Cullerades d'Història

Cullerades d'Història

dimarts, 3 de juny del 2014

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA PER AL COMENTARI D'ALGUNS MAPES

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA PER AL COMENTARI D'ALGUNS MAPES


MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS

- La Batalla de Bailèn: és una batalla que es va produir en el si de la Guerra del Francès, que va suposar la primera derrota del potent exèrcit napoleònic. Va tenir lloc el dia 19 de juliol de 1808 al costat de la ciutat de Bailèn, a l'actual província de Jaén. Va enfrontar l'exèrcit francès que comptava amb 21.000 soldats comandats pel general Dupont, amb un exèrcit espanyol una mica més nombrós (uns 24.000 homes, entre regulars i milícia) comandats pel general Francisco Javier Castaños. L'exèrcit francès va ser derrotat i fet presoner, en la que fou la primera derrota militar de Napoleó. En aquesta batalla es va distingir un oficial amb una dilatada carrera i que temps a venir seria l'alliberador de l'Argentina, Xile i Perú: el general José de San Martín.

- Els dos setges de Saragossa soferts per la ciutat aragonesa de Saragossa durant la Guerra del Francès, varen enfrontar als exèrcits d'ocupació de Napoleó Bonaparte i a les forces espanyoles lleials a la dinastia Borbó.
La ciutat era clau per garantir les comunicacions del nord-est i l'abastament de les tropes a Catalunya, així com per controlar Aragó. Per això, després de la sublevació de la ciutat a conseqüència dels esdeveniments del Dos de maig de 1808, es va enviar a un exèrcit a restablir el control de la ciutat. Encara que les tropes franceses eren superiors en nombre i armament, la ciutat va resistir.
Tanmateix, a finals d'any, els francesos van tornar en major nombre, reprenent-se el setge. Malgrat la ferotge resistència de la ciutat, immortalitzada per diversos cronistes, la ciutat, delmada per la guerra i les epidèmies derivades del setge, va capitular finalment el 21 de febrer de 1809.
Els setges de Saragossa van ser un dels esdeveniments més representatius de la Guerra d'Independència, llegant un gran nombre d'herois i llegendes a la tradició popular, i sent font d'inspiració per a diversos escriptors.
- El Primer setge de Girona de 1808 fou el primer atac francès que sofrí la ciutat de Girona al 1808, durant la Guerra del Francès.
Aquest setge d'un dia de durada fou precipitat per l'atac d'un cos de tropes franceses comandades per Duhesme. Havent sortit de Barcelona el 12 de juny, el dia 20 de juny començà l'atac contra la plaça de Girona. Tot i la seva duresa, fou refusat per les escasses forces defensores, compostes per 300 soldats del regiment d'Ultònia i uns 1.500 miquelets dividits en dos terços. Els aproximadament 6.000 homes de Duhesme no pogueren prendre una plaça en mal estat, envellida i amb poques defenses. L'atac es desfermà de nit i fou especialment sagnant, amb una preeminència de la lluita cos a cos amb baionetes. Malgrat la força numèrica francesa, Duhesme fou derrotat i hagué de retirar-se a Barcelona amb uns 300 morts i 32 carros de ferits. Per la banda gironina, solament hi hagué set morts i 27 ferits.
La ràpida victòria dels defensors de Girona causà una eufòria col·lectiva del poble de Girona que desembocà en una fervor religiosa considerable. A la fi, es presentà la victòria com una protecció directa del patró de la ciutat, Sant Narcís. És per això que el 3 de juliol de 1808 en una solemne cerimònia a l'església de Sant Feliu la Major es nomenà Sant Narcís Generalísimo de mar y tierra amb una gran pompa presidida per les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la ciutat.
- La batalla dels Arapiles fou un conflicte de 1812 que va suposar un triomf de les tropes espanyoles davant les pretensions franceses de dominar la Península Ibèrica, amb el suport de forces britàniques encapçalades per Lord Wellington.

- Cadis: relació amb la convocatòria de les Corts l'any 1812 i la redacció de la Constitució (fer referència als apunts de manera sintètica).


MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC

La Guerra del Rif, també coneguda com la Guerra del Marroc, fou un conflicte derivat de la insurrecció de les tribus que vivien a la zona del Rif (regió de muntanya, al nord del Marroc) contra l'ocupació del colonialisme espanyol i francès, tot i que va afectar, sobretot, a les tropes espanyoles.

El 1912 s'estableix el protectorat espanyol al Marroc. Es tracta, de fet, d'una espècie de subprotectorat, una cessió a Espanya per part de França de l'administració colonial d'una franja del nord del país. Tant a la part espanyola com a la francesa la colonització implicava que tot el poder polític, econòmic i militar es trobava en mans de la potència protectora i d'un nombre creixent de colons europeus que intervingueren activament a la política colonial; alhora, ja que oficialment es tractava d'un protectorat, es mantingueren formalment algunes estructures de poder preexistents, que a la pràctica no tenien més competència real que una certa capacitat d'intervenció parcial en assumptes religiosos. D'aquesta manera, el sultà es mantenia simbòlicament com a màxima autoritat marroquina

Les tropes espanyoles trobaren diversos focus de rebel·lió al llarg del procés de colonització de la zona nord del país. Ja uns mesos abans de la signatura del tractat del protectorat, hi havia estat sufocada al Rif, prop de MELILLA, una rebel·lió encapçalada per un líder conegut com El Mizzian. El cap visible de la rebel·lió fou Abd el-Krim, cadi (jutge religiós) de Melilla.

El juny de 1921 fou atacada una posició espanyola avançada al puig Abarran, prop del campament d'ANNUAL, on s'hi concentrava el gruix de l'exèrcit espanyol present al Rif. Tots els espanyols moriren al combat que hi va haver per a defensar la posició. Després d'aquests successos, els rifenys es dirigiren a Annual i començaren un nou assetjament. el 22 de juliol DE 1921 es donà l'ordre de la retirada espanyola, que es produí a la desbandada, en total desordre. Els soldats espanyols foren massacrats pels rifenys. Finalment, les tropes espanyoles es rendiren però els assetjadors no acceptaren les condicions de la rendició i tingué lloc una nova massacre. Mentrestant, Melilla va restar sense protecció, a mercè dels rebels, fet que obligà a demanar ajut directament a Espanya. L'anomenat "Desastre d'Annual" suposà un fet decisiu en l'agreujament de la decadència de l'escàs poder colonial que encara li quedava a Espanya. Això donà lloc a l'inici d'una independència de facto que es plasmà en forma de república, anomenada la República del Rif.

A la guerra que vingué a continuació d'Annual, l'exèrcit d'Abd el-Krim arraconà cada vegada més a les tropes espanyoles, fins i tot a fora del Rif, amenaçant Tetuan, de manera que al 1924 Espanya només controlava efectivament, a banda de Ceuta i Melilla. França intervindria llavors al conflicte, col·locant llocs avançats al llarg de tota la frontera amb la zona espanyola. Aquests foren atacats per tropes rifenyes de camí a Fes. França colpejà als rifenys pel sud, arribant a emprar, fins i tot, armes químiques. Finalment, el setembre del 1925, l'exèrcit espanyol, amb el suport del francès, realitzà un desembarcament a la badia d'ALHUCEMAS i el febrer de 1926 Primo de Rivera i el mariscal Henri Philippe Pétain es reuniren per planejar les accions militars conjuntes al Marroc,i finalment Abd el-Krim es lliurà als francesos que el deportaren a l'Illa de la Reunió.


MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ DEL MARROC

Amb la conferència d'Algesires del 1906, França i Espanya controlaren el territori i el 1912 se'l repartiren amb la instauració del protectorat francès (tractat de Fes) i l'establiment espanyol al Rif, Ifni i Tarfaya. El 1925, Primo de Rivera desembarca a Alhucemas i sufoca la insurrecció d'Abd el-Krim, substituint el protectorat per l'administració directa.

Després de la Segona Guerra Mundial, els partits nacionalistes exigiren la independència i els desordres s'estengueren a tot el país. El 1955 és reinstaurat Muhàmmad V del Marroc, assolint la independència i l'abolició de l'estatut internacional de Tànger. L'any següent fou admès a l'ONU i el 1957 es proclamà la monarquia constitucional. El 1958 el Marroc entrà a la Lliga Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara que, juntament amb Ifni i les places de Ceuta i Melilla, encara pertanyien a l'estat espanyol.

