L'exèrcit francès va ser derrotat i fet
presoner, en la que fou la primera derrota militar de Napoleó. En
aquesta batalla es va distingir un oficial amb una dilatada carrera i
que temps a venir seria l'alliberador de l'Argentina,
Xile i Perú:
el general José
de San Martín.
-
Els dos setges
de Saragossa
soferts per la ciutat aragonesa
de Saragossa
durant la Guerra
del Francès, varen enfrontar als exèrcits d'ocupació de
Napoleó
Bonaparte i a les forces espanyoles lleials a la dinastia
Borbó.
La
ciutat era clau per garantir les comunicacions del nord-est i
l'abastament de les tropes a Catalunya,
així com per controlar Aragó.
Per això, després de la sublevació de la ciutat a conseqüència
dels esdeveniments del Dos
de maig de 1808,
es va enviar a un exèrcit a restablir el control de la ciutat.
Encara que les tropes franceses eren superiors en nombre i armament,
la ciutat va resistir.
Tanmateix,
a finals d'any, els francesos van tornar en major nombre,
reprenent-se el setge. Malgrat la ferotge resistència de la ciutat,
immortalitzada per diversos cronistes, la ciutat, delmada per la
guerra i les epidèmies derivades del setge, va capitular finalment
el 21 de febrer
de 1809.
Els
setges de Saragossa van ser un dels esdeveniments més representatius
de la Guerra d'Independència, llegant un gran nombre d'herois i
llegendes a la tradició popular, i sent font d'inspiració per a
diversos escriptors.
-
El Primer
setge de Girona de 1808 fou
el primer atac francès que sofrí la ciutat de Girona
al 1808, durant la
Guerra del
Francès.
Aquest
setge d'un dia de durada fou precipitat per l'atac d'un cos de tropes
franceses comandades per Duhesme. Havent sortit de Barcelona
el 12 de juny,
el dia 20 de juny
començà l'atac contra la plaça de Girona. Tot i la seva duresa,
fou refusat per les escasses forces defensores, compostes per 300
soldats del regiment
d'Ultònia i uns 1.500 miquelets
dividits en dos terços. Els aproximadament 6.000 homes de Duhesme no
pogueren prendre una plaça en mal estat, envellida i amb poques
defenses. L'atac es desfermà de nit i fou especialment sagnant, amb
una preeminència de la lluita cos a cos amb baionetes.
Malgrat la força numèrica francesa, Duhesme fou derrotat i hagué
de retirar-se a Barcelona amb uns 300 morts i 32 carros de ferits.
Per la banda gironina, solament hi hagué set morts i 27 ferits.
La
ràpida victòria dels defensors de Girona causà una eufòria
col·lectiva del poble de Girona que desembocà en una fervor
religiosa considerable. A la fi, es presentà la victòria com una
protecció directa del patró de la ciutat, Sant
Narcís. És per això que el 3
de juliol de 1808
en una solemne cerimònia a l'església de Sant Feliu la Major es
nomenà Sant Narcís Generalísimo
de mar y tierra
amb una gran pompa presidida per les autoritats civils, militars i
eclesiàstiques de la ciutat.
-
La batalla dels Arapiles fou un conflicte de 1812 que va
suposar un triomf de les tropes espanyoles davant les pretensions
franceses de dominar la Península Ibèrica, amb el suport de forces
britàniques encapçalades per Lord Wellington.
-
Cadis: relació amb la convocatòria de les Corts l'any 1812 i
la redacció de la Constitució (fer referència als apunts de manera
sintètica).
MAPA
14.- GUERRA DEL MARROC
La
Guerra
del Rif, també
coneguda com
la Guerra
del Marroc,
fou un conflicte derivat de la insurrecció de les tribus que vivien
a la zona del Rif
(regió de muntanya, al nord del Marroc) contra l'ocupació del
colonialisme
espanyol i francès, tot i que va afectar, sobretot, a les tropes
espanyoles.
El
1912 s'estableix el
protectorat
espanyol al Marroc.
Es tracta, de fet, d'una espècie de subprotectorat, una cessió a
Espanya per part
de França de
l'administració colonial d'una franja del nord del país. Tant a la
part espanyola com a la francesa la colonització implicava que tot
el poder polític, econòmic i militar es trobava en mans de la
potència protectora i d'un nombre creixent de colons europeus que
intervingueren activament a la política colonial; alhora, ja que
oficialment es tractava d'un protectorat, es mantingueren formalment
algunes estructures de poder preexistents, que a la pràctica no
tenien més competència real que una certa capacitat d'intervenció
parcial en assumptes religiosos. D'aquesta manera, el sultà es
mantenia simbòlicament com a màxima autoritat marroquina
Les
tropes espanyoles trobaren diversos focus de rebel·lió al llarg del
procés de colonització de la zona nord del país. Ja uns mesos
abans de la signatura del tractat del protectorat, hi havia estat
sufocada al Rif, prop de MELILLA,
una rebel·lió encapçalada per un líder conegut com El
Mizzian. El cap visible de la rebel·lió fou Abd
el-Krim,
cadi (jutge religiós)
de Melilla.
