LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931)

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931)

PRIMERA ETAPA DE LA RESTAURACIÓ: EL SISTEMA CANOVISTA (1875-1891)

1.- FETS POLÍTICS

L'any 1874 un alçament monàrquic va provocar el final de la Primera República. Acte seguit, va ser coronat rei d'Espanya Alfons XII, fill d'Isabel II, expulsada d'Espanya temps enrera, després de l'esclat de la Revolució de la Gloriosa de 1868.

1.1.- EL FINAL DE LA GUERRA CARLINA

La tercera guerra carlina havia començat l'any 1872, durant el regnat d'Amadeu I de Savoia. Posteriorment, al llarg dels escassos onze mesos que va durar la Primera República (1873-1874), el conflicte va continuar actiu. Una vegada Alfons XII va ser coronat rei d'Espanya, el monarca va establir com a un dels seus primers objectius solucionar aqueix problema.

Alfons XII es va dirigir amb el seu exèrcit cap al nord peninsular, on es trobaven les tropes carlines encapçalades per l'autoproclamat Carles VII. Aquest havia succeït com a líder dels carlins a Carles Lluís de Borbó i Bragança.

Després d'una sèrie de victòries carlines sobre les tropes reials, Alfons XII va proposar una amnistia, que va ser acceptada per alguns sectors carlins menys bel.ligerants. Tot i això, Carles VII va resisitir fins que va ser derrotat definitivament per l'exèrcit reial, essent obligat a exiliar-se a França amb els carlins que no volien cap tipus de pacte amb Alfons XII. Després d'aquests esdeveniments, els carlins no tornaren a aixecar-se en armes, encara que el seu pensament es va mantenir viu.

Una vegada finalitzada la guerra, a Catalunya els carlins evolucionaren cap a postures autonomistes, oposant-se al centralisme liberal i defensant els furs i institucions tradicionals catalans.

Altres sectors carlins s'integraren en la vida política parlamentària definint-se com a tendència d'extrema dreta.

Per la seva banda, Cànovas del Castillo, cap del primer govern de la Restauració, derogà aspectes essencials dels furs bascos i navarresos, sotmetent aquests territoris a una major intervenció de l'Estat i a una fiscalitat comuna a la resta d'Espanya.

1.2.- EL BIPARTIDISME I EL PACTE DEL PARDO DE 1885

EL nou sistema polític establert a partir de 1875 va ser impulsat per Cánovas del Castillo. L'objectiu era posar fi a totes les tensions polítiques que havien caracteritzat el segle XIX fins a aquells moments.

Destacaren dos grans partits: el Partit Liberal Conservador (Partit Conservador) i el Partit Liberal Fusionista (Partit Liberal). La resta de grups polítics (republicans, carlins, partits obrers, partits nacionalistes...) varen quedar fora del sistema.

a.- El Partit Liberal Conservador

• Tenia com a líder Cánovas del Castillo.
• Estava integrat per membres d'altres partits i forces polítiques: Partit Moderat, Unió Liberal, catòlics no radicals...
• Defensava els interessos de l'alta burgesia moderada, la noblesa i gran part del clero.

b.- El Partit Liberal Fusionista

• Tenia com a líder Sagasta.
• Estava integrat per membres d'altres partits i forces polítiques: demòcrates, progressistes i republicans moderats (Salmerón).
• Va rebre el suport dels professionals liberals (mestres, advocats, metges...), de la burgesia progressista industrial i comerciant, de gran part dels banquers, dels militars progressistes i dels funcionaris.

El primer govern de la Restauració va ser conservador i va ser encapçalat per Cánovas del Castillo. Aquest govern va elaborar la Constitució de 1876.

L'any 1885 va morir Alfons XII i es va signar el Pacte del Pardo pel qual es va decidir que, per mantenir l'estabilitat del sistema, els dos partits dominants s'alternarien al poder de manera pacífica. D'aquesta forma es va consolidar el bipartidisme.

Per altra banda, també es va decidir que la vídua d'Alfons XII, Maria Cristina, embaraçada del monarca, es convertiria en regent, fins que el seu fill, el futur Alfons XIII, arribés a la majoria d'edat i fos coronat rei d'Espanya.

1.3.- LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1885-1902)

Una vegada signat el Pacte del Pardo, Maria Cristina es va convertir en regent i es va establir un nou govern integrat per membres del Partit Liberal Fusionista i encapçalat per Sagasta. D'aquesta manera, es complia l'alternança al poder pactada. Aquest govern va ser vigent entre 1885 i 1890 i va desenvolupar una important tasca legislativa:

• Es va redactar la Llei de Jurats de 1887, que atorgava independència al poder judicial.
• També es va redactar l'any 1889 el Codi Civil, que incloïa els drets i obligacions dels ciutadans i les sancions pertinents en cas d'incórrer en delicte o incompliment.
• Es va promulgar la Llei de Sufragi Universal de 1890, per la qual s'establia que podien votar tots els homes majors de 25 anys indiferentment del seu estatus social o econòmic. Tot i això, com els resultats de les eleccions solien ser manipulats pel Ministeri de Governació a través de la pressió exercida pels cacics, donava igual a qui es votés, perquè al final guanyava el partit que sí o sí s'havia d'alternar al poder.