Conflicte al Sàhara

A la conferència d'Agadir del 1974, el Marroc, Mauritània i Algèria, discutiren llurs problemes fronterers, sobretot pel que feia a la imminent descolonització del Sàhara Occidental, ric en fosfats. El 1975, per tal d'exercir pressió i afavorir-ne l'annexió, Hassan II hi organitzà una Marxa verda de més de 300.000 colons i 25.000 soldats. Aquell mateix any, mitjançant l'acord de Madrid, el país va rebre l'administració del centre i el nord del Sàhara Occidental, i Mauritània la del sud.
El 26 de febrer de 1976, Espanya va finalitzar la seva presència colonial al Sàhara. L'endemà es va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), encarregada de l'organització dels campaments de refugiats, la lluita al terreny, impedir que l'enemic avancés, treballar en el reconeixement internacional del Front Polisario, de la RASD, i dels drets del poble saharaui. A l'abril van començar els enfrontaments entre el Marroc i el Front Polisario. Els saharauis van fugir dels bombardejos en direcció al desert d'Algèria. El 1979 Mauritània va renunciar a les seves reivindicacions sobre el territori i va firmar un acord de pau amb el Front Polisari.
Teòricament, el 1991 fou signada la pau entre el Marroc i el Front Plosario, acordant ambdues parts de celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'antiga Organització per a la Unitat Africana (OUA), posposada posteriorment per les dificultats en l'establiment del cens.
Els darrers temps, Marroc ha mantingut una posició clarament prooccidental: el 1989 pactà amb Espanya temes de defensa i d'unió marítima a l'estret de Gibraltar.

divendres, 2 de maig del 2014

PREGUNTES TEÒRIQUES DE SELECTIVITAT

PREGUNTES TEÒRIQUES DE SELECTIVITAT


CONTINGUTS (I PREGUNTES) APAREGUTS AMB FREQÜÈNCIA


1.- EDAT MITJANA, REIS CATÒLICS, ÀUSTRIA
- El diferent paper de la Corona i dels Corts a Castella i a Aragó.
- Descobriment i conquesta d'Amèrica. Causes i conseqüències.
- Germanies i comunitats: causes i conseqüències de cadascuna.
- La Monarquia Hispànica a la guerra dels Trenta Anys i a les paus de Westfàlia i els Pirineus; conseqüències dels fets esmentats.
- El paper dels nobles i la consolidació del mayorazgo a Castella al regnat dels Reis Catòlics, indicant les seves conseqüències.


2.- LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
- Què va ser i què va suposar la Guerra de Successió?
- La Guerra de Successió. La pau d'Utrecht i les seves conseqüències.


3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812
- La guerra del Francès.
- La guerra del Francès i la constitució de Cadis (1808-1813)
- La Constitució de 1812.
- Característiques de la Constitució de 1812.
- Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812.


4.- ESPANYA AL SEGLE XIX FINS AL 1868 I CONFLICTE CARLÍ
- El conflicte dinàstic després de la mort de Ferran VII i el carlisme.
- Moderats i progressistes durant el regnat d'Isabel II (1833-1868).
- El regnat de Ferran VII: sexenni absolutista, trienni liberal i dècada absolutista.
- El carlisme al segle XIX espanyol: causes, ideologia, conflictes que provocà al llarg d'aquell segle i com a acabà cada un dels conflictes que esmentis.


5.- DESAMORTITZACIONS DEL SEGLE XIX
- La reforma agrària en el segle XIX: les desamortitzacions.
- La desamortitzacions durant el segle XIX.
- Les desamortitzacions de Mendizábal i Madoz.
- La desamortització de béns eclesiàstics i comunals al segle XIX.
- Les desamortitzacions durant el segle XIX: causes i conseqüències.


6.- LA REVOLUCIÓ DE 1868, EL SEXENNI REVOLUCIONARI (AMADEU I DE SAVOIA I LA PRIMERA REPÚBLICA)
- La revolució de 1868.
- Causes i conseqüències de la Revolució de 1868.
- La Revolució de 1868 i la Primera República.
- El Sexenni revolucionari i la Primera República.
- El Sexenni revolucionari.
- La Revolució de 1868. el Sexenni Democràtic.


7.-LA RESTAURACIÓ
LA RESTAURACIÓ I LA CRISIS DE LA RESTAURACIÓ
- La situació de l’Estat espanyol a finals del segle XIX.
- El sistema polític de la Restauració.
- La crisi de la Restauració.
- Les bases del sistema de la Restauració.
- La crisi de la Restauració: la crisi de 1917 i conseqüències.
- El regnat d'Alfons XII. El sistema canovista.
- La Restauració d'Alfons XII.
- La Constitució de 1876 (origen i principis fonamentals) i la seva aplicació pràctica.


CRISI DE 1898
- La crisi del 98.
- Causes de la crisi de 1898
- La Guerra de Cuba i les conseqüències de la crisi del 98.
- La crisi del 98: insurrecció, guerra i conseqüències.
- La crisi de 1898.


LA GUERRA DEL MARROC
- La guerra del Marroc i la Setmana Tràgica.
- La guerra del Marroc del segle XX: origen, causes, desenvolupament, problemes interns que originà a Espanya i conseqüències.


8.- DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA
- La Dictadura de Primo de Rivera.


9.- LA SEGONA REPÚBLICA
- La Segona República.
- El Bienni Conservador a la Segona República.
- La Segona República. El Bienni reformista.
- El Bienni Conservador i la Segona República (1934-1936)


10.- LA GUERRA CIVIL
- Causes i conseqüències de la Guerra Civil.
- El cop d'Estat de 1936 i la guerra. La internacionalització del conflicte.
- Les conseqüències de la Guerra Civil espanyola (1936-1939).
- El desenvolupament militar de la Guerra Civil Espanyola. Les diferents etapes bèl.liques del conflicte.


11.- FRANQUISME
- La postguerra a l’Estat Espanyol fins als anys cinquanta.
- L’economia en temps del franquisme; de l’autarquia al desenvolupament.
- Societat i economia durant el franquisme.


12.- LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA, L'ESTAT DE LES AUTONOMIES, LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS
- El procés autonòmic a les Illes Balears. L’Estatut d’Autonomia de les Balears.
- L’Estat de les autonomies. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.
- El procés autonòmic a l’Estat espanyol (1975-1983).
- El procés autonòmic a l’Estat Espanyol (1975-1983). L’Estatut de les Illes Balears.
- La constitució de 1978. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.
- El procés autonòmic de les Illes Balears.
- La transició democràtica (1976-1982).
- Transició i democràcia des de 1975. L'Estat de les autonomies.

COMENTARI D'UN MAPA HISTÒRIC

COMENTARI D'UN MAPA HISTÒRIC

PRIMERA PASSA

  • Visualitza atentament el mapa i comprova si té títol i de quines llegendes i símbols s'acompanya.
  • Assegura't que comprens exactament tota la informació que aporta i que comptes amb recursos i coneixements suficients per poder realitzar una composició del tema al qual fa referència. Identifica el tema històric general a que fa referència el document i quina és la informació precisa que aporta.
  • El comentari no ha de ser una simple lectura i transcripció dels elements que apareixen al mapa. Igualment no s'ha de caure en una simple anàlisi teòrica del tema al que va lligada la informació del document en qüestió. Ordena la informació seguint el següent guió per assegurar una resposta adequada.

A.- PRESENTACIÓ I DENTIFICACIÓ DEL MAPA

  • Assenyala el tipus de mapa.

    • Mapes polítics: mostren fronteres entre estats, la seva evolució, resultats electorals, guerres, etc...
    • Mapes polític-socials: revelen l'extensió d'una revolució, de qualsevol problema o fet social, etc.
    • Mapes econòmics: mostren la situació d'àrees econòmiques -de qualsevol sector-, vies de comunicació, rendes, etc.
    • Mapes demogràfics: mostren moviments de població, taxes demogràfiques, densitats de població, etc.

    • Mapes culturals: mostren la distribució d'un moviment artístic, l'extensió d'una cultura, d'un moviment cultural, de centres educatius, etc.
  • Identifica el tema del mapa i estableix la data o època.

  • Estableix l'espai geogràfic i els diferents territoris implicats.

  • Explica la llegenda i els símbols del mapa per tal de saber el tipus d'informació que ens dóna.

B.- DESCRIPCIÓ I ANÀLISI DEL MAPA

  • Descriu, amb detall, la situació que ens mostra el mapa, tot comentant els elements diversos que hi apareixen.
  • Explica el context històric del mapa, és a dir, relaciona la informació que ens dóna amb els coneixements històrics que tenim del tema.

