L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS

L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS

1.- LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA A LES ILLES BALEARS

    Amb la mort del general Franco i la instauració de la monarquia es produí a les Illes Balears el ressorgiment de l’activitat política. Anteriorment, l’oposició al franquisme al llarg dels anys seixanta havia estat limitada, però al final de la dècada es produí una expansió del moviment obrer i de nous moviments socials i culturals que diversificaren el panorama de l’oposició. PA partir de 1970 s’observà un augment de l’activitat dels grups polítics, Pel març de 1972 es creà la Mesa Democràtica que agrupava quasi la totalitat de les forces democràtiques de l’oposició (PCE, CCOO, el grup Justícia Democràtica, a més de partits independents. El 1974 es constituí la Junta Democràtica de les Illes i poc més tard el Grup de Treball Tramuntana intentava aglutinar l’oposició. El 1974 es constituí la Junta Democràtica de les Illes.

    Amb la mort del dictador, es produí l’aparició pública de les formacions polítiques democràtiques i de plataformes unitàries. Igualment es multiplicà les activitats del moviment obrer (vagues i mobilitzacions d’hoteleria, de construcció i de metall) i dels moviments culturals i cívics (Obra Cultural Balear, Congrés de Cultura Catalana, moviment veïnal, etc.). El gener del 1976, tingué lloc al monestir de Cura una trobada de plataformes unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Balears. El juliol de 1976 es creà l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Era aquest un organisme polític unitari, integrat per les forces polítiques i sindicals de l’illa, que tenia com a objectiu bàsic la potenciació de la lluita política cap a la consecució del reconeixement del dret del poble mallorquí a l’autonomia i la necessitat de la ruptura democràtica. Encara que agrupava a la majoria de les forces d’oposició, fou poc operativa i conegué constants enfrontaments interns. El dia 13 de març de 1977 es va realitzar una diada per l’autonomia a Cura, organitzada per l’Assemblea Popular, per a presentar un avantprojecte d’estatut d’autonomia de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

    A les eleccions de juny de 1977, primera consulta electoral lliure, votà el 80% d’electorat. Els resultats donaren 4 diputats a UCD i 2 al PSOE. Els altres partits quedaren molt endarrerits, especialment els de caràcter nacionalista. Pocs dies abans de les eleccions, la majoria dels grups participants signaren el Pacte Autonòmic sense el suport d’AP. En aquest, els partits es comprometien a exigir el reconeixement dels drets d’identitat de les Balears i a defensar l’accés a un futur estatut d’autonomia. Després de les eleccions de juny els partits es varen reunir a el Toro (Menorca). El resultat va ser l’anomenat Pacte del Toro, que estipulava la demanda d’un òrgan politicoadminstratiu per cada illa, la cooficialitat de la llengua catalana i la formació d’una comissió tècnica per a cada una de les illes, les quals havien d’elaborar un avantprojecte d’estatut.. Mentre el carrer es mobilitzava i el 29 d’octubre de 1977 es celebrà a Palma una massiva manifestació per l’autonomia amb l’assistència d’unes 20.000 persones. Poc després de les eleccions es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris de les Illes.

2.- LA PREAUTONOMIA

    El juliol de 1978 el govern espanyol concedí a les Balears un règim preautonòmic; així es constituí un Consell General Interinsular provisional, presidit per Jeroni Albertí (UCD), i els Consells Insulars provisionals de Mallorca, Menorca i Eivissa. El 1978 s’aprovà la Constitució espanyola, que reconeix el dret a l’autonomia de les regions i nacionalitats de l’Estat, establint per a les Comunitats no considerades històriques dues vies d’accés: la via ràpida i amb més competències (article 151) i la via lenta (article 143).

Un cop aprovada la Constitució, varen ésser convocades noves eleccions generals el dia 1 de març de 1979. Els resultats no comportaren canvis al Congrés (4 diputats d’UCD i 2 del PSOE).

    El 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i preautonòmiques, que foren guanyades novament per UCD. Entre 1980 i 1981 representants de diferents partits polítics formen la comissió dels onze. Aquesta comissió va ser l’encarregada de redactar l’avantprojecte d’estatut però va ser dissolta sense acord l’any 1981. Hi hagué tres importants temes de debat:
    a.- La via d’accés (art. 151 o 143).
    b.- Sistema d’elecció dels diputats del futur parlament balear (paritari –és a dir, amb una representació igual entre Mallorca i la resta de les illes–; o proporcional –és a dir, atorgant molt més diputats a Mallorca, que té el 80% de la població.)
    c.- Denominació de la llengua pròpia de les Balears. Ja en la fase preatonòmica, els principals partits amb representació parlamentària, varen arribar a un acord respecte a la llengua pròpia de les Balears. Així ho reflectia un decret lingüístic amb aplicació dins l’àmbit educatiu que reconeixia el català com llengua pròpia de les Illes Balears.

3.- L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS

    A la fi l’estatut fou el resultat d’un pacte entre UCD i PSOE que va seguí la via lenta (art. 143). Després d’una difícil tramitació parlamentària (esmenes d’AP, retards, etc) l’estatut d’autonomia de les Illes Balears fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 22 de febrer de 1983 i publicat al BOE l’1 de març. L’estatut, uns dels darrers en ser aprovats, situà les Balears amb un nivell de competències molt inferior al de les comunitats anomenades històriques (via 151).

L’estructura de l’Estatut:
-Preàmbul
-Títol primer. Disposicions Generals (1-9)
-Títol segon: De les competències de la CAIB (10-17).
-Títol tercer : De les institucions de la CAIB (18-47):
-Capítol primer: Del Parlament (19-30)
-Capítol segon: Del President (31-32)
-Capítol tercer: Del Govern (33-36)
-Capítol quart: Dels Consells Insulars (37-40)
-Capítol cinquè: De l’Administració Pública de les Illes Balears (41-42).
-Capítol sisè: Del control dels poders de la Comunitat Autònoma (43).
-Capítol setè: Del Règim Jurídic de la Comunitat Autònoma (44-47)
-Títol quart: De l’organització judicial (48-53).
-Títol cinquè: De la Hisenda, el Patrimoni i l’Economia (54-67).
-Títol sisè: De la reforma de l’Estatut (68).

    L'estatut és la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma de les Illes Balears. -Reconeix l’oficialitat de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears i tindrà juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Les Balears presenten una organització institucional integrada pel Parlament, el Govern, la Presidència de la Comunitat Autònoma i els Consells Insulars.
-El Parlament té potestat legislativa, aprova els pressupostés i controla l’acció del govern. El parlament està format per 59 diputats. Mallorca disposa de 33 escons, Menorca 13, Eivissa 12 i Formentera un.
-El president del de la comunitat autònoma és elegit pel Parlament entre els seus membres. Ostenta la més alta representació de la CAIB, nomena i cessa els consellers, i dirigeix i coordina l’acció del govern.
-El govern és un òrgan col·legiat que té funcions executives i administratives pot tenir iniciatives legislatives. Està format pel president, el vice-president i els consellers que s’ocupen de diferents àrees de gestió.
-Els Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera són els òrgans de representació i de govern de cada illa, manté autonomia de gestió dels seus interessos propis i tenen dins, dins el seu àmbit territorial, la funció executiva i les competències sobre diverses matèries: obres públiques, habitatge, patrimoni, urbanisme.
-Competències de la Comunitat Autònoma: transport, turisme, aigües, patrimoni, carreteres, etc. Les competències han anat variant en funció de l’assumpció de nous nivells competencials transferits per l’Estat i pel fet que, des del Govern Balear, poden ser transferits als Consells Insulars (el 1998 arribà educació i el 2002 la sanitat – INSALUD–).