A partir del 1890, els governs successius varen ser més breus i inestables, la qual cosa va acabar provocant la dimissió de Cánovas del Castillo i de Sagasta.

A nivell de política exterior, s'ha d'esmentar que el Papat va donar suport al nou sistema, mentre que a Cuba continuaren els conflictes socials i polítics iniciats temps enrera, quan regnava Amadeu I de Savoia.

L'any 1868 havia esclatat a Cuba l'anomenat Grito de Yara, una revolta social motivada per la negativa de l'Estat espanyol d'abolir l'esclavitud i de concedir major llibertat política i econòmica als cubans. Després de què aqueixa revolta fos durament reprimida, es va signar l'any 1878 la Pau de Zanjón, establint un període breu d'estabilitat. Aqueixa situació va canviar posteriorment amb l'esclat d'una nova rebel.lió l'any 1895, l'anomenat Grito de Baire, que va desencadenar els esdeveniments que desenvocaren en la independència de l'illa l'any 1898. (això s'explicarà en un apartat específic).

2.- CARACTERÍSTIQUES DEL SISTEMA CANOVISTA

2.1.- FONAMENTS ESSENCIALS

• Predomini del conservadorisme, tot i que havia alternança al poder de dos partits diferents.
• Es va dur a terme un pacte amb l'Església, convertida en un dels pilars del nou sistema.
• Es va redactar una nova Constitució, la de 1876. Aquesta havia d'establir el marc legal que garantís el sistema de la Restauració.
• El sistema electoral era corrupte.
• Es va concebre la idea de pàtria com a Estat unitari i centralista, amb una monarquia legitimada per la dinastia Borbó.
• Varen ser importants les idees de llibertat i propietat, vinculades als interessos de la burgesia i dels terratinents. Els sectors populars no treien profit d'aquesta qüestió.

2.2.- EL BIPARTIDISME

EL nou sistema polític establert a partir de 1875 va ser impulsat per Cánovas del Castillo. L'objectiu era posar fi a totes les tensions polítiques que havien caracteritzat el segle XIX fins a aquells moments.

Destacaren dos grans partits: el Partit Liberal Conservador (Partit Conservador) i el Partit Liberal Fusionista ( Partit Liberal). La resta de grups polítics (republicans, carlins, partits obrers, partits nacionalistes...) varen quedar fora del sistema.

a.- El Partit Liberal Conservador

• Tenia com a líder Cánovas del Castillo.
• Estava integrat per membres d'altres partits i forces polítiques: Partit Moderat, Unió Liberal, catòlics no radicals...
• Defensava els interessos de l'alta burgesia moderada, la noblesa i gran part del Clero.

b.- El Partit Liberal Fusionista

• Tenia com a líder Sagasta.
• Estava integrat per membres d'altres partits i forces polítiques: demòcrates, progressistes i republicans moderats (Salmerón).
• Va rebre el suport dels professionals liberals (mestres, advocats, metges...), de la burgesia progressista industrial i comerciant, de gran part dels banquers, dels militars progressistes i dels funcionaris.

2.3.- LA CONSTITUCIÓ DE 1876

La nova Constitució es va redactar de manera flexible, incloent-hi principis liberals i conservadors per aconseguir l'equilibri polític entre ambdós partits dominants. Tot i això, hi havia certes divergències:

• Quant al concepte de sobirania nacional, el Partit Liberal Fusionista defensava una idea àmplia de la mateixa, mentre que el Partit Liberal Conservador es definia per una opció més restrictiva, que limitava la sobirania al govern i la monarquia.
• En relació amb els sistema electoral, els liberals preferien el sufragi universal masculí, mentre que els conservadors es decantaven pel sufragi censatari masculí.
• Pel que fa a la confessionalitat de l'Estat, el Partit Liberal Fusionista era partidari de l'aconfessionalitat, això és, que no hi hagués cap religió oficial; per la seva banda, els conservadors concebien un Estat confessional catòlic.

Per donar solució a aqueixes divergències, els articles de la Constitució es varen redactar de forma esquemàtica, permetent als diferents governs concretar les lleis segons les seves necessitats i els seus interessos. Amb aquesta Constitució, cada govern podia legislar d'acord amb les seves idees, sense deixar de banda allò que havia fet l'anterior govern.

Sobre la qüestió de la confessionalitat, va predominar la religió catòlica com a oficial, però permentent la llibertat de consciència.

Quant al sufragi, la veritat és que era una qüestió supèrflua, perquè finalment acabava predominant la corrupció del sistema electoral i la manipulació dels resultats de les votacions.

Aquesta Constitució també refermava la concepció centralista i unitària de l'Estat espanyol, rebutjant qualsevol forma de regionalisme.

2.4.- EL SISTEMA ELECTORAL

Com s'havia decidit al Pacte del Pardo de 1885, després de la mort d'Alfons XII, l'objectiu principal era garantir l'estabilitat del sistema polític mitjançant l'alternança pacífica al govern dels dos partits dominants. Per aconseguir això, es va potenciar una situació de corrupció i manipulació del sistema electoral, afavorint aquesta alternança. Per aquest motiu, les eleccions no varen ser transparents mai.