C.- CONCLUSIONS

  • Constata la importància històrica dels fenòmens representats i exposa les causes que els han motivat.
  • Valora les conseqüències a llarg termini que es derivaran dels fets representats al mapa.

dimarts, 29 d’abril del 2014

L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS

L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS

1.- LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA A LES ILLES BALEARS

    Amb la mort del general Franco i la instauració de la monarquia es produí a les Illes Balears el ressorgiment de l’activitat política. Anteriorment, l’oposició al franquisme al llarg dels anys seixanta havia estat limitada, però al final de la dècada es produí una expansió del moviment obrer i de nous moviments socials i culturals que diversificaren el panorama de l’oposició. PA partir de 1970 s’observà un augment de l’activitat dels grups polítics, Pel març de 1972 es creà la Mesa Democràtica que agrupava quasi la totalitat de les forces democràtiques de l’oposició (PCE, CCOO, el grup Justícia Democràtica, a més de partits independents. El 1974 es constituí la Junta Democràtica de les Illes i poc més tard el Grup de Treball Tramuntana intentava aglutinar l’oposició. El 1974 es constituí la Junta Democràtica de les Illes.

    Amb la mort del dictador, es produí l’aparició pública de les formacions polítiques democràtiques i de plataformes unitàries. Igualment es multiplicà les activitats del moviment obrer (vagues i mobilitzacions d’hoteleria, de construcció i de metall) i dels moviments culturals i cívics (Obra Cultural Balear, Congrés de Cultura Catalana, moviment veïnal, etc.). El gener del 1976, tingué lloc al monestir de Cura una trobada de plataformes unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Balears. El juliol de 1976 es creà l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Era aquest un organisme polític unitari, integrat per les forces polítiques i sindicals de l’illa, que tenia com a objectiu bàsic la potenciació de la lluita política cap a la consecució del reconeixement del dret del poble mallorquí a l’autonomia i la necessitat de la ruptura democràtica. Encara que agrupava a la majoria de les forces d’oposició, fou poc operativa i conegué constants enfrontaments interns. El dia 13 de març de 1977 es va realitzar una diada per l’autonomia a Cura, organitzada per l’Assemblea Popular, per a presentar un avantprojecte d’estatut d’autonomia de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

    A les eleccions de juny de 1977, primera consulta electoral lliure, votà el 80% d’electorat. Els resultats donaren 4 diputats a UCD i 2 al PSOE. Els altres partits quedaren molt endarrerits, especialment els de caràcter nacionalista. Pocs dies abans de les eleccions, la majoria dels grups participants signaren el Pacte Autonòmic sense el suport d’AP. En aquest, els partits es comprometien a exigir el reconeixement dels drets d’identitat de les Balears i a defensar l’accés a un futur estatut d’autonomia. Després de les eleccions de juny els partits es varen reunir a el Toro (Menorca). El resultat va ser l’anomenat Pacte del Toro, que estipulava la demanda d’un òrgan politicoadminstratiu per cada illa, la cooficialitat de la llengua catalana i la formació d’una comissió tècnica per a cada una de les illes, les quals havien d’elaborar un avantprojecte d’estatut.. Mentre el carrer es mobilitzava i el 29 d’octubre de 1977 es celebrà a Palma una massiva manifestació per l’autonomia amb l’assistència d’unes 20.000 persones. Poc després de les eleccions es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris de les Illes.

2.- LA PREAUTONOMIA

    El juliol de 1978 el govern espanyol concedí a les Balears un règim preautonòmic; així es constituí un Consell General Interinsular provisional, presidit per Jeroni Albertí (UCD), i els Consells Insulars provisionals de Mallorca, Menorca i Eivissa. El 1978 s’aprovà la Constitució espanyola, que reconeix el dret a l’autonomia de les regions i nacionalitats de l’Estat, establint per a les Comunitats no considerades històriques dues vies d’accés: la via ràpida i amb més competències (article 151) i la via lenta (article 143).

Un cop aprovada la Constitució, varen ésser convocades noves eleccions generals el dia 1 de març de 1979. Els resultats no comportaren canvis al Congrés (4 diputats d’UCD i 2 del PSOE).

    El 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i preautonòmiques, que foren guanyades novament per UCD. Entre 1980 i 1981 representants de diferents partits polítics formen la comissió dels onze. Aquesta comissió va ser l’encarregada de redactar l’avantprojecte d’estatut però va ser dissolta sense acord l’any 1981. Hi hagué tres importants temes de debat:
    a.- La via d’accés (art. 151 o 143).
    b.- Sistema d’elecció dels diputats del futur parlament balear (paritari –és a dir, amb una representació igual entre Mallorca i la resta de les illes–; o proporcional –és a dir, atorgant molt més diputats a Mallorca, que té el 80% de la població.)
    c.- Denominació de la llengua pròpia de les Balears. Ja en la fase preatonòmica, els principals partits amb representació parlamentària, varen arribar a un acord respecte a la llengua pròpia de les Balears. Així ho reflectia un decret lingüístic amb aplicació dins l’àmbit educatiu que reconeixia el català com llengua pròpia de les Illes Balears.

3.- L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS

    A la fi l’estatut fou el resultat d’un pacte entre UCD i PSOE que va seguí la via lenta (art. 143). Després d’una difícil tramitació parlamentària (esmenes d’AP, retards, etc) l’estatut d’autonomia de les Illes Balears fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 22 de febrer de 1983 i publicat al BOE l’1 de març. L’estatut, uns dels darrers en ser aprovats, situà les Balears amb un nivell de competències molt inferior al de les comunitats anomenades històriques (via 151).

L’estructura de l’Estatut:
-Preàmbul
-Títol primer. Disposicions Generals (1-9)
-Títol segon: De les competències de la CAIB (10-17).
-Títol tercer : De les institucions de la CAIB (18-47):
-Capítol primer: Del Parlament (19-30)
-Capítol segon: Del President (31-32)
-Capítol tercer: Del Govern (33-36)
-Capítol quart: Dels Consells Insulars (37-40)
-Capítol cinquè: De l’Administració Pública de les Illes Balears (41-42).
-Capítol sisè: Del control dels poders de la Comunitat Autònoma (43).
-Capítol setè: Del Règim Jurídic de la Comunitat Autònoma (44-47)
-Títol quart: De l’organització judicial (48-53).
-Títol cinquè: De la Hisenda, el Patrimoni i l’Economia (54-67).
-Títol sisè: De la reforma de l’Estatut (68).

    L'estatut és la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma de les Illes Balears. -Reconeix l’oficialitat de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears i tindrà juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Les Balears presenten una organització institucional integrada pel Parlament, el Govern, la Presidència de la Comunitat Autònoma i els Consells Insulars.
-El Parlament té potestat legislativa, aprova els pressupostés i controla l’acció del govern. El parlament està format per 59 diputats. Mallorca disposa de 33 escons, Menorca 13, Eivissa 12 i Formentera un.
-El president del de la comunitat autònoma és elegit pel Parlament entre els seus membres. Ostenta la més alta representació de la CAIB, nomena i cessa els consellers, i dirigeix i coordina l’acció del govern.
-El govern és un òrgan col·legiat que té funcions executives i administratives pot tenir iniciatives legislatives. Està format pel president, el vice-president i els consellers que s’ocupen de diferents àrees de gestió.
-Els Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera són els òrgans de representació i de govern de cada illa, manté autonomia de gestió dels seus interessos propis i tenen dins, dins el seu àmbit territorial, la funció executiva i les competències sobre diverses matèries: obres públiques, habitatge, patrimoni, urbanisme.
-Competències de la Comunitat Autònoma: transport, turisme, aigües, patrimoni, carreteres, etc. Les competències han anat variant en funció de l’assumpció de nous nivells competencials transferits per l’Estat i pel fet que, des del Govern Balear, poden ser transferits als Consells Insulars (el 1998 arribà educació i el 2002 la sanitat – INSALUD–).

4.- L'ETAPA AUTONÒMICA

    Les primeres eleccions autonòmiques es celebrares el maig de 1983. La victòria va correspondre a la Coalició popular (AP i UM) enfront del PSOE que va ser la segona força més votada. La presidència va correspondre a Gabriel Cañelles (AP). Durant aquesta primera legislatura s’inicià el procés de transferència de competències des del govern central i es produeix una important mobilització social a favor de la protecció del territori.

