INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA PER AL COMENTARI D'ALGUNS MAPES

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA PER AL COMENTARI D'ALGUNS MAPES

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS

- La Batalla de Bailèn: és una batalla que es va produir en el si de la Guerra del Francès, que va suposar la primera derrota del potent exèrcit napoleònic. Va tenir lloc el dia 19 de juliol de 1808 al costat de la ciutat de Bailèn, a l'actual província de Jaén. Va enfrontar l'exèrcit francès que comptava amb 21.000 soldats comandats pel general Dupont, amb un exèrcit espanyol una mica més nombrós (uns 24.000 homes, entre regulars i milícia) comandats pel general Francisco Javier Castaños. L'exèrcit francès va ser derrotat i fet presoner, en la que fou la primera derrota militar de Napoleó. En aquesta batalla es va distingir un oficial amb una dilatada carrera i que temps a venir seria l'alliberador de l'Argentina, Xile i Perú: el general José de San Martín.

- Els dos setges de Saragossa soferts per la ciutat aragonesa de Saragossa durant la Guerra del Francès, varen enfrontar als exèrcits d'ocupació de Napoleó Bonaparte i a les forces espanyoles lleials a la dinastia Borbó.

La ciutat era clau per garantir les comunicacions del nord-est i l'abastament de les tropes a Catalunya, així com per controlar Aragó. Per això, després de la sublevació de la ciutat a conseqüència dels esdeveniments del Dos de maig de 1808, es va enviar a un exèrcit a restablir el control de la ciutat. Encara que les tropes franceses eren superiors en nombre i armament, la ciutat va resistir.

Tanmateix, a finals d'any, els francesos van tornar en major nombre, reprenent-se el setge. Malgrat la ferotge resistència de la ciutat, immortalitzada per diversos cronistes, la ciutat, delmada per la guerra i les epidèmies derivades del setge, va capitular finalment el 21 de febrer de 1809.

Els setges de Saragossa van ser un dels esdeveniments més representatius de la Guerra d'Independència, llegant un gran nombre d'herois i llegendes a la tradició popular, i sent font d'inspiració per a diversos escriptors.

- El Primer setge de Girona de 1808 fou el primer atac francès que sofrí la ciutat de Girona al 1808, durant la Guerra del Francès.

Aquest setge d'un dia de durada fou precipitat per l'atac d'un cos de tropes franceses comandades per Duhesme. Havent sortit de Barcelona el 12 de juny, el dia 20 de juny començà l'atac contra la plaça de Girona. Tot i la seva duresa, fou refusat per les escasses forces defensores, compostes per 300 soldats del regiment d'Ultònia i uns 1.500 miquelets dividits en dos terços. Els aproximadament 6.000 homes de Duhesme no pogueren prendre una plaça en mal estat, envellida i amb poques defenses. L'atac es desfermà de nit i fou especialment sagnant, amb una preeminència de la lluita cos a cos amb baionetes. Malgrat la força numèrica francesa, Duhesme fou derrotat i hagué de retirar-se a Barcelona amb uns 300 morts i 32 carros de ferits. Per la banda gironina, solament hi hagué set morts i 27 ferits.

La ràpida victòria dels defensors de Girona causà una eufòria col·lectiva del poble de Girona que desembocà en una fervor religiosa considerable. A la fi, es presentà la victòria com una protecció directa del patró de la ciutat, Sant Narcís. És per això que el 3 de juliol de 1808 en una solemne cerimònia a l'església de Sant Feliu la Major es nomenà Sant Narcís Generalísimo de mar y tierra amb una gran pompa presidida per les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la ciutat.

- La batalla dels Arapiles fou un conflicte de 1812 que va suposar un triomf de les tropes espanyoles davant les pretensions franceses de dominar la Península Ibèrica, amb el suport de forces britàniques encapçalades per Lord Wellington.

- Cadis: relació amb la convocatòria de les Corts l'any 1812 i la redacció de la Constitució (fer referència als apunts de manera sintètica).

MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC

La Guerra del Rif, també coneguda com la Guerra del Marroc, fou un conflicte derivat de la insurrecció de les tribus que vivien a la zona del Rif (regió de muntanya, al nord del Marroc) contra l'ocupació del colonialisme espanyol i francès, tot i que va afectar, sobretot, a les tropes espanyoles.

El 1912 s'estableix el protectorat espanyol al Marroc. Es tracta, de fet, d'una espècie de subprotectorat, una cessió a Espanya per part de França de l'administració colonial d'una franja del nord del país. Tant a la part espanyola com a la francesa la colonització implicava que tot el poder polític, econòmic i militar es trobava en mans de la potència protectora i d'un nombre creixent de colons europeus que intervingueren activament a la política colonial; alhora, ja que oficialment es tractava d'un protectorat, es mantingueren formalment algunes estructures de poder preexistents, que a la pràctica no tenien més competència real que una certa capacitat d'intervenció parcial en assumptes religiosos. D'aquesta manera, el sultà es mantenia simbòlicament com a màxima autoritat marroquina

Les tropes espanyoles trobaren diversos focus de rebel·lió al llarg del procés de colonització de la zona nord del país. Ja uns mesos abans de la signatura del tractat del protectorat, hi havia estat sufocada al Rif, prop de MELILLA, una rebel·lió encapçalada per un líder conegut com El Mizzian. El cap visible de la rebel·lió fou Abd el-Krim, cadi (jutge religiós) de Melilla.