4.- L'ETAPA AUTONÒMICA

    Les primeres eleccions autonòmiques es celebrares el maig de 1983. La victòria va correspondre a la Coalició popular (AP i UM) enfront del PSOE que va ser la segona força més votada. La presidència va correspondre a Gabriel Cañelles (AP). Durant aquesta primera legislatura s’inicià el procés de transferència de competències des del govern central i es produeix una important mobilització social a favor de la protecció del territori.

    Al llarg de quatre legislatura (1983-1999) governaren els populars en repetides coalicions amb Unió Mallorquina. Els temes d’ordenació territorial i els traspàs de competències als consells insulars varen ser temes destacats. Varen aparèixer alguns casos de transfuguisme i corrupció política. El 1966 el cas del túnel de Sóller va forçar la substitució de Gabriel Cañelles per Cristòfol Soler i posteriorment per Jaume Matas. Durant aquests anys foren pactades dues reformes parcials de l’Estatut entre PP i PSOE, les quals han suposat ampliacions molt modestes de les competències de la Comunitat Autònoma, i han tingut lloc diverses mobilitzacions populars per exigir una ampliació efectiva de l’autogovern.

    A les eleccions de 1999 el Govern de les Illes Balears va passar a mans d’una coalició formada per PSOE, PSM, UM i IU-els Verds anomenada Pacte de Progrés, sota la presidència de Francesc Antich. Els punts destacats de la seva política varen ser la defensa del medi ambient, la política turística (ecotasa) i el afavoriment del transport públic. A les eleccions del 2003 guanyà una altra volta el Partit Popular amb Jaume Matas acabant amb l’experiència “progressista”.

    Els grans temes de debat polític entre els partits i a nivell de ciutadania a les Balears han estat centrats en aspectes relacionats amb la política de protecció d’espais naturals i d’ordenació del territori; les actuacions en transport amb el creixement de la xarxa d’autopistes; el model de creixement econòmica excessivament dependent del sector turístic i de la construcció, i la política de pactes amb un partit “bisagra”: UM,

Presidents de l'Autonomia:
-Preautonomia: Jeroni Albertí Picornell (1979-82) Francesc Tutzó Bennàsser (1982-83)
-Autonomia: Gabriel Cañellas Fons (1983-1995) Cristòfol Soler Cladera (1995-1996) Jaume Matas Palou (1996-1999) Francesc Antich Oliver (1999-2003) Jaume Matas Palou (des de 2003)

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L'ESTAT DE LES AUTONOMIES

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

1.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978

    El Parlament sorgit de les eleccions de juny de 1977 tenia com a objectiu prioritari elaborar una Constitució a pesar de no tenir formalment un caràcter de “constituents”. El juliol el Congrés aprovà la creació d’una Comissió Constitucional encarregada de la redacció d’un projecte de constitució. De la Comissió va sorgir una ponència que havia de redactar el primer esborrany de la Constitució. D’aquesta ponència eren representats per l’UCD: José Pedro Pérez Llorca, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Gabriel Cisneros; pel PSOE: Gregorio Peces Barba; Per la CDC Miquel Roca i Junyent; per l’AP: Manuel Fraga, i per part del PSUC: Jordi Solé Tura).

    L‘elaboració del text constitucional va estar presidida pel consens i la entesa entre totes les forces parlamentàries. Es pretenia que totes les forces que volien un règim democràtic acceptessin la Constitució: l’esquerra renunciava al caràcter republicà de l’estat, la dreta admetia el ple joc democràtic i l’existència de les autonomies, els nacionalistes catalans acceptaven el terme “nació espanyola” a canvi que es reconegués el de “nacionalitat “ per a Catalunya. Tanmateix el PNB no acceptà la constitució perquè afirmava la unitat indissoluble de la nació espanyola.

    La redacció de l’avantprojecte de Constitució va acabar el 10 d’abril de 1978. Desprès de ser discutides als plens del Congrés i del Senat, el text constitucional, va ser aprovat el 31 d’octubre de 1978 en plens del Congrés i del Senat. El 6 de desembre de 1978 el text va ser sotmès a referèndum popular i va ser aprovat pel 88.3 % dels vots emesos.

    Text definitiu es va publicar el dia 6 de novembre, i va ser sotmesa a referèndum el dia 6 de desembre de 1978. Posteriorment va ser sancionada pel rei i va ser promulgar el 29 de desembre.

A.- Les característiques més importants d’aquesta Constitució són:

    a.- És una constitució formal i escrita que presenta moltes rigideses alhora de procedir a la seva reforma.

    b.- És un text llarg pel nombre d’articles (169) i la seva extensió. La constitució del 78 té influències d’altres constitucions, però no està mancada d’originalitat.

    c.- En alguns punts la Constitució es mostra deliberadament imprecisa (per exemple en matèria autonòmica), encara que això té l’avantatge de permetre governs amb orientacions polítiques molt diverses. És, doncs, adaptable a les circumstàncies. Igualment preveu el seu desenvolupament a través de diverses lleis orgàniques i ordinàries.

B.- Elements:

    a.- Declara Espanya “estat social i de dret”. La sobirania resideix en el poble limitant les facultats de la corona. La forma d’Estat és la monarquia parlamentària. Reconeix la “indissoluble unitat de la nació espanyola” integrada per nacions i regions a les quals es garanteix el dret a l’autonomia. S’hi reconeix una llengua oficial de l’Estat, el castellà, i s’hi estableixen com a oficials a les comunitats autònomes respectives “les altres llengües espanyoles”

    b.- L’estat es declara laic i per tant aliè a qualsevol confessionalitat. Encara que s’expressa la importància de l’església catòlica com la més seguida.

    c.- La representació política dels espanyols s’organitza en les Corts generals integrades per dues cambres: el senat i el congrés dels diputats.

    d.- Presenta una ampla declaració de drets civils i de llibertats, i s’al·ludeix a la declaració de Drets Humans.

    e.- Respecte als aspectes socials i econòmics s’hi reconeixen la llibertat de mercat, però també la possibilitat de la intervenció estatal per motius d’interès col·lectiu. Recull, igualment, una sèrie de drets de tipus social: treball, educació, sanitat i salut, digne habitatge, etc.

C.- L’estructura de la Constitució consta de un Preàmbul i 169 articles i 14 disposicions addicionals, transitòries, derogatòria i una final. Estructuralment consta de tres parts. una dogmàtica, una orgànica i una que tracta de la reforma constitucional.

    a.- Preàmbul. En realitat el preàmbul no es troba dins l’articulat de la Constitució, sinó fora de l’estricte text d’aquesta. En serveix de portada o pòrtic. Resumeix o incorpora idees que després seran plasmades en forma dispositiva i desenvolupades en nombrosos articles de la Constitució. És un text sense força d’obligar directament, encara que amb gran valor político- declaratori.

    b.- Part dogmàtico-doctrinària. Comprèn uns principis generals i els drets, les llibertats i els deures fonamentals dels ciutadans

EL TÍTOL PRELIMINAR (1-9). Enuncia el Principis bàsics o generals de l’Estat. EL TÍTOL PRIMER (10-55). Tracta dels drets i deures fonamentals dels ciutadans.