    Al llarg de quatre legislatura (1983-1999) governaren els populars en repetides coalicions amb Unió Mallorquina. Els temes d’ordenació territorial i els traspàs de competències als consells insulars varen ser temes destacats. Varen aparèixer alguns casos de transfuguisme i corrupció política. El 1966 el cas del túnel de Sóller va forçar la substitució de Gabriel Cañelles per Cristòfol Soler i posteriorment per Jaume Matas. Durant aquests anys foren pactades dues reformes parcials de l’Estatut entre PP i PSOE, les quals han suposat ampliacions molt modestes de les competències de la Comunitat Autònoma, i han tingut lloc diverses mobilitzacions populars per exigir una ampliació efectiva de l’autogovern.

    A les eleccions de 1999 el Govern de les Illes Balears va passar a mans d’una coalició formada per PSOE, PSM, UM i IU-els Verds anomenada Pacte de Progrés, sota la presidència de Francesc Antich. Els punts destacats de la seva política varen ser la defensa del medi ambient, la política turística (ecotasa) i el afavoriment del transport públic. A les eleccions del 2003 guanyà una altra volta el Partit Popular amb Jaume Matas acabant amb l’experiència “progressista”.

    Els grans temes de debat polític entre els partits i a nivell de ciutadania a les Balears han estat centrats en aspectes relacionats amb la política de protecció d’espais naturals i d’ordenació del territori; les actuacions en transport amb el creixement de la xarxa d’autopistes; el model de creixement econòmica excessivament dependent del sector turístic i de la construcció, i la política de pactes amb un partit “bisagra”: UM,

Presidents de l'Autonomia:
-Preautonomia: Jeroni Albertí Picornell (1979-82) Francesc Tutzó Bennàsser (1982-83)
-Autonomia: Gabriel Cañellas Fons (1983-1995) Cristòfol Soler Cladera (1995-1996) Jaume Matas Palou (1996-1999) Francesc Antich Oliver (1999-2003) Jaume Matas Palou (des de 2003)

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L'ESTAT DE LES AUTONOMIES

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

1.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978

    El Parlament sorgit de les eleccions de juny de 1977 tenia com a objectiu prioritari elaborar una Constitució a pesar de no tenir formalment un caràcter de “constituents”. El juliol el Congrés aprovà la creació d’una Comissió Constitucional encarregada de la redacció d’un projecte de constitució. De la Comissió va sorgir una ponència que havia de redactar el primer esborrany de la Constitució. D’aquesta ponència eren representats per l’UCD: José Pedro Pérez Llorca, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Gabriel Cisneros; pel PSOE: Gregorio Peces Barba; Per la CDC Miquel Roca i Junyent; per l’AP: Manuel Fraga, i per part del PSUC: Jordi Solé Tura).

    L‘elaboració del text constitucional va estar presidida pel consens i la entesa entre totes les forces parlamentàries. Es pretenia que totes les forces que volien un règim democràtic acceptessin la Constitució: l’esquerra renunciava al caràcter republicà de l’estat, la dreta admetia el ple joc democràtic i l’existència de les autonomies, els nacionalistes catalans acceptaven el terme “nació espanyola” a canvi que es reconegués el de “nacionalitat “ per a Catalunya. Tanmateix el PNB no acceptà la constitució perquè afirmava la unitat indissoluble de la nació espanyola.

    La redacció de l’avantprojecte de Constitució va acabar el 10 d’abril de 1978. Desprès de ser discutides als plens del Congrés i del Senat, el text constitucional, va ser aprovat el 31 d’octubre de 1978 en plens del Congrés i del Senat. El 6 de desembre de 1978 el text va ser sotmès a referèndum popular i va ser aprovat pel 88.3 % dels vots emesos.

    Text definitiu es va publicar el dia 6 de novembre, i va ser sotmesa a referèndum el dia 6 de desembre de 1978. Posteriorment va ser sancionada pel rei i va ser promulgar el 29 de desembre.

A.- Les característiques més importants d’aquesta Constitució són:
    a.- És una constitució formal i escrita que presenta moltes rigideses alhora de procedir a la seva reforma.
    b.- És un text llarg pel nombre d’articles (169) i la seva extensió. La constitució del 78 té influències d’altres constitucions, però no està mancada d’originalitat.
    c.- En alguns punts la Constitució es mostra deliberadament imprecisa (per exemple en matèria autonòmica), encara que això té l’avantatge de permetre governs amb orientacions polítiques molt diverses. És, doncs, adaptable a les circumstàncies. Igualment preveu el seu desenvolupament a través de diverses lleis orgàniques i ordinàries.

B.- Elements:
    a.- Declara Espanya “estat social i de dret”. La sobirania resideix en el poble limitant les facultats de la corona. La forma d’Estat és la monarquia parlamentària. Reconeix la “indissoluble unitat de la nació espanyola” integrada per nacions i regions a les quals es garanteix el dret a l’autonomia. S’hi reconeix una llengua oficial de l’Estat, el castellà, i s’hi estableixen com a oficials a les comunitats autònomes respectives “les altres llengües espanyoles”
    b.- L’estat es declara laic i per tant aliè a qualsevol confessionalitat. Encara que s’expressa la importància de l’església catòlica com la més seguida.
    c.- La representació política dels espanyols s’organitza en les Corts generals integrades per dues cambres: el senat i el congrés dels diputats.
    d.- Presenta una ampla declaració de drets civils i de llibertats, i s’al·ludeix a la declaració de Drets Humans.
    e.- Respecte als aspectes socials i econòmics s’hi reconeixen la llibertat de mercat, però també la possibilitat de la intervenció estatal per motius d’interès col·lectiu. Recull, igualment, una sèrie de drets de tipus social: treball, educació, sanitat i salut, digne habitatge, etc.

C.- L’estructura de la Constitució consta de un Preàmbul i 169 articles i 14 disposicions addicionals, transitòries, derogatòria i una final. Estructuralment consta de tres parts. una dogmàtica, una orgànica i una que tracta de la reforma constitucional.
    a.- Preàmbul. En realitat el preàmbul no es troba dins l’articulat de la Constitució, sinó fora de l’estricte text d’aquesta. En serveix de portada o pòrtic. Resumeix o incorpora idees que després seran plasmades en forma dispositiva i desenvolupades en nombrosos articles de la Constitució. És un text sense força d’obligar directament, encara que amb gran valor político- declaratori.
    b.- Part dogmàtico-doctrinària. Comprèn uns principis generals i els drets, les llibertats i els deures fonamentals dels ciutadans
EL TÍTOL PRELIMINAR (1-9). Enuncia el Principis bàsics o generals de l’Estat. EL TÍTOL PRIMER (10-55). Tracta dels drets i deures fonamentals dels ciutadans.

D.- Part orgànica.
    Es regula els òrgans i les institucions de l’Estat en tot el referent a l’estructura fonamental, organització i funcions principals dels poders fonamentals i les seves relacions. Respecte a la organització territorial de l’Estat estableix l’existència de les comunitats autònomes. El seu contingut és el següent:
TÍTOL II: De la Corona (56-65).
TÍTOL III: De les Corts Generals (66-96).
TÍTOL IV: Del Govern i de l’Administració (97-107).
TÍTOL V: De les relacions entre el Govern i les Corts Generals (108-116).
TÍTOL VI: Del poder Judicial (117-127).
TÍTOL VII: Economia i Hisenda (128-136).
TÍTOL VIII: Organització territorial de l’Estat (137-158).
TÍTOL IX: Tribunal Constitucional (159-165).
Títol X, destinat a la Reforma Constitucional (166-169).

A més a més, la Constitució conté quatre disposicions addicionals, nou disposicions transitòries, una disposició derogatòria de les Lleis Fonamentals del Règim anterior i de les Lleis i disposicions que s’oposin a la Constitució i una disposició final.

E.- Altres qüestions:
    La Constitució entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació en el BOE i serà publicada també, a més a més de l’edició original en castellà, en la resta de llengües d’Espanya.

    Aquesta Constitució pot ser aplicada tant per les dretes com per les esquerres, perquè és poc concreta i els seus articles es refereixen a moltes lleis posteriors. Així mateix, es va decretar una amnistia total, que va permetre la tornada de nombrosos exiliats. El febrer de 1978 es van convocar eleccions sindicals lliures i es van emprendre mesures urgents en la legislació vigent.

    En definitiva, tot i els problemes evidents, s’havia dotat a el país d’un marc polític i s’havia superat la part més difícil de la Transició; la democràcia s’havia assentat a l’estat espanyol. En aquest context i finalitzada la seva tasca, les Corts Constituents es van dissoldre per tal de convocar noves eleccions que donessin pas a un període de normalitat legislativa.