El mecanisme era el següent: quan un govern es donava per finalitzat, el rei encarregava la formació d'un de nou al líder de l'oposició. Aquest dissolia les Corts i convocava noves eleccions, que sempre guanyava per majoria. Això s'aconseguia mitjançant la tasca desenvolupada pel Ministeri de Governació, que enviava als governadors provincials la llista de candidats electes preseleccionats (els que finalment formarien el nou govern). Els governadors provincials passaven la llista als batles municipals i aquests als cacics locals. Els cacics pressionaven els votants de múltiples maneres —pujant les rendes, amenaçant...— per a què, finalment, la llista preseleccionada de candidats fos la guanyadora.

Aquest procés corrupte s'anomena tupinada (pucherazo, en castellà) i va suposar el desprestigi del sistema, la marginació de les altres opcions polítiques existents i la pèrdua d'interès per part dels sectors populars davant una vida política controlada per burgesos i terratinents, en la qual no participaven activament.

3.- ELS NACIONALISMES PERIFÈRICS

El sistema de la Restauració es basava en una idea centralista i unitària de l'Estat, propuganada per la Constitució de 1876. Tot i això, hi havia postures divergents:

• Els carlins. Representaven l'extrema dreta i concebien Espanya com a una unió de territoris sota un Estat fort i tradicionalista, però respectuós amb els furs i tradicions regionals, allunyant-se de les postures liberals.
• Els republicans federals. Concebien Espanya com a una unió d'Estats lliurament associats.
• Els regionalistes. Presents fonamentalment a Catalunya, País Basc i Galícia, volien formes d'autogovern, l'ús de la llengua pròpia i la defensa de la identitat cultural i de les tradicions corresponents. Rebien suport per part de la petita burgesia, els pagesos i d'un sector del clero. Amb els pas del temps, s'afegiren l'alta burgesia i el proletariat (obrers).

3.1.- EL REGIONALISME I EL NACIONALISME CATALANS

A.- Orígens

Podem destacar tres fonts d'influència:

• L'any 1830, s'inicià La Renaixença, moviment intel.lectual que defensanva la llegua i la cultura catalanes. En un principi no tenia aspiracions sociopolítiques, les quals va adquirir amb el temps.
• Els carlins aspiraven a recuperar els furs i institucions eliminats amb els governs de la Restauració i la Constitució de 1876.
• El federalisme concebia Catalunya com a Estat independent dins d'una república federal. Aquesta idea era propugnada, entre altres, per Pi i Margall.

B.- El catalanisme

Almirall és considerat el precursor del catalanisme modern. Aquest polític tenia orientació federalista i l'any 1882 va fundar Centre Català. Defensava la unió entre la burgesia federal i la burgesia més conservadora (favorable a la Restauració), per aconseguir un major benefici social, polític, econòmic i cultural per a Catalunya.

Per altra banda, l'any 1887 es va fundar la Lliga de Catalunya, que tenia un caràcter conservador i propugnava la fidelitat a la monarquia, però cercant una autonomia més amplia per a Catalunya. Aquesta força política estava integrada per grans empresaris catalans, que cercaven un punt de contacte entre la seva fidelitat al sistema de la Restauració i la visió autonomista de Catalunya.

L'any 1891, es va fundar Unió Catalanista, que intentava fusionar les idees d'Almirall i de la Lliga de Catalunya, cercant la concreció d'una Constitució pròpia per a Catalunya compatible amb els interessos de l'alta burgesia catalana vinculada al sistema de la Restauració.

3.2.- EL NACIONALISME BASC

En un principi va rebre el suport social del clero, els pagesos i de la petita burgesia.

Quan l'any 1876 es va promulgar la Constitució i es varen abolir els furs regionals, la població basca va començar a idealitzar el passat. La influència carlina va ser profunda. Per aquest motiu, el País Basc es va concebre con a territori tradicionalista i agrari, contrari al fenomen urbà i a la industrialització i que defensava els furs i la essència basca. Paral.lelament, va considerar enemics d'aquesta visió el govern liberal i la immigració procedent d'altres regions i atreta per la industrialització basca.

Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc (PNB, 1895), va recollir tots aquests aspectes i va elaborar el seu ideari. Així, baix el lema de “Déu i Llei Vella”, enllaçava amb les idees de foralisme, raça i llengua basques, vinculades a una concepció catòlica íntimament relacionada amb aquesta realitat cultural.

El PNB era tradicionalista, conservador, integrista catòlic i contrari a la industrialització, al liberalisme, als socialisme i, en definitiva, a Espanya. En un principi, els membres d'aquest partit varen seguir els fonaments ideològics exposats per Sabino Arana, però, amb el temps, la participació de l'alta burgesia i del proletariat industrial va modificar el seu discurs. Això motivà l'aparició a les seves fileres de dues tendències diferenciades:

• La postura autonomista, més propera als obreres urbans i als interessos polítics i econòmics de l'alta burgesia industral.
• L'opció independentista dels sectors tradicionalistes.