El
juny de 1921 fou
atacada una posició espanyola avançada al puig Abarran,
prop del campament d'ANNUAL,
on s'hi concentrava el gruix de l'exèrcit espanyol present al Rif.
Tots els espanyols moriren al combat que hi va haver per a defensar
la posició. Després d'aquests successos, els rifenys es dirigiren a
Annual i començaren un nou assetjament. el 22 de juliol DE 1921 es
donà l'ordre de la retirada espanyola, que es produí a la
desbandada, en total desordre. Els soldats espanyols foren massacrats
pels rifenys. Finalment, les tropes espanyoles es rendiren però els
assetjadors no acceptaren les condicions de la rendició i tingué
lloc una nova massacre. Mentrestant, Melilla va restar sense
protecció, a mercè dels rebels, fet que obligà a demanar ajut
directament a Espanya. L'anomenat "Desastre
d'Annual" suposà un fet decisiu en l'agreujament de la
decadència de l'escàs poder colonial que encara li quedava a
Espanya. Això donà lloc a l'inici d'una independència de facto que
es plasmà en forma de república, anomenada la República
del Rif.
A
la guerra que vingué a continuació d'Annual, l'exèrcit d'Abd
el-Krim arraconà cada vegada més a les tropes espanyoles, fins i
tot a fora del Rif, amenaçant Tetuan,
de manera que al 1924
Espanya només controlava efectivament, a banda de Ceuta
i Melilla. França
intervindria llavors al conflicte, col·locant llocs avançats al
llarg de tota la frontera amb la zona espanyola. Aquests foren
atacats per tropes rifenyes de camí a Fes.
França colpejà als rifenys pel sud, arribant a emprar, fins i tot,
armes químiques. Finalment, el setembre del 1925,
l'exèrcit espanyol, amb el suport del francès, realitzà un
desembarcament a la badia d'ALHUCEMAS
i el febrer de 1926
Primo
de Rivera i el mariscal Henri
Philippe Pétain es reuniren per planejar les accions militars
conjuntes al Marroc,i
finalment Abd el-Krim es lliurà als francesos que el deportaren a
l'Illa de
la Reunió.
MAPA
19.- DESCOLONITZACIÓ DEL MARROC
Amb
la conferència
d'Algesires del 1906,
França i Espanya controlaren el territori i el 1912
se'l repartiren amb la instauració del protectorat francès (tractat
de Fes) i l'establiment espanyol al Rif,
Ifni i Tarfaya.
El 1925, Primo
de Rivera desembarca a Alhucemas
i sufoca la insurrecció d'Abd
el-Krim, substituint el protectorat per l'administració directa.
Després
de la Segona
Guerra Mundial, els partits nacionalistes exigiren la
independència i els desordres s'estengueren a tot el país. El 1955
és reinstaurat Muhàmmad
V del Marroc, assolint la independència i l'abolició de
l'estatut internacional de Tànger. L'any següent fou admès a l'ONU
i el 1957 es proclamà
la monarquia constitucional. El 1958
el Marroc entrà a la Lliga
Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara
que, juntament amb Ifni
i les places de Ceuta
i Melilla, encara
pertanyien a l'estat espanyol.
Conflicte al Sàhara
A
la conferència
d'Agadir del 1974,
el Marroc, Mauritània
i Algèria,
discutiren llurs problemes fronterers, sobretot pel que feia a la
imminent descolonització del Sàhara
Occidental, ric en fosfats.
El 1975, per tal
d'exercir pressió i afavorir-ne l'annexió, Hassan II hi organitzà
una Marxa verda
de més de 300.000 colons i 25.000 soldats. Aquell mateix any,
mitjançant l'acord
de Madrid, el país va rebre l'administració del centre i el
nord del Sàhara Occidental, i Mauritània la del sud.
El
26 de febrer
de 1976, Espanya
va finalitzar la seva presència colonial al Sàhara. L'endemà es va
proclamar la República
Àrab Saharaui Democràtica (RASD), encarregada de l'organització
dels campaments de refugiats, la lluita al terreny, impedir que
l'enemic avancés, treballar en el reconeixement internacional del
Front
Polisario, de la RASD, i dels drets del poble saharaui.
A l'abril van començar els enfrontaments entre el Marroc i el Front
Polisario. Els saharauis van fugir dels bombardejos en direcció al
desert d'Algèria.
El 1979 Mauritània
va renunciar a les seves reivindicacions sobre el territori i va
firmar un acord de pau amb el Front Polisari.
Teòricament,
el 1991 fou signada
la pau entre el Marroc i el Front Plosario, acordant ambdues parts de
celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU
i l'antiga Organització
per a la Unitat Africana (OUA), posposada posteriorment per les
dificultats en l'establiment del cens.
Els
darrers temps, Marroc ha mantingut una posició clarament
prooccidental: el 1989
pactà amb Espanya
temes de defensa i d'unió marítima a l'estret
de Gibraltar.