2.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

    El camí cap a les autonomies va tenir dues etapes diferenciades. La primera va ser la de les preautonomies, es a dir la concessió d’autonomies provisionals a regions els representants parlamentaris de les la demanessin; la segona etapa va començar a partir del moment en que la Constitució va regular definitivament el caràcter i els procediments de l’autonomia.

    A les nacionalitats històriques (sobretot Catalunya i Euskadi) el pas cap a la democràcia anava indissolublement lligat a la recuperació de l’autonomia. La majoria dels partits polítics d’oposició havien introduït en els seus programes la reivindicació estatutària. Després de les eleccions de 1977 es va evidenciar que era impossible arribar a un clima de normalitat política i social en aquestes nacionalitats si abans no es resolia la qüestió autonòmica. La manifestació de l’onze de setembre de més d’un milió de persones a Barcelona i les d’octubre a Bilbao ho van deixar ben palès.

    El camí cap a les autonomies va tenir un primer moment diferenciat de la plena autonomia. La preautonomia va consistir en la concessió provisional a les nacionalitats històriques d’uns drets autonòmics provisionals, consistents en una sèrie de transferències de funcions, en un moviment impulsat per assemblees de parlamentaris.

    Pel que fa a Catalunya el govern Suárez, que ja havia establert contactes amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, va aprovar a finals de setembre de 1977 el restabliment d’una Generalitat provisional i el nomenament de Tarradellas com a president. Tarradellas va arribar a Barcelona a finals d’octubre i va formar un govern de concentració de totes les forces polítiques catalanes. Pel que fa a Euskadi, la presència del terrorisme d’ETA, l’existència d’un fort partit nacionalista històric (PNV) i la qüestió navarresa van marcar les negociacions. Així i tot, pel novembre es va reconèixer la preautonomia basca i es va constituir el Consell General Basc, amb participació de la majoria de les forces polítiques. El tercer nacionalisme històric va ser el Gallec. A pesar de les resistències de la UCD, el març de 1978 es va aprovar una Xunta de Galicia provisional.

    Un cop enllestit els tres casos històrics, el procés va continuar amb les noves autonomies. Les noves comunitats autònomes s’anaven configurant en alguns casos per regions antigues amb personalitat pròpia; en uns altres es van crear autonomies uniprovincials noves, com ara Cantàbria, La Rioja i Múrcia. Com a resultat d’això, es van aprovar organismes preautonòmics a Andalusia, Aragó, Balears, Extremadura i Castella-Lleó.

    Una vegada aprovada la Constitució es varen plantejar greus problemes a l’hora de decidir per quina via s’accedia a l’autonomia definitiva. Les nacionalitats històriques i Andalusia pretenien la via ràpida del article 151 mitjançant referèndum per a l’aprovació dels seus estatuts.

    L’any 1979 el Parlament espanyol aprovà, després de ser sotmesos a referèndums, els estatuts d’autonomia del País Basc i Catalunya. En els anys següents i amb un seguit de problemes diversos, els estatuts es van anar estenent a la resta de l’Estat. Així, el de Galícia va ser aprovat l’any 1980. L’any 1982 van ser aprovats els d’Andalusia, Astúries, Cantàbria, Múrcia, La Rioja, Comunitat Valenciana, Navarra, Aragó, Canàries i Castella-la Manxa. Finalment, l’any 1983 van ser aprovats els d’Extremadura, Balears, Madrid i Castella-Lleó.

    Els diferents marcs estatutaris marcaven la transferència d’una sèrie de competències polítiques i administratives que podien ser subjecte de successives ampliacions mitjançant la reforma dels estatuts (art. 148). Les comunitats es dotaven d’un parlament propi amb competències legislatives i un govern sorgit de les urnes.

LA TRANSICIÓ

LA TRANSICIÓ

    La transició es va iniciar el novembre de 1975, amb la proclamació de Joan Carles I com a rei, i va concloure a nivell institucional amb l'aprovació de la Constitució el desembre de 1978.

A.- RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA I OPSOSICIÓ AL RÈGIM DESPRÉS DE LA MORT DE FRANCO

    Franco va morir el 20 de novembre de 1975. En aqueix moment les alternatives que es presentaven eren:
-Un més que difícil immobilisme.
-Un reformisme que s'apropés progressivament a les formes democràtiques dels països occidentals.
-Una ruptura frontal amb tot el que havia significat el franquisme.

    Segons el previst per la Llei de Successió (1947), el 22 de novembre Joan Carles I assolí a títol de rei la caporalia de l'Estat. Des del moment de la seva pujada al tron, el monarca va mostrar la seva voluntat d'instaurar un sistema democràtic a Espanya. Tot i això, el canvi polític va trobar nombroses dificultats:
-El rei no va poder elegir els govern que desitjava, sinó que va haver d'acceptar el darrer govern franquista presidit per Carlos Arias Navarro.
-Encara que es varen incorporar ministres reformistes, el govern d'Arias no va saber aplicar les reformes i el rei va forçar el president a dimitir el juliol de 1976.

    Aleshores, el rei va nomenar com a president del govern Adolfo Suárez. El nomenament aixecà molta desconfiança entre els sectors reformistes i l'oposició que no considerava Suárez capaç de donar la passa cap a la democràcia.

    Per altra banda, la mort del dictador va provocar una important resposta política i social a partir de la qual es reclamava la democratització del país. Es varen succeir vagues i actes de protesta, que varen ser durament reprimits per les forces de seguretat. L'oposició es va tornar més activa en la vida pública i es va organitzar al marge de la legalitat vigent, amb l'objectiu d'aconseguir una ruptura política amb el règim i instaurar la democràcia.

B.- EL GOVERN REFORMISTA D'ADOLFO SUÁREZ

    El govern d'Adolfo Suárez va evitar la ruptura, però va dur a terme una sèrie de reformes que varen donar per finalitzat el règim franquista (recordau que Franco havia mort, però encara existia el seu règim) i varen obrir el camí cap a un sistema democràtic. La primera passa va ser la Llei per a la Reforma Política, elaborada principalment per Fernández Miranda, professor de Dret Polític de Joan Carles I. Aquesta llei recollia alguns aspectes fonamentals:
-Reconeixement de la sobirania nacional.
-Inviolabilitat dels drets individuals.
-Corts democràtiques de caràcter bicameral, elegides per sufragi universal. Les Corts podien modificar les -Lleis Fonamentals (creades durant el franquisme) o establir una nova legalitat.

    La reforma va ser acceptada el novembre de 1976 i ratificada el desembre per la població espanyola a través de referèndum.

    La reforma també va implicar la legalització dels partits polítics, inclòs el Partit Comunista (PCE) i la convocatòria d'eleccions a Corts (juny de 1977). Aquestes eleccions varen donar com a resultat la configuració d'un Parlament al qual cap grup va tenir la majoria absoluta. Les forces polítiques més destacades varen ser:
-UCD (Unió de Centre Democràtic), encapçalat per Suárez.
-PSOE, liderat per Felipe Gozález.
-PCE de Santiago Carrillo.
-AP (Alianza Popular) de Manuel Fraga.

 (Els més votats varen ser UCD i PSOE).

    D'aquesta manera, el Parlament apareixia dividit en dos blocs molt equilibrats. El de la dreta superava lleugerament al de l'esquerra.

C.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978

    La Constitució de 1978 defineix la forma d'Estat i recull els drets i llibertats dels espanyols. Per primer cop en la història d'Espanya, va ser fruit del concens (decisió de la majoria dels espanyols).

El procés constituent

    L'elaboració de la Constitució es va convertir en l'eix de la vida política espanyola fins a la seva aprovació el desembre de 1978. Tot i això, al llarg d'aquest període constituent es varen tenir en compte també altres qüestions d'importància:
-Es va dur a terme la reforma de l'organització territorial de l'Estat mitjançant les preautonomies. La catalana, amb el retorn del l'exili del president Tarradelles, i la basca varen ser les primeres.
-Els partits polítics firmaren els Pactes de la Moncloa per fer front a la greu crisi econòmica que es patia des de 1974. Es defensava en aquests pactes una política d'ajustament amb certes compensacions als treballadors.
-Es varen aprovar mesures de reforma fiscal (en relació amb els imposts).
-Les Corts acordaren una nova amnistia.

    Set membres del Congrés dels Diputats va començar a redactar el text de la Carta Magna (Constitució). Finalment, la Constitució fou aprovada per les Corts el 31 d'octubre de 1978. Va obtenir un ample suport. Solament un sector d'extrema esquerra i d'extrema dreta varen votar en contra. El PNB (Partit Nacionalista Basc) es va abstenir. El poble espanyol la va aprovar en el referèndum de 6 de desembre de 1978.