D.- Part orgànica.

    Es regula els òrgans i les institucions de l’Estat en tot el referent a l’estructura fonamental, organització i funcions principals dels poders fonamentals i les seves relacions. Respecte a la organització territorial de l’Estat estableix l’existència de les comunitats autònomes. El seu contingut és el següent:

TÍTOL II: De la Corona (56-65).

TÍTOL III: De les Corts Generals (66-96).

TÍTOL IV: Del Govern i de l’Administració (97-107).

TÍTOL V: De les relacions entre el Govern i les Corts Generals (108-116).

TÍTOL VI: Del poder Judicial (117-127).

TÍTOL VII: Economia i Hisenda (128-136).

TÍTOL VIII: Organització territorial de l’Estat (137-158).

TÍTOL IX: Tribunal Constitucional (159-165).

Títol X, destinat a la Reforma Constitucional (166-169).

A més a més, la Constitució conté quatre disposicions addicionals, nou disposicions transitòries, una disposició derogatòria de les Lleis Fonamentals del Règim anterior i de les Lleis i disposicions que s’oposin a la Constitució i una disposició final.

E.- Altres qüestions:

    La Constitució entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació en el BOE i serà publicada també, a més a més de l’edició original en castellà, en la resta de llengües d’Espanya.

    Aquesta Constitució pot ser aplicada tant per les dretes com per les esquerres, perquè és poc concreta i els seus articles es refereixen a moltes lleis posteriors. Així mateix, es va decretar una amnistia total, que va permetre la tornada de nombrosos exiliats. El febrer de 1978 es van convocar eleccions sindicals lliures i es van emprendre mesures urgents en la legislació vigent.

    En definitiva, tot i els problemes evidents, s’havia dotat a el país d’un marc polític i s’havia superat la part més difícil de la Transició; la democràcia s’havia assentat a l’estat espanyol. En aquest context i finalitzada la seva tasca, les Corts Constituents es van dissoldre per tal de convocar noves eleccions que donessin pas a un període de normalitat legislativa.

2.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

    El camí cap a les autonomies va tenir dues etapes diferenciades. La primera va ser la de les preautonomies, es a dir la concessió d’autonomies provisionals a regions els representants parlamentaris de les la demanessin; la segona etapa va començar a partir del moment en que la Constitució va regular definitivament el caràcter i els procediments de l’autonomia.

    A les nacionalitats històriques (sobretot Catalunya i Euskadi) el pas cap a la democràcia anava indissolublement lligat a la recuperació de l’autonomia. La majoria dels partits polítics d’oposició havien introduït en els seus programes la reivindicació estatutària. Després de les eleccions de 1977 es va evidenciar que era impossible arribar a un clima de normalitat política i social en aquestes nacionalitats si abans no es resolia la qüestió autonòmica. La manifestació de l’onze de setembre de més d’un milió de persones a Barcelona i les d’octubre a Bilbao ho van deixar ben palès.

    El camí cap a les autonomies va tenir un primer moment diferenciat de la plena autonomia. La preautonomia va consistir en la concessió provisional a les nacionalitats històriques d’uns drets autonòmics provisionals, consistents en una sèrie de transferències de funcions, en un moviment impulsat per assemblees de parlamentaris.

    Pel que fa a Catalunya el govern Suárez, que ja havia establert contactes amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, va aprovar a finals de setembre de 1977 el restabliment d’una Generalitat provisional i el nomenament de Tarradellas com a president. Tarradellas va arribar a Barcelona a finals d’octubre i va formar un govern de concentració de totes les forces polítiques catalanes. Pel que fa a Euskadi, la presència del terrorisme d’ETA, l’existència d’un fort partit nacionalista històric (PNV) i la qüestió navarresa van marcar les negociacions. Així i tot, pel novembre es va reconèixer la preautonomia basca i es va constituir el Consell General Basc, amb participació de la majoria de les forces polítiques. El tercer nacionalisme històric va ser el Gallec. A pesar de les resistències de la UCD, el març de 1978 es va aprovar una Xunta de Galicia provisional.

    Un cop enllestit els tres casos històrics, el procés va continuar amb les noves autonomies. Les noves comunitats autònomes s’anaven configurant en alguns casos per regions antigues amb personalitat pròpia; en uns altres es van crear autonomies uniprovincials noves, com ara Cantàbria, La Rioja i Múrcia. Com a resultat d’això, es van aprovar organismes preautonòmics a Andalusia, Aragó, Balears, Extremadura i Castella-Lleó.

    Una vegada aprovada la Constitució es varen plantejar greus problemes a l’hora de decidir per quina via s’accedia a l’autonomia definitiva. Les nacionalitats històriques i Andalusia pretenien la via ràpida del article 151 mitjançant referèndum per a l’aprovació dels seus estatuts.

    L’any 1979 el Parlament espanyol aprovà, després de ser sotmesos a referèndums, els estatuts d’autonomia del País Basc i Catalunya. En els anys següents i amb un seguit de problemes diversos, els estatuts es van anar estenent a la resta de l’Estat. Així, el de Galícia va ser aprovat l’any 1980. L’any 1982 van ser aprovats els d’Andalusia, Astúries, Cantàbria, Múrcia, La Rioja, Comunitat Valenciana, Navarra, Aragó, Canàries i Castella-la Manxa. Finalment, l’any 1983 van ser aprovats els d’Extremadura, Balears, Madrid i Castella-Lleó.

    Els diferents marcs estatutaris marcaven la transferència d’una sèrie de competències polítiques i administratives que podien ser subjecte de successives ampliacions mitjançant la reforma dels estatuts (art. 148). Les comunitats es dotaven d’un parlament propi amb competències legislatives i un govern sorgit de les urnes.

LA TRANSICIÓ

LA TRANSICIÓ

    La transició es va iniciar el novembre de 1975, amb la proclamació de Joan Carles I com a rei, i va concloure a nivell institucional amb l'aprovació de la Constitució el desembre de 1978.

A.- RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA I OPSOSICIÓ AL RÈGIM DESPRÉS DE LA MORT DE FRANCO

    Franco va morir el 20 de novembre de 1975. En aqueix moment les alternatives que es presentaven eren:

-Un més que difícil immobilisme.

-Un reformisme que s'apropés progressivament a les formes democràtiques dels països occidentals.

-Una ruptura frontal amb tot el que havia significat el franquisme.

    Segons el previst per la Llei de Successió (1947), el 22 de novembre Joan Carles I assolí a títol de rei la caporalia de l'Estat. Des del moment de la seva pujada al tron, el monarca va mostrar la seva voluntat d'instaurar un sistema democràtic a Espanya. Tot i això, el canvi polític va trobar nombroses dificultats:

-El rei no va poder elegir els govern que desitjava, sinó que va haver d'acceptar el darrer govern franquista presidit per Carlos Arias Navarro.

-Encara que es varen incorporar ministres reformistes, el govern d'Arias no va saber aplicar les reformes i el rei va forçar el president a dimitir el juliol de 1976.

    Aleshores, el rei va nomenar com a president del govern Adolfo Suárez. El nomenament aixecà molta desconfiança entre els sectors reformistes i l'oposició que no considerava Suárez capaç de donar la passa cap a la democràcia.