3.3.- ALTRES NACIONALISMES I REGIONALISMES

a.- Galícia

En aquesta regió va aparéixer el Rexurdimento, un moviment de caràcter cultural i literari que va tenir com a una de les màximes figures Rosalia de Castro. A part d'això, va destacar Alfredo Brañas, exponent polític del regionalisme gallec i fundador de l'Associació Regionalista Gallega. A diferència de Catalunya o del País Basc, el regionalisme gallec va ser un fenomen elitista i minoritari, que no va tenir suport suficient dels sectors populars. Per aquest motiu, va tenir molt poca incidència.

b.- Andalusia

El regionalisme andalús va ser semblant al gallec, amb poc suport popular i amb un marcat caràcter elitista i intel.lectual. El seu màxim representant va ser Blas Infante, defensor de formes d'autogovern federalista. En relació amb això, l'any 1883 es va redactar a Antequera (Màlaga) una Constitució Federalista Andalusa que va tenir escassa repercussió, degut a la indiferència mostrada per la major part de la població andalusa, essencialment rural.

c.- València

El regionalisme valencià també va ser elitista, minoritari i de caràcter intel.lectual. Els sectors populars no es varen fer ressò d'aquest moviment regionalista. Una de les seves figures més destacades va ser l'escriptor Blasco Ibáñez.

4.- OPOSICIÓ AL RÈGIM DE LA RESTAURACIÓ

4.1.- ELS CARLINS

En aquesta època es varen definir dues branques, els intransigents i els col.laboracionistes.

A.- Intransigents

El seu líder va ser Cándido Nocedal, qui defensava els interessos dinàstics de Carles de Borbó (Carles VII). Aquest havia estat derrotat a la tercera guerra carlina per Alfons XII i s'havia exiliat a França. La ideologia de Nocedal era per definició antiliberal, tradicionalista, catòlica i defensora d'un Estat fort.

B.- Els col.laboracionistes

El seu líder va ser Alejandro Pidal y Mon. Tenien un caràcter antiliberal, tradicionalista i catòlic, però, a diferència dels intransigents, s'integraren en el sistema de la Restauració com a extrema dreta.

Dins d'aquesta tendència, també en va formar part Ramón Nocedal —fill de Cándido Nocedal—, de caràcter integrista catòlic d'extrema dreta.

4.2.- REPUBLICANISME

Aquest corrent polític va canalitzar el descontentament de les classes mitjanes urbanes. No es tractava d'una tendència homogènia, sinó que, després del fracàs de la Primera República, es va dividir en vàries opcions, en general, amb escàs suport social:

• El Partit Republicà Conservador. El seu líder era Emilio Catelar. Com era minoritari i compartia molts fonaments polítics amb els partits dominants de la Restauració —menys pel fet que no volia una monarquia com a forma d'Estat—, va formar part del sistema i va tenir representació al Parlament.
• El Partit Republicà Federal. El seu líder era Pí i Margall. Va tenir influència sobre el regionalisme català i va ser marginat —prohibit— pel sistema de la Restauració.
• El Partit Republicà Progressista. El seu màxim representant era Manuel Ruiz Zorrilla. Prohibit pel sistema, va conspirar contra la Restauració des de l'exili sense massa èxit.
• Nicolàs Salmerón. El seu caràcter moderat i minoritari el va permetre ser diputat al Parlament.

5.- EL DESASTRE DE 1898

L'any 1868, arrel de l'esclat del Grito de Yara començaren a produir-se insurreccions a l'illa de Cuba. Els motius d'aquesta insurrecció varen ser el descontentament de la població cubana davant la mala gestió i els abusos de poder del govern espanyol i la negativa per part d'Amadeu I d'abolir l'esclavitud per por a la reacció dels grans terratinents contra la monarquia.

El 1878, després d'una dècada de revoltes i de dures repressions per part de les tropes espanyoles, es va signar la Pau de Zanjón, tot i que el conflicte no es va solucionar.

L'any 1895 esclatà una nova insurrecció, el Grito de Baire, al qual participaren la petita burgesia independentista illenca amb el suport dels sectors populars més deprimits. Per apaivagar la rebel.lió, el govern espanyol va enviar tropes encapçalades pel General Weyler. Després d'un dur procés de repressió contra els revoltats, el govern espanyol va estar disposat a concedir certes prerrogatives a la població cubana, incloent l'abolició de l'esclavitud, però de res va servir, perquè les revoltes independentistes continuaren.

El 1897 els EUA varen intervenir en el conflicte, després d'assegurar que un dels seu vaixells havia estat enfonsat per la flota espanyola. La intenció del govern nordamericà era aconseguir que Cuba s'independitzés, per després exercir la seva influència sobre el govern illenc.

Aqueix mateix any, Sagasta, cap del govern després de l'assassinat del Cánovas del Castillo, va intentar solucionar el problema independentista concedint als cubans una sèrie de prerrogatives: una Constitució per a Cuba, la condició d'Estat autònom dins de la Corona, els mateixos drets que per als espanyols, una cambra de representants, etc. Tot i això, l'esperit independentista cubà continuà plenament actiu.

L'any 1898, amb el suport de tropes dels EUA, Cuba aconseguí la victòria sobre l'exèrcit espanyol a la Batalla Naval de Santiago de Cuba. Aqueix mateix any es va signar la Pau de París, per la qual Espanya reconeixia no solament la independència de Cuba sinó també d'altres colònies, com Puerto Rico, Antilles i Filipines.