Contingut de la Constitució

    Aquesta Constitució proclama la seva voluntat d'establir una societat democràtica avançada, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític i els seus principis fonamentals són l'Estat social i democràtic de dret, la monarquia parlamentària i l'Estat autonòmic. Aquest darrer aspecte trencava amb l'anterior centralisme polític.

    El text constitucional consta d'11 títols i 169 articles. Incorpora, juntament amb els drets polítics més tradicionals, un catàleg de drets socials que suposen una aposta per l'Estat del benestar el marc d'una economia de mercat. A més, recull la divisió de poders:
-Les Corts, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat, són l'òrgan suprem de la sobirania popular i la manifestació del poder legislatiu.
-El govern té el poder executiu, dirigeix l'administració civil i militar i condueix la política interior i exterior.
-El poder judicial es configura com a protector de les lleis representatives. La Constitució recull també la creació  d'un Tribunal Constitucional.

EL RÈGIM FRANQUISTA (1939-1975)

EL RÈGIM FRANQUISTA (1939-1975)

1.- EL PERÍODE DE LA POSTGUERRA (1939-1959)

A.- CONSOLIDACIÓ DE LA DICTADURA

    Franco no defensava la idea d'una dictadura militar transitòria que després donés pas a un altre sistema polític. Ell volia crear un nou Estat antiliberal, contrari a la democràcia i enemic del comunisme. També concebia Espanya com a Estat catòlic, unitari -rebutjava els nacionalismes i les autonomies- i molt conservador. Per poder aconseguir aquest objectiu, va establir durant aquest període un sistema totalitari d'inspiració feixista, que no acceptava ni la democràcia ni els principis constitucionals de 1931. En aquest sistema els poder estava concentrat en el cap de l'Estat (“el Caudillo”) i existia un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Es tractava d'un sistema híbrid que combinava una dictadura militar i un Estat feixista amb aspectes més propis d'una monarquia absoluta.

    Per altra banda, Franco, davant el rebuig generalitzat del seu règim a nivell internacional, va intentar donar una imatge de legalitat elaborant les anomenades Lleis Fonamentals:
-El Fur del Treball (1938), que especificava, entre altres aspectes, que la gestió sociolaboral dels obrers depenia directament de l'Estat, donant especial importància al sindicalisme vertical. Això suposava que en un únic sindicat s'integraven obrers i patrons, de manera que sempre en sortien beneficiats aquests darrers.
-La Llei Constitutiva de les Corts (1942), on s'especificava el funcionament d'aquest organisme consultiu (emprat per Franco per ratificar les lleis i les mesures polítiques) i el sistema de selecció dels seus membres, que sempre depenia dels intencions concretes del dictador (això vol dir que els membres de les Corts eren seleccionats per Franco segons els seu grau de fidelitat al règim). D'aquesta manera, les Corts deixaven de ser l'òrgan legislatiu d'un sistema democràtic -com havia succeït durant la Segona República-, per convertir-se en una institució totalment sotmesa las interessos del dictador i del règim.
-El Fur dels Espanyols (1945), conjunt de normes que funcionava a mode de codi civil vinculat als principis del règim. Els ciutadans havien de complir aquesta normativa i, en cas d'incompliment, serien penalitzat segons l'establert a nivell legal.
-La Llei de referèndum nacional (1945), on, tot i no existir ni la llibertat política ni el dret a sufragi, es consultava al poble sobre determinades qüestions mitjançant el vot. Tot era una falàcia política per donar una imatge internacional d'Espanya que no es corresponia amb la realitat. De fet, aquest vot solament era un mitjà de consulta inofensiu per al règim que Franco emprava en el seu profit; el poble no tenia capacitat de decisió a través del referèndum.
-La Llei de Successió (1947), on s'establia que, una vegada mort Franco, el règim continuaria en la forma d'un Estat monàrquic que no es diferenciaria d'aquell en cap dels seus fonaments essencials. En altres paraules, el règim franquista seria substituït per una monarquia franquista.
-Llei de Principis del Movimiento Nacional (1958), a a partir de la qual es redactaven per escrit els fonaments ideològics, doctrinals i polítics del règim amb una clara influència del discurs feixista i dels preceptes morals de l'Església catòlica, institució aquesta darrera que va adquirir una importància cabdal dins de l'Estat franquista.

    A nivell d'estructura de l'Estat, s'han d'esmentar els següents aspectes:
-El “caudillo”: Designava els governs integrats per falangistes, monàrquics i militars. Era cap de l'Estat, del Partit (Falange Española Tradicionalista y de la JONS) i del Govern. Presidia el Consell Nacional. Promulgava lleis.
-Movimiento Nacional: definia l'estructura política i la doctrina del règim.
-Les Corts estaven formades per suposats representants del poble, però no elegits democràticament, sinó pel dictador.  Aquests representants s'anomenaven procuradors.
-Tots els càrrecs eren designats per Franco: els membres del Consell Nacional, de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de les organitzacions sindicals i els batles. Totes aquestes institucions formaven l'anomenada democràcia orgànica, perquè representaven al poble espanyol, però els seus membres no eren elegits per sufragi sinó pel dictador.
-La justícia no era independent i estava en mans de tribunals militars.
-A les províncies, l'administració era controlada pels governadors provincials, els governadors militars i les capitanies generals.
-L'organització sindical estava fonamentada en el sindicalisme vertical, on els empresaris i els obrers s'integraven en els mateixos sindicats organitzats per branques de producció (ex.: els empresaris tèxtils i els obrers tèxtils en un sindicat; els empresaris de la indústria siderúrgica i els obrers siderúrgics en un sindicat, etc.). Aquest sindicalisme era controlat a nivell estatal i sempre prioritzava els interessos empresarials davant les reivindicacions obreres. Evidentment, les vagues i manifestacions estaven prohibides i eren castigades durament, si es produïen.

    Dins l'estructura de l'Estat jugaven un paper essencial les anomenades famílies del règim (o grups d'influència). Dins d'aquestes famílies cal destacar:
-Grups corporatius: Església i exèrcit.
-Grups polítics: Falange, grups monàrquics i tradicionalistes.
-Grups i associacions de pressió: Opus Dei, Associació Catòlica Nacional Propagandista, etc.

    La importància de l'Església era cabdal en l'estructura del règim. Aquesta institució es va posar al capdavant d'una croada en defensa del feixisme, va establir els fonaments ideològics del règim i va exercir un enorme control sobre l'educació. D'aquesta manera, va donar forma a les bases doctrinals del nacional catolicisme.

    Per la seva banda, la Falange, que estava subordinada a l'autoritat del dictador, era la garant del Movimiento Nacional i de la seva doctrina definidora del règim.

    L'exèrcit era la columna vertebral del sistema franquista. Alts càrrecs militars ocupaven l'administració civil i sindical. A més s'encarregaven de la gestió d'empreses públiques i privades.

    El control social i ideològic també va ser un aspecte fonamental del franquisme:
-Es varen produir canvis profunds en la vida quotidiana. Es va incentivar la població a tornar als seus llocs d'origen rural, degut a les dures condicions laborals a les ciutats. L'argument del règim es dirigia a adoctrinar la població en les virtuts de la vida senzilla al camp. La raó veritable era exercir el control sobre la població i evitar desplaçaments d'individus sospitosos de ser enemics del règim.
-L'adoctrinament en els principis de del Movimiento Nacional es va fer extensiu a tots els àmbits de la vida i la cultura d'Espanya. D'aquesta manera, l'art, els llibres de text, l'educació -en mans de l'Església-, els mitjans de comunicació i de propaganda, etc. estaven impregnats d'aquest adoctrinament, que pretenia sotmetre ideològicament la població annul.lant la seva capacitat crítica i d'oposició contra un règim dictatorial que limitava tots els drets i llibertats individuals. En relació amb aquest fet, varen jugar un paper destacat el Frente de Juventudes i la Sección Femenina de la Falange.
-Paral.lelament al procés d'adoctrinament, hi va haver una dura repressió ideològica i es va aplicar la censura sobre les activitats lúdiques, socials i culturals.
-La família va esdevenir la unitat social bàsica, i això va significar el retorn de la dona al paper domèstic tradicional, de mare que té cura de la llar i dels fills, i submisa al marit.