    Per altra banda, la mort del dictador va provocar una important resposta política i social a partir de la qual es reclamava la democratització del país. Es varen succeir vagues i actes de protesta, que varen ser durament reprimits per les forces de seguretat. L'oposició es va tornar més activa en la vida pública i es va organitzar al marge de la legalitat vigent, amb l'objectiu d'aconseguir una ruptura política amb el règim i instaurar la democràcia.

B.- EL GOVERN REFORMISTA D'ADOLFO SUÁREZ

    El govern d'Adolfo Suárez va evitar la ruptura, però va dur a terme una sèrie de reformes que varen donar per finalitzat el règim franquista (recordau que Franco havia mort, però encara existia el seu règim) i varen obrir el camí cap a un sistema democràtic. La primera passa va ser la Llei per a la Reforma Política, elaborada principalment per Fernández Miranda, professor de Dret Polític de Joan Carles I. Aquesta llei recollia alguns aspectes fonamentals:

-Reconeixement de la sobirania nacional.

-Inviolabilitat dels drets individuals.

-Corts democràtiques de caràcter bicameral, elegides per sufragi universal. Les Corts podien modificar les -Lleis Fonamentals (creades durant el franquisme) o establir una nova legalitat.

    La reforma va ser acceptada el novembre de 1976 i ratificada el desembre per la població espanyola a través de referèndum.

    La reforma també va implicar la legalització dels partits polítics, inclòs el Partit Comunista (PCE) i la convocatòria d'eleccions a Corts (juny de 1977). Aquestes eleccions varen donar com a resultat la configuració d'un Parlament al qual cap grup va tenir la majoria absoluta. Les forces polítiques més destacades varen ser:

-UCD (Unió de Centre Democràtic), encapçalat per Suárez.

-PSOE, liderat per Felipe Gozález.

-PCE de Santiago Carrillo.

-AP (Alianza Popular) de Manuel Fraga.

 (Els més votats varen ser UCD i PSOE).

    D'aquesta manera, el Parlament apareixia dividit en dos blocs molt equilibrats. El de la dreta superava lleugerament al de l'esquerra.

C.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978

    La Constitució de 1978 defineix la forma d'Estat i recull els drets i llibertats dels espanyols. Per primer cop en la història d'Espanya, va ser fruit del concens (decisió de la majoria dels espanyols).

El procés constituent

    L'elaboració de la Constitució es va convertir en l'eix de la vida política espanyola fins a la seva aprovació el desembre de 1978. Tot i això, al llarg d'aquest període constituent es varen tenir en compte també altres qüestions d'importància:

-Es va dur a terme la reforma de l'organització territorial de l'Estat mitjançant les preautonomies. La catalana, amb el retorn del l'exili del president Tarradelles, i la basca varen ser les primeres.

-Els partits polítics firmaren els Pactes de la Moncloa per fer front a la greu crisi econòmica que es patia des de 1974. Es defensava en aquests pactes una política d'ajustament amb certes compensacions als treballadors.

-Es varen aprovar mesures de reforma fiscal (en relació amb els imposts).

-Les Corts acordaren una nova amnistia.

    Set membres del Congrés dels Diputats va començar a redactar el text de la Carta Magna (Constitució). Finalment, la Constitució fou aprovada per les Corts el 31 d'octubre de 1978. Va obtenir un ample suport. Solament un sector d'extrema esquerra i d'extrema dreta varen votar en contra. El PNB (Partit Nacionalista Basc) es va abstenir. El poble espanyol la va aprovar en el referèndum de 6 de desembre de 1978.

Contingut de la Constitució

    Aquesta Constitució proclama la seva voluntat d'establir una societat democràtica avançada, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític i els seus principis fonamentals són l'Estat social i democràtic de dret, la monarquia parlamentària i l'Estat autonòmic. Aquest darrer aspecte trencava amb l'anterior centralisme polític.

    El text constitucional consta d'11 títols i 169 articles. Incorpora, juntament amb els drets polítics més tradicionals, un catàleg de drets socials que suposen una aposta per l'Estat del benestar el marc d'una economia de mercat. A més, recull la divisió de poders:

-Les Corts, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat, són l'òrgan suprem de la sobirania popular i la manifestació del poder legislatiu.

-El govern té el poder executiu, dirigeix l'administració civil i militar i condueix la política interior i exterior.

-El poder judicial es configura com a protector de les lleis representatives. La Constitució recull també la creació  d'un Tribunal Constitucional.

EL RÈGIM FRANQUISTA (1939-1975)

EL RÈGIM FRANQUISTA (1939-1975)

1.- EL PERÍODE DE LA POSTGUERRA (1939-1959)

A.- CONSOLIDACIÓ DE LA DICTADURA

    Franco no defensava la idea d'una dictadura militar transitòria que després donés pas a un altre sistema polític. Ell volia crear un nou Estat antiliberal, contrari a la democràcia i enemic del comunisme. També concebia Espanya com a Estat catòlic, unitari -rebutjava els nacionalismes i les autonomies- i molt conservador. Per poder aconseguir aquest objectiu, va establir durant aquest període un sistema totalitari d'inspiració feixista, que no acceptava ni la democràcia ni els principis constitucionals de 1931. En aquest sistema els poder estava concentrat en el cap de l'Estat (“el Caudillo”) i existia un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Es tractava d'un sistema híbrid que combinava una dictadura militar i un Estat feixista amb aspectes més propis d'una monarquia absoluta.

    Per altra banda, Franco, davant el rebuig generalitzat del seu règim a nivell internacional, va intentar donar una imatge de legalitat elaborant les anomenades Lleis Fonamentals:

-El Fur del Treball (1938), que especificava, entre altres aspectes, que la gestió sociolaboral dels obrers depenia directament de l'Estat, donant especial importància al sindicalisme vertical. Això suposava que en un únic sindicat s'integraven obrers i patrons, de manera que sempre en sortien beneficiats aquests darrers.

-La Llei Constitutiva de les Corts (1942), on s'especificava el funcionament d'aquest organisme consultiu (emprat per Franco per ratificar les lleis i les mesures polítiques) i el sistema de selecció dels seus membres, que sempre depenia dels intencions concretes del dictador (això vol dir que els membres de les Corts eren seleccionats per Franco segons els seu grau de fidelitat al règim). D'aquesta manera, les Corts deixaven de ser l'òrgan legislatiu d'un sistema democràtic -com havia succeït durant la Segona República-, per convertir-se en una institució totalment sotmesa las interessos del dictador i del règim.

-El Fur dels Espanyols (1945), conjunt de normes que funcionava a mode de codi civil vinculat als principis del règim. Els ciutadans havien de complir aquesta normativa i, en cas d'incompliment, serien penalitzat segons l'establert a nivell legal.

-La Llei de referèndum nacional (1945), on, tot i no existir ni la llibertat política ni el dret a sufragi, es consultava al poble sobre determinades qüestions mitjançant el vot. Tot era una falàcia política per donar una imatge internacional d'Espanya que no es corresponia amb la realitat. De fet, aquest vot solament era un mitjà de consulta inofensiu per al règim que Franco emprava en el seu profit; el poble no tenia capacitat de decisió a través del referèndum.