Aquests fets varen suposar una greu derrota moral per a Espanya, que deixava de ser defenitivament aquell gran imperi colonial que havia estat segles enrere.

SEGONA ETAPA DE LA RESTAURACIÓ: CRISI POLÍTICA I SOCIAL (1898-1931)

1.- ELS PROBLEMES D'ESPANYA I EL REGENERACIONISME

1.1.- ELS PROBLEMES D'ESPANYA A L'INICI DEL PERÍODE (heretats de l'etapa anterior)

• Endarreriment econòmic i cultural (respecte a Europa), degut a l'injust repartiment de la riquesa, fet que provocà importants reivindicacions per part del moviment obrer i dels jornalers del camp.
• Règim polític corrupte, que manipulava les eleccions i amb unes institucions que no representaven al poble. A més, l'alternança al govern dels dos partits principals havia esdevingut un sistema massa artificial i ineficaç.
• L'exèrcit estava molt descontent amb la derrota a Cuba i donava la culpa a la mala gestió dels governs. A partir d'aquest moment, l'exèrcit va tenir més presència en la vida política d'Espanya.
• Els nacionalismes perifèrics -català i basc- es varen refermar després de la independència colonial de Cuba i s'oposaren fèrriament al centralisme de la Restauració cercant la seva pròpia independència.

1.2.- EL REGENERACIONISME

El sistema de la Restauració era incapaç de resoldre la complexa problemàtica derivada de les crisis polítiques constants i l'oposició exercida per republicans, nacionalistes i obrers. Tot això agreujava la desestabilització del sistema canovista.

Es va intentar resoldre aquesta problemàtica mitjançant l'anomenada “revolució des de dalt”, idea proposada pel polític regeneracionista Joaquín Costa, que propugnava la necessitat d'un canvi profund en l'actitud política dels governants per a conseguir acabar amb la inestabilitat i que les mesures i reformes aplicades tinguessin un èxit autèntic. Aquesta idea es fonamentava en:

• Reduir el poder dels sectors que dominaven el sistema.
• Intentar posar fi al caciquisme, reformant paral.lelament la llei electoral. No servia de res intentar aplicar reformes si les eleccions eren manipulades perpetuant un règim predestinat a fracassar. Per això s'havia d'acabar amb el caciquisme.
• Reformar l'administració local.
• Intentar descentralitzar el poder. Era necessari que el poder central cedís part de la seva autoritat a les regions que integraven l'Estat, cercant així el suport dels nacionalismes, però sense arribar a posicions independentistes.
• Fomentar l'economia per evitar conflictes amb el moviment obrer i els jornalers del camp. Era essencial desenvolupar l'agricultura i augmentar el salari dels treballadors per afavorir el consum de productes, la qual cosa repercutiria positivament en el progrés industrial.
• Establir el servei militar obligatori per a tots els homes indiferentment del seus estatus socials. A partir d'ara ja no s'acceptaria el pagament d'una quota per quedar exempt, pràctica habitual entre els sectors poderosos des de feia molt de temps i que era focus de conflicte social, ja que els pagesos i els obrers no disposaven de diners suficient per gaudir d'aqueix privilegi.
• Dur a terme una reforma educativa més oberta cap als sectors menys afavorits, ja que una població ben formada era més oberta davant els canvis i el progrés.
• Realitzar una profunda reforma fiscal, establint un pagament d'imposts efectiu i proporcional a la riquesa dels contribuents.

Aquest projecte regeneracionista va ser un fracàs, degut a l'oposició de l'Església, dels grans financers i dels grans industrials, que no volien renunciar als seus privilegis polítics mantinguts a través del caciquisme. A més, tampoc admetien cap tipus de reforma fiscal. Tot i això, va influir en la concepció reformista d'alguns dels governs d'aquest període.

1.3.- LA CRISI DEL SISTEMA DE TORNS I EL PROBLEMA MILITAR (1902-1907)

L'any 1902 va ser coronat rei d'Espanya Alfons XIII. Entre 1902 i 1907 es varen succeir cinc governs liberals progressistes i cinc governs conservadors, símptoma evident d'inestabilitat política.

Per altra banda, l'exèrcit estava molt descontent després de la derrota a Cuba, considerant que la mala gestió dels governs havia provocat aquesta derrota. A partir d'aquestes dates, es varen incorporar militars al govern, fet que s'havia intentat evitar durant la primera etapa de la Restauració fins al 1898. Con a conseqüència d'això, es va promulgar la Llei de jurisdiccions, que establia que els delictes contra l'exèrcit i la pàtria serien jutjats per tribunals militars i no per tribunals civils. Arrel d'això, les primeres accions d'aquests tribunals militars varen ser contra publicacions i institucions de caràcter catalanista (els nacionalismes es consideraven perillosos per a la unitat de la pàtria). Davant aquesta situació, Solidaritat Catalana, una agrupació que va reaccionar en contra de les accions de l'exèrcit i dels tribunals militars, va incloure en les seves fileres representants catalanistes, carlins i republicans. Precisament aquesta diversitat ideològica va suposar greus problemes, ja que mai es varen definir objectius comuns contra la Llei de jurisdiccions, per la qual cosa, Solidaritat Catalana va fracassar.