B.- EL RÈGIM I LA POLÍTICA INTERNACIONAL

    Pocs mesos després d'haver-se acabat la Guerra Civil a Espanya, el món es va precipitar cap a la Segona Guerra Mundial, que havia de ser determinant per a les relacions internacionals del règim durant la primera etapa de la seva existència. El franquisme es trobava lligat a un dels bàndols bel.ligerants, el de les potències de l'Eix, això és, l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, perquè la seva ajuda durant la Guerra Civil havia tingut una gran importància i pel fet que el règim franquista tenia unes característiques ideològiques semblants.

a.- L'etapa de la Segona Guerra Mundial

    En començar el conflicte, Espanya es va declarar neutral, encara que la seva situació estratègica tenia gran importància. Franco sabia que el país no tenia mitjans suficients per poder participar en un altre conflicte, però la pressió exercida per Alemanya i Itàlia per a què Espanya participés en la guerra quasi va canviar la situació. Aconsellat pel ministres d'afers estrangers, Ramón Serrano Suñer, Franco va estar temptat de participar-hi, ja que si Alemanya aconseguia la victòria sobre França i la Gran Bretanya, Espanya podria optar a ocupar Gibraltar i  a crear un nou imperi colonial al nord d'Àfrica partint de l'ocupació de les colònies franceses de la zona.

    Franco es va reunir amb Hitler a Hendaia (França) l'any 1940 per parlar sobre la possible participació espanyola en el conflicte, a canvi d'una sèrie de compensacions econòmiques i territorials, però Hitler va considerar excessiu el preu que demanava Franco a canvi de la seva ajuda i, finalment, Espanya no hi va participar, declarant-se ara com a no bel.ligerant. Tot i això, Franco va enviar tropes al Marroc i una divisió de voluntaris, la División Azul, que havien de lluitar al costat dels alemanys un cop fos envaïda la Unió Soviètica.

     A partir de 1943, com la guerra semblava que es tornava contra Alemanya i Itàlia, Espanya va abandonar la no-bel.ligerància per tornar a ser neutral. La propaganda a favor d'Alemanya va disminuir dràsticament i es varen refredar les relacions internacionals amb aquest país.

b.- L'aïllament del règim

    A partir de 1945, una vegada vençuda Alemanya, els aliats varen veure amb disgust el suport polític de Franco a aquell país. Per aquesta raó, els dos cops internacionals més durs per al règim varen ser la no admissió d'Espanya a l'ONU i la declaració de la Conferència dels Aliats, a Postdam, que deia que el règim espanyol era producte del suport de l'Eix -Alemanya i Itàlia-, per la qual cosa se'n proposava l'enderrocament per mitjans pacífics.

    El franquisme va quedar aïllat i es va intensificar la lluita de guerrilles contra el règim. Les Nacions Unides varen denunciar que el govern de Franco no representava el poble espanyol, per la qual cosa no tenia legitimitat per a la seva presència en òrgans internacionals. La major part d'ambaixades estrangeres es varen marxar d'Espanya i el govern va respondre amb actitud de menyspreu envers els països democràtics, però el boicot polític i econòmic va reforçar l'aïllament d'Espanya en el context internacional.

    A partir de 1947, iniciada la Guerra Freda entre les potències democràtiques internacionals i la Unió Soviètica, el paper de Franco com a paladí de l'anticomunisme es va anar fent més interessant per als EUA i la Gran Bretanya, encara que Espanya no va ser admesa a l'OTAN ni es va beneficiar del Pla Marshall.

C.- L'AUTARQUIA

    La victòria de Franco a la Guerra Civil va tenir unes repercussions molt negatives. A curt termini, va sumir en la fam i la misèria molts espanyols. A llarg termini, la política de les autoritats franquistes va consolidar una economia molt poc competitiva en què el tràfic d'influències i la corrupció varen ser els elements més destacats.

    La guerra havia suposat la reducció dràstica de la producció agrària i industrial. A més, es varen destruir molts mitjans i vies de comunicació, mentre que les reserves d'or minvaren fins a extrems molt preocupants.

a.- Els fonaments de l'autarquia

    Un dels objectius primordials del franquisme va ser aconseguir l'autosuficiència econòmica (autarquia) a partir de l'aïllament exterior i de la substitució del lliure mercat per la intervenció generalitzada de l'administració. El resultat d'això va ser el bloqueig del creixement econòmic, la reducció de la competitivitat i el desaprofitament de la conjuntura econòmica favorable que va conèixer Europa després de la Segona Guerra Mundial. D'aquesta manera, la incorporació d'Espanya a la fase de creixement ràpid i de canvi tecnològic, dominant a Europa entre 1945 i 1973, es va produir amb retard considerable i nio es va fer efectiva fins a la dècada de 1960.

    L'autarquia va tenir grans eixos d'actuació:
-El primer va ser la reglamentació de les importacions i exportacions, que a partir d'aquell moment varen ser intervingudes per l'administració. Així es volia limitar els intercanvis amb l'exterior, determinant quins productes eren fonamentals i quins eren superflus. Això va provocar un encariment de productes necessaris com el petroli i l'escassesa de béns imprescindibles.
-Es va fomentar la indústria, sobretot  d'interès estratègic a fi d'assegurar la independència militar i política del nou Estat. Es va impulsar la indústria de béns d'equipament, que va rebre ajudes públiques considerables i continuades, fet que va provocar una forta despesa pública i l'augment dels preus dels productes de primera necessitat.
-L'any 1941 es va crear RENFE i, d'aquesta manera, es va nacionalitzar la xarxa de ferrocarrils. També es varen crear l'INI, l'Institut Nacional d'Indústria, i múltiples empreses públiques (ENDESA, AUNOSA...), que presentaven pèrdues molt importants, però que eren imprescindibles per al conjunt de l'economia.

b.- Racionament i mercat negre

    La lentitud de la recuperació econòmica de la postguerra estava directament relacionada amb el paper intervencionista de l'Estat. Això va suposar la fixació arbitrària dels preus, alhora que s'obligava als particulars a sol.licitar una autorització a l'administració per emprendre una activitat econòmica.

    L'Estat controlava directament el mercat i els productors estaven obligats  vendre-li tota la producció a un preu prefixat. Per això, molts productors amagaven la producció per a vendre-la en el mercat negre (sistema de mercat estraperlista), obtenint així guanys més elevats. A més, la manca de productes de necessitat va suposar el manteniment de les cartilles de racionament.

    Per altra banda, fins a mitjans de la dècada de 1950, el carbó i el petroli estigueren racionats, i les restriccions elèctriques eren habituals. L'escassesa va ser generalitzada degut a l'aïllament internacional al qual estava sotmès el règim.

2.- ELS PRIMERS INTENTS D'OBERTURA (1951-1956)

A.- L'ESGOTAMENT DE LA POLÍTICA AUTÀRQUICA

    L'autarquia empobrí una gran part de la població i augmentà la desigualtat en la distribució de la renda. Els salaris eren baixos i els preus dels productes de primera necessitat, elevats. Els obrers, impossibilitats a l'hora de reivindicar-se per manca de llibertat sindical, vivien en unes condicions cada vegada més precàries. Això va provocar a Catalunya, Astúries i el País Basc -zones industrials- l'esclat de conflictes laborals (1945-1947), que eren reflex del descontentament poblacional amb les directrius econòmiques aplicades pel règim franquista.

B.- LA IMPORTÀNCIA DE LA SITUACIÓ INTERNACIONAL

    Des de 1947, en el marc de la Guerra Freda, els Estats Units alteraren la seva posició respecte del règim de Franco. Les relacions van entrar en una fase més favorable, gràcies al fet que espanya es convertí en un fidel aliat occidental en la lluita contra el comunisme. El 1950 Espanya va ser admesa en organismes internacionals com la FAO i la UNESCO. Era la fi de l'aïllament i l'ONU va recomanar el retorn dels ambaixadors a Madrid i l'any 1955 Espanya s'incorporà a quest organisme. També se signaren tractats militars amb els EUA, pels quals Espanya cedia bases militars en el seu territori a canvi d'ajuda econòmica, però, sobretot, a canvi del suport polític que va assegurar al règim la tranquil.litat internacional en el futur.

C.- PRIMERS CANVIS POLÍTICS

    L'any 1951 es va remodelar el govern, format a partir d'aquells moments per una combinació de militars, falangistes i catòlics, però amb un pes més gran per part d'aquests darrers. Es volia d'aquesta manera donar una imatge més convenient del règim per donar per finalitzat l'aïllament internacional.

    Les primeres judes econòmiques internacionals no solucionaren la greu situació del país. Per això, a mitjans de la dècada de 1950 es produí una nova onada de protestes obreres a la qual se sumaren molts estudiants universitaris de Barcelona i Madrid.