-La Llei de Successió (1947), on s'establia que, una vegada mort Franco, el règim continuaria en la forma d'un Estat monàrquic que no es diferenciaria d'aquell en cap dels seus fonaments essencials. En altres paraules, el règim franquista seria substituït per una monarquia franquista.

-Llei de Principis del Movimiento Nacional (1958), a a partir de la qual es redactaven per escrit els fonaments ideològics, doctrinals i polítics del règim amb una clara influència del discurs feixista i dels preceptes morals de l'Església catòlica, institució aquesta darrera que va adquirir una importància cabdal dins de l'Estat franquista.

    A nivell d'estructura de l'Estat, s'han d'esmentar els següents aspectes:

-El “caudillo”: Designava els governs integrats per falangistes, monàrquics i militars. Era cap de l'Estat, del Partit (Falange Española Tradicionalista y de la JONS) i del Govern. Presidia el Consell Nacional. Promulgava lleis.

-Movimiento Nacional: definia l'estructura política i la doctrina del règim.

-Les Corts estaven formades per suposats representants del poble, però no elegits democràticament, sinó pel dictador.  Aquests representants s'anomenaven procuradors.

-Tots els càrrecs eren designats per Franco: els membres del Consell Nacional, de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de les organitzacions sindicals i els batles. Totes aquestes institucions formaven l'anomenada democràcia orgànica, perquè representaven al poble espanyol, però els seus membres no eren elegits per sufragi sinó pel dictador.

-La justícia no era independent i estava en mans de tribunals militars.

-A les províncies, l'administració era controlada pels governadors provincials, els governadors militars i les capitanies generals.

-L'organització sindical estava fonamentada en el sindicalisme vertical, on els empresaris i els obrers s'integraven en els mateixos sindicats organitzats per branques de producció (ex.: els empresaris tèxtils i els obrers tèxtils en un sindicat; els empresaris de la indústria siderúrgica i els obrers siderúrgics en un sindicat, etc.). Aquest sindicalisme era controlat a nivell estatal i sempre prioritzava els interessos empresarials davant les reivindicacions obreres. Evidentment, les vagues i manifestacions estaven prohibides i eren castigades durament, si es produïen.

    Dins l'estructura de l'Estat jugaven un paper essencial les anomenades famílies del règim (o grups d'influència). Dins d'aquestes famílies cal destacar:

-Grups corporatius: Església i exèrcit.

-Grups polítics: Falange, grups monàrquics i tradicionalistes.

-Grups i associacions de pressió: Opus Dei, Associació Catòlica Nacional Propagandista, etc.

    La importància de l'Església era cabdal en l'estructura del règim. Aquesta institució es va posar al capdavant d'una croada en defensa del feixisme, va establir els fonaments ideològics del règim i va exercir un enorme control sobre l'educació. D'aquesta manera, va donar forma a les bases doctrinals del nacional catolicisme.

    Per la seva banda, la Falange, que estava subordinada a l'autoritat del dictador, era la garant del Movimiento Nacional i de la seva doctrina definidora del règim.

    L'exèrcit era la columna vertebral del sistema franquista. Alts càrrecs militars ocupaven l'administració civil i sindical. A més s'encarregaven de la gestió d'empreses públiques i privades.

    El control social i ideològic també va ser un aspecte fonamental del franquisme:

-Es varen produir canvis profunds en la vida quotidiana. Es va incentivar la població a tornar als seus llocs d'origen rural, degut a les dures condicions laborals a les ciutats. L'argument del règim es dirigia a adoctrinar la població en les virtuts de la vida senzilla al camp. La raó veritable era exercir el control sobre la població i evitar desplaçaments d'individus sospitosos de ser enemics del règim.

-L'adoctrinament en els principis de del Movimiento Nacional es va fer extensiu a tots els àmbits de la vida i la cultura d'Espanya. D'aquesta manera, l'art, els llibres de text, l'educació -en mans de l'Església-, els mitjans de comunicació i de propaganda, etc. estaven impregnats d'aquest adoctrinament, que pretenia sotmetre ideològicament la població annul.lant la seva capacitat crítica i d'oposició contra un règim dictatorial que limitava tots els drets i llibertats individuals. En relació amb aquest fet, varen jugar un paper destacat el Frente de Juventudes i la Sección Femenina de la Falange.

-Paral.lelament al procés d'adoctrinament, hi va haver una dura repressió ideològica i es va aplicar la censura sobre les activitats lúdiques, socials i culturals.

-La família va esdevenir la unitat social bàsica, i això va significar el retorn de la dona al paper domèstic tradicional, de mare que té cura de la llar i dels fills, i submisa al marit.

B.- EL RÈGIM I LA POLÍTICA INTERNACIONAL

    Pocs mesos després d'haver-se acabat la Guerra Civil a Espanya, el món es va precipitar cap a la Segona Guerra Mundial, que havia de ser determinant per a les relacions internacionals del règim durant la primera etapa de la seva existència. El franquisme es trobava lligat a un dels bàndols bel.ligerants, el de les potències de l'Eix, això és, l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, perquè la seva ajuda durant la Guerra Civil havia tingut una gran importància i pel fet que el règim franquista tenia unes característiques ideològiques semblants.

a.- L'etapa de la Segona Guerra Mundial

    En començar el conflicte, Espanya es va declarar neutral, encara que la seva situació estratègica tenia gran importància. Franco sabia que el país no tenia mitjans suficients per poder participar en un altre conflicte, però la pressió exercida per Alemanya i Itàlia per a què Espanya participés en la guerra quasi va canviar la situació. Aconsellat pel ministres d'afers estrangers, Ramón Serrano Suñer, Franco va estar temptat de participar-hi, ja que si Alemanya aconseguia la victòria sobre França i la Gran Bretanya, Espanya podria optar a ocupar Gibraltar i  a crear un nou imperi colonial al nord d'Àfrica partint de l'ocupació de les colònies franceses de la zona.

    Franco es va reunir amb Hitler a Hendaia (França) l'any 1940 per parlar sobre la possible participació espanyola en el conflicte, a canvi d'una sèrie de compensacions econòmiques i territorials, però Hitler va considerar excessiu el preu que demanava Franco a canvi de la seva ajuda i, finalment, Espanya no hi va participar, declarant-se ara com a no bel.ligerant. Tot i això, Franco va enviar tropes al Marroc i una divisió de voluntaris, la División Azul, que havien de lluitar al costat dels alemanys un cop fos envaïda la Unió Soviètica.

     A partir de 1943, com la guerra semblava que es tornava contra Alemanya i Itàlia, Espanya va abandonar la no-bel.ligerància per tornar a ser neutral. La propaganda a favor d'Alemanya va disminuir dràsticament i es varen refredar les relacions internacionals amb aquest país.

b.- L'aïllament del règim

    A partir de 1945, una vegada vençuda Alemanya, els aliats varen veure amb disgust el suport polític de Franco a aquell país. Per aquesta raó, els dos cops internacionals més durs per al règim varen ser la no admissió d'Espanya a l'ONU i la declaració de la Conferència dels Aliats, a Postdam, que deia que el règim espanyol era producte del suport de l'Eix -Alemanya i Itàlia-, per la qual cosa se'n proposava l'enderrocament per mitjans pacífics.