El juny de 1921 fou atacada una posició espanyola avançada al puig Abarran, prop del campament d'ANNUAL, on s'hi concentrava el gruix de l'exèrcit espanyol present al Rif. Tots els espanyols moriren al combat que hi va haver per a defensar la posició. Després d'aquests successos, els rifenys es dirigiren a Annual i començaren un nou assetjament. el 22 de juliol DE 1921 es donà l'ordre de la retirada espanyola, que es produí a la desbandada, en total desordre. Els soldats espanyols foren massacrats pels rifenys. Finalment, les tropes espanyoles es rendiren però els assetjadors no acceptaren les condicions de la rendició i tingué lloc una nova massacre. Mentrestant, Melilla va restar sense protecció, a mercè dels rebels, fet que obligà a demanar ajut directament a Espanya. L'anomenat "Desastre d'Annual" suposà un fet decisiu en l'agreujament de la decadència de l'escàs poder colonial que encara li quedava a Espanya. Això donà lloc a l'inici d'una independència de facto que es plasmà en forma de república, anomenada la República del Rif.

A la guerra que vingué a continuació d'Annual, l'exèrcit d'Abd el-Krim arraconà cada vegada més a les tropes espanyoles, fins i tot a fora del Rif, amenaçant Tetuan, de manera que al 1924 Espanya només controlava efectivament, a banda de Ceuta i Melilla. França intervindria llavors al conflicte, col·locant llocs avançats al llarg de tota la frontera amb la zona espanyola. Aquests foren atacats per tropes rifenyes de camí a Fes. França colpejà als rifenys pel sud, arribant a emprar, fins i tot, armes químiques. Finalment, el setembre del 1925, l'exèrcit espanyol, amb el suport del francès, realitzà un desembarcament a la badia d'ALHUCEMAS i el febrer de 1926 Primo de Rivera i el mariscal Henri Philippe Pétain es reuniren per planejar les accions militars conjuntes al Marroc,i finalment Abd el-Krim es lliurà als francesos que el deportaren a l'Illa de la Reunió.

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ DEL MARROC

Amb la conferència d'Algesires del 1906, França i Espanya controlaren el territori i el 1912 se'l repartiren amb la instauració del protectorat francès (tractat de Fes) i l'establiment espanyol al Rif, Ifni i Tarfaya. El 1925, Primo de Rivera desembarca a Alhucemas i sufoca la insurrecció d'Abd el-Krim, substituint el protectorat per l'administració directa.

Després de la Segona Guerra Mundial, els partits nacionalistes exigiren la independència i els desordres s'estengueren a tot el país. El 1955 és reinstaurat Muhàmmad V del Marroc, assolint la independència i l'abolició de l'estatut internacional de Tànger. L'any següent fou admès a l'ONU i el 1957 es proclamà la monarquia constitucional. El 1958 el Marroc entrà a la Lliga Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara que, juntament amb Ifni i les places de Ceuta i Melilla, encara pertanyien a l'estat espanyol.

Conflicte al Sàhara

A la conferència d'Agadir del 1974, el Marroc, Mauritània i Algèria, discutiren llurs problemes fronterers, sobretot pel que feia a la imminent descolonització del Sàhara Occidental, ric en fosfats. El 1975, per tal d'exercir pressió i afavorir-ne l'annexió, Hassan II hi organitzà una Marxa verda de més de 300.000 colons i 25.000 soldats. Aquell mateix any, mitjançant l'acord de Madrid, el país va rebre l'administració del centre i el nord del Sàhara Occidental, i Mauritània la del sud.

El 26 de febrer de 1976, Espanya va finalitzar la seva presència colonial al Sàhara. L'endemà es va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), encarregada de l'organització dels campaments de refugiats, la lluita al terreny, impedir que l'enemic avancés, treballar en el reconeixement internacional del Front Polisario, de la RASD, i dels drets del poble saharaui. A l'abril van començar els enfrontaments entre el Marroc i el Front Polisario. Els saharauis van fugir dels bombardejos en direcció al desert d'Algèria. El 1979 Mauritània va renunciar a les seves reivindicacions sobre el territori i va firmar un acord de pau amb el Front Polisari.

Teòricament, el 1991 fou signada la pau entre el Marroc i el Front Plosario, acordant ambdues parts de celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'antiga Organització per a la Unitat Africana (OUA), posposada posteriorment per les dificultats en l'establiment del cens.

Els darrers temps, Marroc ha mantingut una posició clarament prooccidental: el 1989 pactà amb Espanya temes de defensa i d'unió marítima a l'estret de Gibraltar.