1.4.- CRISI DEL PACTE DEL PARDO (1907-1912)

Entre 1907 i 1912 es va dur a terme el darrer intent bipartidista de solucionar la greu problemàtica d'Espanya, alternant-se en el govern el conservador Antonio Maura i el liberal José Canalejas.

A.- El govern conservador de Maura (1907-1909)

Va tenir un caràcter reformista i, influenciat per idees regeneracionistes, es va fonamentar en els següents punts:

• Reduir el poder dels sectors que dominaven el sistema.
• Intentar posar fi al caciquisme, reformant paral.lelament la llei electoral. No servia de res intentar aplicar reformes si les eleccions eren manipulades perpetuant un règim predestinat a fracassar. Per això s'havia d'acabar amb el caciquisme.
• Reformar l'administració local.
• Intentar descentralitzar el poder. Era necessari que el poder central cedís part de la seva autoritat a les regions que integraven l'Estat, cercant així el suport dels nacionalismes, però sense arribar a posicions independentistes.
• Fomentar l'economia per evitar conflictes amb el moviment obrer i els jornalers del camp. Era essencial desenvolupar l'agricultura i augmentar el salari dels treballadors per afavorir el consum de productes, la qual cosa repercutiria positivament en el progrés industrial.
• Establir el servei militar obligatori per a tots els homes indiferentment del seus estatus socials. A partir d'ara ja no s'acceptaria el pagament d'una quota per quedar exempt, pràctica habitual entre els sectors poderosos des de feia molt de temps i que era focus de conflicte social, ja que els pagesos i els obrers no disposaven de diners suficient per gaudir d'aqueix privilegi.
• Dur a terme una reforma educativa més oberta cap als sectors menys afavorits, ja que una població ben formada era més oberta davant els canvis i el progrés.
  Realitzar una profunda reforma fiscal, establint un pagament d'imposts efectiu i proporcional a la riquesa dels contribuents.

Davant d'aquesta política reformista hi va haver desconfiança per part de l'oposició i del seu propi partit.

Per altra banda, aquesta tasca va ser interrompuda pels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909). Els fets varen anar de la següent manera: l'exèrcit espanyol va ser enviat al Marroc on s'havia iniciat una guerra contra els sectors independentistes. Aquest exèrcit era integrat quasi en exclusiva per reservistes, obrers i pagesos que eren mobilitzats quan es donaven situacions militars d'urgència. Això va provocar el descontentament popular, ja que, si els homes anaven a la guerra, el camp i les fàbriques es quedaven sense mà d'obra i s'agreujava la situació de l'economia familiar. Aquest descontentament, que va tenir especial incidència a la ciutat de Barcelona, es va traduir en una vaga general que es va estendre per tot el territori espanyol. Es varen produir enfrontaments entre els obrers i les forces de l'ordre, i es varen destruir edificis religiosos. Aquesta revolta popular va ser promoguda fonamentalment pel moviment obrer més radical i pels anarquistes més violents.

El govern de Maura va reprimir amb duresa aquesta rebel.lió i varen ser executats no solament els líders de la mateixa, sinó també alguns personatges destacats de la societat catalana d'ideologia anarquista, com era el cas del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser acusat injustament d'haver promogut el conflicte (moltes dècades després, es va reconèixer la seva innocència).

La dura repressió exercida pel govern va rebre el suport de l'alta burgesia catalana que, amb la vaga general, havia vist perjudicats els seus interessos. Dins d'aquest sector social hi havia aquells que eren fidels al sistema centralista de la Restauració, però també hi havia representants del nacionalisme català més conservador. Per això, després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, hi va haver una clara separació entre la burgesia nacionalista catalana i el catalanisme d'esquerres, que no acceptava l'actitud d'aquella davant la dura repressió governativa. A més, a nivell internacional també hi va haver protestes contra la política de Maura, per la qual cosa aquest va dimitir com a president del govern.

B.- El govern liberal de Canalejas (1909-1912)

Aquest govern també va rebre influències del regeneracionisme i va intentar aplicar un conjunt de reformes per millorar la situació problemàtica d'Espanya, com per exemple:

• Es va establir el servei militar obligatori per a tots els homes indiferentment del seus estatus socials. A partir d'ara ja no s'acceptaria el pagament d'una quota per quedar exempt.
• Es va dur a terme una reforma educativa més oberta cap als sectors menys afavorits, ja que una població ben formada era més oberta davant els canvis i el progrés.
  • Per altra banda, es va signar un acord amb França per repartir-se les àrees d'influència al Marroc. Això es va fer després de què Alemanya intentàs envair el Marroc en el seu afany per crear el seu propi imperi colonial al continent africà, fet que no solament perjudicava Espanya sinó també la gran potència colonial francesa.

Tot i que aquest reformisme podia haver estat positiu per al país, la tasca va quedar interrompuda després de l'assassinat de Canalejas a mans d'un anarquista l'any 1912.