    El franquisme va quedar aïllat i es va intensificar la lluita de guerrilles contra el règim. Les Nacions Unides varen denunciar que el govern de Franco no representava el poble espanyol, per la qual cosa no tenia legitimitat per a la seva presència en òrgans internacionals. La major part d'ambaixades estrangeres es varen marxar d'Espanya i el govern va respondre amb actitud de menyspreu envers els països democràtics, però el boicot polític i econòmic va reforçar l'aïllament d'Espanya en el context internacional.

    A partir de 1947, iniciada la Guerra Freda entre les potències democràtiques internacionals i la Unió Soviètica, el paper de Franco com a paladí de l'anticomunisme es va anar fent més interessant per als EUA i la Gran Bretanya, encara que Espanya no va ser admesa a l'OTAN ni es va beneficiar del Pla Marshall.

C.- L'AUTARQUIA

    La victòria de Franco a la Guerra Civil va tenir unes repercussions molt negatives. A curt termini, va sumir en la fam i la misèria molts espanyols. A llarg termini, la política de les autoritats franquistes va consolidar una economia molt poc competitiva en què el tràfic d'influències i la corrupció varen ser els elements més destacats.

    La guerra havia suposat la reducció dràstica de la producció agrària i industrial. A més, es varen destruir molts mitjans i vies de comunicació, mentre que les reserves d'or minvaren fins a extrems molt preocupants.

a.- Els fonaments de l'autarquia

    Un dels objectius primordials del franquisme va ser aconseguir l'autosuficiència econòmica (autarquia) a partir de l'aïllament exterior i de la substitució del lliure mercat per la intervenció generalitzada de l'administració. El resultat d'això va ser el bloqueig del creixement econòmic, la reducció de la competitivitat i el desaprofitament de la conjuntura econòmica favorable que va conèixer Europa després de la Segona Guerra Mundial. D'aquesta manera, la incorporació d'Espanya a la fase de creixement ràpid i de canvi tecnològic, dominant a Europa entre 1945 i 1973, es va produir amb retard considerable i nio es va fer efectiva fins a la dècada de 1960.

    L'autarquia va tenir grans eixos d'actuació:

-El primer va ser la reglamentació de les importacions i exportacions, que a partir d'aquell moment varen ser intervingudes per l'administració. Així es volia limitar els intercanvis amb l'exterior, determinant quins productes eren fonamentals i quins eren superflus. Això va provocar un encariment de productes necessaris com el petroli i l'escassesa de béns imprescindibles.

-Es va fomentar la indústria, sobretot  d'interès estratègic a fi d'assegurar la independència militar i política del nou Estat. Es va impulsar la indústria de béns d'equipament, que va rebre ajudes públiques considerables i continuades, fet que va provocar una forta despesa pública i l'augment dels preus dels productes de primera necessitat.

-L'any 1941 es va crear RENFE i, d'aquesta manera, es va nacionalitzar la xarxa de ferrocarrils. També es varen crear l'INI, l'Institut Nacional d'Indústria, i múltiples empreses públiques (ENDESA, AUNOSA...), que presentaven pèrdues molt importants, però que eren imprescindibles per al conjunt de l'economia.

b.- Racionament i mercat negre

    La lentitud de la recuperació econòmica de la postguerra estava directament relacionada amb el paper intervencionista de l'Estat. Això va suposar la fixació arbitrària dels preus, alhora que s'obligava als particulars a sol.licitar una autorització a l'administració per emprendre una activitat econòmica.

    L'Estat controlava directament el mercat i els productors estaven obligats  vendre-li tota la producció a un preu prefixat. Per això, molts productors amagaven la producció per a vendre-la en el mercat negre (sistema de mercat estraperlista), obtenint així guanys més elevats. A més, la manca de productes de necessitat va suposar el manteniment de les cartilles de racionament.

    Per altra banda, fins a mitjans de la dècada de 1950, el carbó i el petroli estigueren racionats, i les restriccions elèctriques eren habituals. L'escassesa va ser generalitzada degut a l'aïllament internacional al qual estava sotmès el règim.

2.- ELS PRIMERS INTENTS D'OBERTURA (1951-1956)

A.- L'ESGOTAMENT DE LA POLÍTICA AUTÀRQUICA

    L'autarquia empobrí una gran part de la població i augmentà la desigualtat en la distribució de la renda. Els salaris eren baixos i els preus dels productes de primera necessitat, elevats. Els obrers, impossibilitats a l'hora de reivindicar-se per manca de llibertat sindical, vivien en unes condicions cada vegada més precàries. Això va provocar a Catalunya, Astúries i el País Basc -zones industrials- l'esclat de conflictes laborals (1945-1947), que eren reflex del descontentament poblacional amb les directrius econòmiques aplicades pel règim franquista.

B.- LA IMPORTÀNCIA DE LA SITUACIÓ INTERNACIONAL

    Des de 1947, en el marc de la Guerra Freda, els Estats Units alteraren la seva posició respecte del règim de Franco. Les relacions van entrar en una fase més favorable, gràcies al fet que espanya es convertí en un fidel aliat occidental en la lluita contra el comunisme. El 1950 Espanya va ser admesa en organismes internacionals com la FAO i la UNESCO. Era la fi de l'aïllament i l'ONU va recomanar el retorn dels ambaixadors a Madrid i l'any 1955 Espanya s'incorporà a quest organisme. També se signaren tractats militars amb els EUA, pels quals Espanya cedia bases militars en el seu territori a canvi d'ajuda econòmica, però, sobretot, a canvi del suport polític que va assegurar al règim la tranquil.litat internacional en el futur.

C.- PRIMERS CANVIS POLÍTICS

    L'any 1951 es va remodelar el govern, format a partir d'aquells moments per una combinació de militars, falangistes i catòlics, però amb un pes més gran per part d'aquests darrers. Es volia d'aquesta manera donar una imatge més convenient del règim per donar per finalitzat l'aïllament internacional.

    Les primeres judes econòmiques internacionals no solucionaren la greu situació del país. Per això, a mitjans de la dècada de 1950 es produí una nova onada de protestes obreres a la qual se sumaren molts estudiants universitaris de Barcelona i Madrid.

    Davant d'això, a partir de 1957 entraren com a ministres del govern membres de l'Opus Dei, que afavoriren la reorientació econòmica capa una major liberalització i l'obertura a l'exterior, suposant el final definitiu del període autàrquic.

3.- EL CREIXEMENT ECONÒMIC A LA DÈCADA DE 1960

A.- MESURES ESTABILITZADORES I PLANS DE DESENVOLUPAMENT

    L'any 1959 es va posar en marxa l'anomenat Pla d'estabilització, que va afavorir el desenvolupament industrial. L'Estat va reduir l'intervencionisme sobre l'economia i va permetre l'entrada de productes estrangers. D'aquesta manera es va afavorir la inversió per part organismes internacionals.

    Paral.lelament es posaren en marxa plans de desenvolupament econòmic i social a partir de 1963 fins al 1975, que afavoriren el desenvolupament de la iniciativa privada com a motor de l'economia espanyola. En relació amb això, es varen posar en marxa dues línies d'actuació: les accions estructurals, que pretenien solucionar algunes deficiències de la indústria (bixa productivitat, dimensió petita de les empreses...) i la creació dels pols de desenvolupament, que intentava reduir els desequilibris econòmics regionals promovent noves indústries en zones d'industrialització escassa. Tot i això, les previsions d'aquests plans poques vegades es compliren. El més interessant d'aquest plans va ser el fet de proporcionar a la iniciativa privada infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres...) i productes bàsics (acer, carbó, alumini...) que permeteren el creixement en el marc de la favorable conjuntura econòmica internacional.