    Davant d'això, a partir de 1957 entraren com a ministres del govern membres de l'Opus Dei, que afavoriren la reorientació econòmica capa una major liberalització i l'obertura a l'exterior, suposant el final definitiu del període autàrquic.

3.- EL CREIXEMENT ECONÒMIC A LA DÈCADA DE 1960

A.- MESURES ESTABILITZADORES I PLANS DE DESENVOLUPAMENT

    L'any 1959 es va posar en marxa l'anomenat Pla d'estabilització, que va afavorir el desenvolupament industrial. L'Estat va reduir l'intervencionisme sobre l'economia i va permetre l'entrada de productes estrangers. D'aquesta manera es va afavorir la inversió per part organismes internacionals.

    Paral.lelament es posaren en marxa plans de desenvolupament econòmic i social a partir de 1963 fins al 1975, que afavoriren el desenvolupament de la iniciativa privada com a motor de l'economia espanyola. En relació amb això, es varen posar en marxa dues línies d'actuació: les accions estructurals, que pretenien solucionar algunes deficiències de la indústria (bixa productivitat, dimensió petita de les empreses...) i la creació dels pols de desenvolupament, que intentava reduir els desequilibris econòmics regionals promovent noves indústries en zones d'industrialització escassa. Tot i això, les previsions d'aquests plans poques vegades es compliren. El més interessant d'aquest plans va ser el fet de proporcionar a la iniciativa privada infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres...) i productes bàsics (acer, carbó, alumini...) que permeteren el creixement en el marc de la favorable conjuntura econòmica internacional.

B.- L'ETAPA FINAL DE LA INDUSTRIALITZACIÓ ESPANYOLA

    Des de 1959 fins a 1977, la indústria i els serveis es consolidaren com les activitats fonamentals de l'economia espanyola.. com a resultat d'això, la renda per habitant va augmentar.

    El creixement industrial fou impulsat per l'ús de tècniques de producció més avançades i per l'acumulació de capital. L'augment de les importacions de tecnologia ajudà a millorar la productivitat de la indústria. Varen guanyar més pes els sectors industrials dedicats a la producció de béns d'equip.

    Els beneficis obtinguts varen permetre l'augment dels salaris i, consegüentment de la demanda de béns de consum.

C.- ELS MOVIMENTS MIGRATORIS

    La millora tecnològica estalviava mà d'obra i limità la creació d'ocupació. Això originà una intensa emigració cap a altres països d'Europa a fi de trobar feina. França i Alemanya varen ser les destinacions principals.

    A l'interior d'Espanya, els desplaçaments de la població varen ser molt importants. Les dues Castelles, Galícia, Extremadura i Andalusia van ser les zones on l'emigració va ser més gran. La contrapartida va ser un augment considerable de la població a les zones de més dinamisme econòmic (Catalunya, País Basc, zones costaneres peninsulars i insulars...).

D.- LA RECONVERSIÓ DE L'AGRICULTURA

    L'any 1960 la població activa agrària representava encara el 39% del total, mentre que el sector aportava el 39% del PIB. L'any 1975 aquests percentatges havien baixat gairebé la meitat. Això s'explica per dos causes: l'èxode rural i la reducció del pes dels aliments dins del consum total. Tots dos fenòmens erosionaren l'agricultura tradicional i van estimular un seguit de canvis.

    La disminució de la mà d'obra rural a causa de l'emigració va fer que els salaris agrícoles pugessin, fet que va estimular els empresaris agrícoles, per mantenir o millorar els seus guanys, a emprendre un procés de mecanització i ús d'adobs químics que permetes una intensificació dels conreus. Aquesta iniciativa reduí encara més l'ocupació al camp i provocà una emigració més important cap a la ciutat. A més, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació pel que fa a la demanada de comestibles.

    Aquest procés va tenir com a resultat l'augment de la productivitat agrícola i un canvi en la varietat de la producció agrària.

E.- LA DEPENDÈNCIA DE L'EXTERIOR

    La contribució exterior va ser fonamental per assolir el ràpid creixement d'aquesta etapa i la consolidació de la societat industrialitzada. Per mitjà de les importacions, arribà la tecnologia que revolucionà l'estructura industrial i la productivitat. També arribaren inversions amb les quals s'equilibrà el dèficit de la balança comercial.

    Per altra banda, un seguit de països absorbiren la mà d'obra sobrant expulsada del sector agrari. Finalment, el benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria de treballadors generaren un moviment turístic massiu que tingué Espanya com a destinació preferent. Els turistes aportaven divises que van contribuir a reequilibrar la balança de pagaments espanyola. Sense els ingressos pel turisme, les remeses d'emigrants i la inversió estrangera, no hauria esdevingut el “miracle econòmic” espanyol.

F.- LES LIMITACIONS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ

    A principis de la dècada de 1970 la renda per habitant espanyola encara era molt inferior a la de les economies avançades d'Europa. D'altra banda, es consolidà una tendència a pujar els preus. Així, la inflació i l'escassa creació d'ocupació es convertiren en els dos aspectes més negatius d'aquest període.

    L'etapa final de la industrialització es va caracteritzar per un avenç limitat de les activitats de contingut tecnològic. A més, tampoc hi va ajudar el poc grau de liberalització del sistema financer.

4.- LA MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT ESPANYOLA

A.- LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL

    La modernització social començà per un gran augment de la població, amb un notable creixement de l'índex de natalitat. Paral.lelament es va produir un increment de la població urbana i moltes ciutats, sobretot les industrials i terciàries s'ompliren de nous baris obrers.

    El desenvolupament de l'economia industrial i l'expansió del sector dels serveis van generar una transformació molt important de les estructures socioprofessionals de la població. Així, es va incrementar el nombre d'assalariats, dels professionals liberals urbans (advocats, metges, economistes) i els dels “executius” de les empreses. Però sense dubte, el fenomen més important fou l'aparició d'una gran massa d'obrers industrials. Això donaria lloc al naixement d'un nou moviment obrer, d'un sindicalisme de caràcter molt diferent del dels sindicats verticals del règim.

    La població rural va minvar quasi al mateix ritme al qual augmentava la població urbana.

B.- ELS CANVIS DE COMPORTAMENT

    Es va produir un augment de la població escolaritzada i s'incrementaren les inversions estatals en educació, produint-se una reducció de l'analfabetisme. També va augmentar el nombre d'estudiants universitaris.

    A nivell familiar s'experimentaren canvis, com per exemple la incorporació d'un major nombre de dones al món laboral.

    Les cases espanyoles començaren a equipar-se amb nous electrodomèstics (televisors, frigorífics, etc.) i els vehicles particulars proliferaren durant aquesta època, essent populars els de fabricació nacional (SEAT 600...).

    Es va desenvolupar una nova mentalitat més laica i disminuí la pràctica religiosa.

    En resum, l'època del “desarrollismo” espanyol afavorí el progrés social i el canvi de pautes culturals, fet que contrastava amb l'immobilisme polític, legal i institucional. En aquest sentit, el règim a penes va experimentar canvis des de 1938.

5.- L'ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ

A.- MOVIMENTS SOCIALS I CONFLICTIVITATS

    Hi va haver importants protestes obreres durant la dècada de 1950, que varen ser durament reprimides per les forces de l'ordre del règim. Tot i això, el sindicalisme anterior a la Guerra Civil tenia molt poc paper en aquesta època i actuava des de la clandestinitat.

    A partir de la dècada de 1960 es va desenvolupar un nou sindicalisme basat en la lluita reivindicativa i que s'articulà al voltant de Comissions Obreres (CCOO). Aquest sindicalisme combinava accions il.legals, com les vagues, i accions legals, introduint els seus membres als sindicals verticals del règim.

    Varen aparèixer organitzacions d'estudiants i associacions de veïns que s'oposaven obertament a les directrius socials de franquisme. En aquesta època es varen produir les primeres manifestacions massives als carrers.

B.- GRUPS POLÍTICS D'OPOSICIÓ

    Els vells partits polítics i nous grups de l'esquerra i de la dreta començaren a actuar com a oposició al règim.

    El PCE (Partit Comunista Espanyol), tot i que actuava des de l'exili, va tenir importància a l'interior del país, produint-se un apropament a les forces socials antifranquistes (sindicats d'estudiants, associacions de veïns, CCOO). Els partits nacionalistes també varen tenir un paper destacat en aquesta època, com és el cas del PNB (Partit Nacionalista Basc) o Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). L'any 1959 va aparèixer l'ETA.