1.5.- EL PERÍODE 1912-1918. LA CRISI DE 1917

Entre 1914 i 1918 es va produir la Primera Guerra Mundial. Tot i que Espanya no va participar directament en aquest conflicte, hi va ver un cert enfrontament ideològic entre els partidaris dels aliats -integrats pels demòcrates, els liberals, el moviment obrer i els socialisme- i els partidaris d'Alemanya -integrats per conservadors, gran part de l'exèrcit i els defensors de l'autoritarisme-.

A més, s'ha de tenir en compte que, mentre va durar la guerra, Espanya va treure un gran profit econòmic, ja que venia els seus productes als països participants en elk conflcite. Però quan aquest va finalitzar, això va repercutir molt negativament en l'economia espanyola, sobretot en el sector industrial, perquè la demanada internacional va quedar interrompuda i hi varen quedar enormes quantitats de productes sense vendre, fet que va suposar la ruïna de molts empresaris i el descontentament del obrers que, de sobte, es quedaren sense feina o, en el millor dels casos, varen veure visiblement reduïts els seus salaris.

A.- La crisi militar de 1917

Les tropes que hi havia a la Península estaven descontentes amb la mala gestió del govern davant la crisi del Marroc i perquè es donava un tracte de favor als militars destinats a territori marroquí, els quals aconseguien ascensos més ràpidament. Per això, es varen crear juntes de defensa que demanaven que els militars ascendissin i cobressin més salari no per trobar-se en una destinació concreta, sinó per antiguitat. Davant la pressió exercida pels militars, el govern va permetre la promulgació de la Llei de l'Exèrcit, per la qual s'afirmava que aquest era l'únic capaç de garantir l'ordre social. Això restava autoritat al govern i atorgava un major paper polític a l'exèrcit.

1.6.- DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923)

Va augmentar la inestabilitat política degut a la fragmentació dels partits al poder. Paral.lelament a Catalunya es varen refermar les postures autonomistes i les nacionalistes, mentre a la resta d'Espanya es va intensificar l'agitació social. Per la seva banda, l'exèrcit, descontent per la manca de resultats a la guerra del Marroc, es va perfilar com a un perill evident per al govern.

Per intentar donar solució a aquesta greu problemàtica, es varen crear a partir de 1918 els anomenats governs de concentració nacional, formats per múltiples ideologies -menys l'esquerra i els republicans-. La diversitat ideològica d'aquests governs va ser contraproduent ja que es va incrementar la inestabilitat política per manca d'objectius comuns.

A.- L'agitació social

La influència de la revolució russa a tota Europa es va traduir en el cas concret d'Espanya en vagues i enfrontaments armats. Aquests darrers varen ser essencialment protagonitzats pel Sindicat Únic, integrat per la branca industrial del sindicat anarcosindicalista CNT, i el Sindicat Lliure, representant dels interessos dels empresaris (patronal). Aquests dos sindicats s'enfrontaren entre ells mitjançant el pistolerisme.

B.- La guerra del Marroc. El desastre d'Annual (1921)

L'any 1921 es va produir la victòria dels independentistes marroquins, encapçalats per Abd el-Krim sobre les tropes espanyoles a Annual. Aleshores, l'exèrcit espanyol va considerar l'ocupació del Marroc com a una qüestió d'honor, ja que aqueixa regió era la darrera colònia que li quedava a Espanya. En un principi el territori marroquí havia tingut certa importància econòmica, però les revoltes independentistes i l'esmentat desastre d'Annual provocaren que la major part de les empreses espanyoles que hi actuaven perdessin interès per la zona.

Aquests esdeveniments suposaren una important divisió política entre el govern i l'exèrcit, per la qual cosa el Congrés va decidir posar en marxa una investigació per establir qui havia estat el responsable de la derrota al Marroc. Les conclusions de l'esmentada investigació varen ser recollides a l'Informe Picasso on es responsabilitzava del fracàs al rei Alfons XIII.

C.- El cop d'Estat

La incapacitat dels darrers governs de la Restauració per donar solució a la greu problemàtica social, política i econòmica d'Espanya i la consegüent pressió exercida pels opositors republicans i d'esquerres, sumades a les conclusions establertes per l'Informe Picasso varen dur Miguel Primo de Rivera a protagonitzar un pronunciament a Barcelona amb el vist i plau d'Alfons XIII. Aquest pronunciament -o cop d'Estat- va suposar la suspensió de la Constitució de 1876 i el nomenament de Miguel Primo de Rivera com a president d'un directori.

2.- LA DICTADURA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA (1923-1930)

La incapacitat dels darrers governs de la Restauració per donar solució a la greu problemàtica social, política i econòmica d'Espanya i la consegüent pressió exercida pels opositors republicans i d'esquerres, sumades a les conclusions establertes per l'Informe Picasso (que culpabilitzaba Alfons XIII del fracàs al Marroc) varen dur Miguel Primo de Rivera a protagonitzar un pronunciament a Barcelona amb el vist i plau del rei. Aquest pronunciament -o cop d'Estat- va suposar la suspensió de la Constitució de 1876 i el nomenament de Miguel Primo de Rivera com a president d'un directori.

Miguel Primo de Rivera no va trencar de forma definitiva amb els principis de la Restauració. De fet, a nivell polític va rebre influències del regeneracionisme i per tant va posar en marxa un conjunt de mesures reformistes que, segons el seu criteri, havien de retornar a Espanya l'estabilitat perduda. Per aquesta raó ell justificava el cop d'Estat com el mitjà necessari per combatre els problemes de la Restauració que havien desencadenat una crisi social, política i econòmica tan profunda:

• La corrupcio i la inestabilitat dels diferents governs conservadors i liberals, així com la seva mala gestió davant conflictes com la guerra a Cuba (que va suposar la seva independència) o la guerra del Marroc (exemple: desastre d'Annual). Aquesta darrera qüestió havia motivat el descontentament de l'exèrcit espanyol, el qual pressionava sobre la classe política, convertint-se en un element més d'inestabilitat.
• Les tensions socials provocades per les protestes obreres i pageses, inspirades pel sindicalisme, l'anarquisme i el socialisme.
• El qüestionament del centrlalisme i la idea d'unitat d'Espanya, propugnat per l'opció nacionalista catalana i basca.
• El perill del republicanisme.
• El fracàs de les mesures econòmiques i socials aplicades fins a aquells moments, tant al camp com al món rural, que no havien donat solució a la profunda crisis existent i que haven motivat, a més, la protesta obrera abans esmentada.

A.- SUPORTS I OPOSICIÓ

El cop d'Estat va rebre el suport de l'Espanya rural, sotmesa als cacics i als interessos dels grans terratinents, i de la burgesia industrial i financera. Aquests sectors sociopolítics i econòmics veien en un govern autoritari la solució necessària per fer front als republicans, als nacionalistes, al moviment obrer i al socialisme, que posaven en perill els seus interessos.

L'oposició contrària a Miguel Primo de Rivera estava integrada per les classes mitjanes urbanes, la major part dels intel.lectuals, els republicans, els socialistes, els nacionalistes i el moviment obrer, aquest darrer format pel sindicat anarcosindicalista CNT, els comunistes, els PSOE i l'UGT.

B.- ETAPES DE LA DICTADURA. ELS DIRECTORIS

a.- El directori militar (1923-1925)

El directori militar va ser el període durant el qual Miguel Primo de Rivera va establir una sèrie de mesures per consolidar la nova situació política. Aquestes mesures són les següents:

• Es varen suspendre totes les garanties constitucionals i la Constitució de 1876 va ser abolida.
• L'Administració va quedar en mans de l'exèrcit.
• Es va crear un partit únic, Unión Patriótica (1924), influenciat pel feixisme italià.
• Es va solucionar el problema del Marroc amb la derrota d'Abd el-Krim (1925).
• Va disminuir la conflictivitat social perquè es va produir certa prosperitat econòmica i es va reprimir amb duresa el sector més radical del moviment obrer.

b.- El directori civil (1925-1930)

Una vegada consolidat el nou sistema polític, Miguel Primo de Rivera va posar en marxa un conjunt de mesures i reformes dirigides, segons el seu criteri, a desenvolupar i modernitzar el país:

• Va crear una sèrie de corporacions de caràcter laboral, que substituïen els antics sindicats i que estaven subordinades a l'autoritat del govern dictatorial.
• Es va crear l'Assemblea Nacional Constitutiva on predominava el vot corporatiu, això és, solament votaven aquells sectors que el dictador establia. D'aqueixa manera, la majoria dels membres estava integrada per terratinents i grans burgesos.
• Es va posar en marxa una política educativa àmplia que pretenia crear escoles de primària i les anomenades escoles de treball. L'objectiu era donar una bona formació a la població per a què tingués una major predisposició al canvi, a la modernització i al progrés d'Espanya.
• Es va dur a terme una important política d'obres públiques i infraestructures, que va suposar: la modernització de la xarxa viària i ferroviària; la construcció d'embassaments, canals i altres infraestructures hidràuliques; la construcció de ports, etc.

• Es varen crear els primers monopolis estatals, apareixent empreses com CAMPSA o Telefònica.

El principal problema derivat d'aquest conjunt de mesures i reformes va ser que Miguel Primo de Rivera va necessitar enormes quantitats de capital inversor. Però com la Hisenda no podia assolir aqueix nivell de despeses, es va haver de demanar importants préstecs a empresaris espanyols i a inversors estrangers. Aquest fet va incrementar el deute públic i el govern de Miguel Primo de Rivera es va arruïnar.

C.- CAIGUDA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA

Els problemes financers del govern de Miguel Primo de Rivera varen suposar l'enfrontament d'aquest amb l'exèrcit i amb els sectors que en un principi li havien donat suport. A aquest problema es va sumar la pressió exercida pel nacionalisme català, el moviment obrer i el republicanisme. A més, l'any 1929 varen arribar a Espanya els efectes de la crisi econòmica internacional que en aquells moments afectava el EUA i Europa.

Tot això va provocar la dimissió de Miguel Primo de Rivera, qui va ser substituït al govern per Dámaso Berenguer (període de la “dictablanda”, 1930-1931).

Paral.lelament la CNT, UGT, PSOE, els republicans i els nacionalistes catalans signaren el Pacte de Sant Sebastià on s'establia la necessitat de proclamar la Segona República.