B.- L'ETAPA FINAL DE LA INDUSTRIALITZACIÓ ESPANYOLA

    Des de 1959 fins a 1977, la indústria i els serveis es consolidaren com les activitats fonamentals de l'economia espanyola.. com a resultat d'això, la renda per habitant va augmentar.

    El creixement industrial fou impulsat per l'ús de tècniques de producció més avançades i per l'acumulació de capital. L'augment de les importacions de tecnologia ajudà a millorar la productivitat de la indústria. Varen guanyar més pes els sectors industrials dedicats a la producció de béns d'equip.

    Els beneficis obtinguts varen permetre l'augment dels salaris i, consegüentment de la demanda de béns de consum.

C.- ELS MOVIMENTS MIGRATORIS

    La millora tecnològica estalviava mà d'obra i limità la creació d'ocupació. Això originà una intensa emigració cap a altres països d'Europa a fi de trobar feina. França i Alemanya varen ser les destinacions principals.

    A l'interior d'Espanya, els desplaçaments de la població varen ser molt importants. Les dues Castelles, Galícia, Extremadura i Andalusia van ser les zones on l'emigració va ser més gran. La contrapartida va ser un augment considerable de la població a les zones de més dinamisme econòmic (Catalunya, País Basc, zones costaneres peninsulars i insulars...).

D.- LA RECONVERSIÓ DE L'AGRICULTURA

    L'any 1960 la població activa agrària representava encara el 39% del total, mentre que el sector aportava el 39% del PIB. L'any 1975 aquests percentatges havien baixat gairebé la meitat. Això s'explica per dos causes: l'èxode rural i la reducció del pes dels aliments dins del consum total. Tots dos fenòmens erosionaren l'agricultura tradicional i van estimular un seguit de canvis.

    La disminució de la mà d'obra rural a causa de l'emigració va fer que els salaris agrícoles pugessin, fet que va estimular els empresaris agrícoles, per mantenir o millorar els seus guanys, a emprendre un procés de mecanització i ús d'adobs químics que permetes una intensificació dels conreus. Aquesta iniciativa reduí encara més l'ocupació al camp i provocà una emigració més important cap a la ciutat. A més, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació pel que fa a la demanada de comestibles.

    Aquest procés va tenir com a resultat l'augment de la productivitat agrícola i un canvi en la varietat de la producció agrària.

E.- LA DEPENDÈNCIA DE L'EXTERIOR

    La contribució exterior va ser fonamental per assolir el ràpid creixement d'aquesta etapa i la consolidació de la societat industrialitzada. Per mitjà de les importacions, arribà la tecnologia que revolucionà l'estructura industrial i la productivitat. També arribaren inversions amb les quals s'equilibrà el dèficit de la balança comercial.

    Per altra banda, un seguit de països absorbiren la mà d'obra sobrant expulsada del sector agrari. Finalment, el benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria de treballadors generaren un moviment turístic massiu que tingué Espanya com a destinació preferent. Els turistes aportaven divises que van contribuir a reequilibrar la balança de pagaments espanyola. Sense els ingressos pel turisme, les remeses d'emigrants i la inversió estrangera, no hauria esdevingut el “miracle econòmic” espanyol.

F.- LES LIMITACIONS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ

    A principis de la dècada de 1970 la renda per habitant espanyola encara era molt inferior a la de les economies avançades d'Europa. D'altra banda, es consolidà una tendència a pujar els preus. Així, la inflació i l'escassa creació d'ocupació es convertiren en els dos aspectes més negatius d'aquest període.

    L'etapa final de la industrialització es va caracteritzar per un avenç limitat de les activitats de contingut tecnològic. A més, tampoc hi va ajudar el poc grau de liberalització del sistema financer.

4.- LA MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT ESPANYOLA

A.- LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL

    La modernització social començà per un gran augment de la població, amb un notable creixement de l'índex de natalitat. Paral.lelament es va produir un increment de la població urbana i moltes ciutats, sobretot les industrials i terciàries s'ompliren de nous baris obrers.

    El desenvolupament de l'economia industrial i l'expansió del sector dels serveis van generar una transformació molt important de les estructures socioprofessionals de la població. Així, es va incrementar el nombre d'assalariats, dels professionals liberals urbans (advocats, metges, economistes) i els dels “executius” de les empreses. Però sense dubte, el fenomen més important fou l'aparició d'una gran massa d'obrers industrials. Això donaria lloc al naixement d'un nou moviment obrer, d'un sindicalisme de caràcter molt diferent del dels sindicats verticals del règim.

    La població rural va minvar quasi al mateix ritme al qual augmentava la població urbana.

B.- ELS CANVIS DE COMPORTAMENT

    Es va produir un augment de la població escolaritzada i s'incrementaren les inversions estatals en educació, produint-se una reducció de l'analfabetisme. També va augmentar el nombre d'estudiants universitaris.

    A nivell familiar s'experimentaren canvis, com per exemple la incorporació d'un major nombre de dones al món laboral.

    Les cases espanyoles començaren a equipar-se amb nous electrodomèstics (televisors, frigorífics, etc.) i els vehicles particulars proliferaren durant aquesta època, essent populars els de fabricació nacional (SEAT 600...).

    Es va desenvolupar una nova mentalitat més laica i disminuí la pràctica religiosa.

    En resum, l'època del “desarrollismo” espanyol afavorí el progrés social i el canvi de pautes culturals, fet que contrastava amb l'immobilisme polític, legal i institucional. En aquest sentit, el règim a penes va experimentar canvis des de 1938.

5.- L'ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ

A.- MOVIMENTS SOCIALS I CONFLICTIVITATS

    Hi va haver importants protestes obreres durant la dècada de 1950, que varen ser durament reprimides per les forces de l'ordre del règim. Tot i això, el sindicalisme anterior a la Guerra Civil tenia molt poc paper en aquesta època i actuava des de la clandestinitat.

    A partir de la dècada de 1960 es va desenvolupar un nou sindicalisme basat en la lluita reivindicativa i que s'articulà al voltant de Comissions Obreres (CCOO). Aquest sindicalisme combinava accions il.legals, com les vagues, i accions legals, introduint els seus membres als sindicals verticals del règim.

    Varen aparèixer organitzacions d'estudiants i associacions de veïns que s'oposaven obertament a les directrius socials de franquisme. En aquesta època es varen produir les primeres manifestacions massives als carrers.

B.- GRUPS POLÍTICS D'OPOSICIÓ

    Els vells partits polítics i nous grups de l'esquerra i de la dreta començaren a actuar com a oposició al règim.

    El PCE (Partit Comunista Espanyol), tot i que actuava des de l'exili, va tenir importància a l'interior del país, produint-se un apropament a les forces socials antifranquistes (sindicats d'estudiants, associacions de veïns, CCOO). Els partits nacionalistes també varen tenir un paper destacat en aquesta època, com és el cas del PNB (Partit Nacionalista Basc) o Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). L'any 1959 va aparèixer l'ETA.

LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

1.- EL COP D'ESTAT I L'INICI DEL CONFLICTE

    Després del fracàs de la insurrecció de l'exèrcit del nord d'Àfrica (17 de juliol de 1936), es va produir el pronunciament militar conegut com Alzamiento Nacional a la Península dia 18 de juliol de 1936. Aquest pronunciament va tenir èxit a l'interior peninsular -zones agràries latifundistes, conservadores i endarrerides-, a Sevilla i a Saragossa, mentre que va fracassar a les grans ciutats com Barcelona, Madrid o València, industrials i més desenvolupades.

    Es varen crear dos bàndols:

-Els revoltats integrats per militars conservadors, propietaris agraris, monàrquics, la dreta, els sectors catòlics i ultracatòlics i tradicionalistes (carlins), l'església i els feixistes.

-Els lleials a la Segona república, entre quals cal assenyalar les classes populars, els socialistes, els comunistes, els anarcosindicalistes i les classes mitjanes republicanes.

    A nivell internacional el conflicte va significar la lluita entre la democràcia -i el comunisme-, representada pel govern legítim republicà, i el feixisme, en un moment en què els països europeus demòcrates i liberals i la URSS es preparaven per a lluitar contra l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista (ambient prebèl.lic internacional que va precedir l'esclat de la Segona Guerra Mundial l'any 1939).

    A nivell intern, va suposar el enfrontament entre els vells grups dominants de la Restauració i els sectors populars i de la burgesia reformista. El reformisme de la burgesia republicana i el moviment obrer socialista trobaren una ferma resistència per part de l'Església i dels sectors de dretes, conservadors i tradicionalistes, la qual cosa suposà la insurrecció armada contra la República. Aquests sectors que havien dominat durant el segle XIX tenien por de què el govern republicà del Front Popular dugués a una revolució que signifiqués la fi de les seves pretensions.

2.- INTERNACIONALITZACIÓ DEL CONFLICTE

    Els sectors demòcrates internacionals -Gran Bretanya, França...- i la URSS estaven a favor de la República, mentre el papat, Alemanya i Itàlia legitimaven la reacció de l'alçament antirepublicà.

    Per iniciativa de Gran Bretanya es va crear a nivell internacional un comitè de no intervenció. Es tenia por de què la Guerra Civil espanyola s'estengués per Europa en un moment delicat previ al començament d'un nou conflicte mundial. Cap país volia que la guerra mundial comencés abans del previst, per això era necessari que cap bàndol donés suport als republicans o als nacionals espanyols. De fet, Gran Bretanya tenia por de què si els feixistes italians i els nazis alemanys donaven suport al Alzamiento Nacional, la URSS fes el mateix amb el bàndol republicà i això desencadenés el començament de la Segona Guerra Mundial abans de temps, cosa que no li interessava. Per aquest motiu, Gran Bretanya va posar en marxa una política d'apaivagament per evitar les tensions entre aqueixes tres potències europees. A més, va obligar França, on hi havia un règim republicà, a no donar suport a la República espanyola, perquè si ho feia, perdria el suport militar britànic quan comencés el conflicte mundial i s'hagués de defensar del més que possible atac de les tropes alemanyes. Consegüentment, aquest comitè de no intervenció va ser injust per als interessos del govern legítim de la República espanyola.

    Tot i això, hi va haver participació internacional en el conflicte espanyol. Itàlia i Alemanya es varen desentendre de les directrius del comitè de no intervenció i atorgaren una important ajuda militar al bàndol nacional, mentre la República va rebre el suport de la URSS a canvi d'importants quantitats de capital, i de les Brigades Internacionals. Les Brigades Internacionals eren forces integrades per voluntaris procedents d'altres països, desorganitzades i amb pocs mitjans, que donaren suport als republicans en la seva lluita contra la idea de totalitarisme antiliberal que acompanyava la insurrecció de l'Alzamiento Nacional.

3.- SITUACIÓ DE LA ZONA REPUBLICANA DURANT LA GUERRA CIVIL

    Els sectors antirepublicans justificaven l'aixecament militar al.legant que el govern del Front Popular podia desencadenar l'esclat d'una revolució social semblant a la que havia succeït a Rússia l'any 1917 i això, segons el criteri de l'Alzamiento Nacional, no es podia permetre. Per això, l'exèrcit antirepublicà, amb el suport de gran part de l'Església, de la dreta més conservadora i dels defensor dels totalitarismes, va lluitar contra el govern legítim de la República. Si analitzam aquesta situació de manera detinguda, podem afirmar que, tot i els evidents conflictes socials del moment, no hi havia clars símptomes d'un possible procés revolucionari. A més, podem arribar a la conclusió de què aquesta justificació no era més que l'excusa esgrimida per aquells sectors que al passat havien ostentat el poder de forma tradicional i que, amb l'establiment de la República, havien perdut la seva autoritat política, ara exercida pels sectors sociopolítics més propers als interessos democràtics populars. De fet, l'aixecament militar va provocar una revolució social de caràcter col.lectivista que, fins aquells moments, no s'havia planejat.

A.- REVOLUCIÓ SOCIAL

    Aqueixa revolució social va ser protagonitzada per la CNT, les FAI i UGT, mentre que el PSOE i el PCE varen adoptar una postura més bé oposada a aquest procés revolucionari.

    A Catalunya es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i es va produir la reestructuració de la Generalitat amb la incorporació de representants dels sindicats i dels partits obrers. A més, es va produir un procés de col.lectivització al camp i a la indústria. Moltes propietats agràries passaren a mans de comunitats de pagesos després de l'expulsió dels seus propietaris legítims, mentre que moltes fàbriques varen ser controlades i gestionades pels obrers al marge dels patrons. Consegüentment, en aquests casos, la propietat privada va desaparèixer i es va establir la idea de propietat col.lectiva. Els serveis i els transports també experimentaren aquest procés de col.lectivització.

    Paral.lelament, les juntes revolucionàries i els comitès varen substituir molts dels governs municipals i varen començar a actuar al marge de les directrius del govern republicà.

B.- L'ESFONDRAMENT DE L'ESTAT REPUBLICÀ

    Casares Quiroga, president del govern de la República en aquells moments, va dimitir incapaç de donar solució al problema derivat de l'aixecament militar. Va ser substituït en el càrrec per Martínez Barrió, qui, després d'intentar pactar infructuosament amb els militars de l'Alzamiento Nacional, també va dimitir. Aleshores, com a nou president es va elegir José Giral, qui va posar en marxa les primeres mesures militars: com l'exèrcit fidel a la República era poc nombrós, va donar armes a les milícies dels partits i va crear un exèrcit de voluntaris. Ambdues mesures varen resultar bastant problemàtiques perquè, mentre les milícies es dedicaren a actuar al marge de les directrius governatives protagonitzant actes de violència indiscriminats, l'exèrcit de voluntaris, desorganitzat, mal equipat i escassament format, no va ser capaç de fer front a l'enemic. Per altra banda, molts municipis rurals de l'interior sota la influència de cacics i terratinents i que eren contraris al règim, no varen donar armes a les milícies. Aquesta greu problemàtica va obligar José Giral a dimitir.

    Al setembre de 1936 va ser elegit com a nou president del govern Francisco Largo Caballero, qui va ocupar el càrrec fins al maig de 1937. En un principi va rebre els suport del PSOE, els republicans, els comunistes i els anarcosindicalistes, alguns representants dels quals varen integrar el nou govern. Aquest es va traslladar a València ja que Madrid es considerava insegura -era l'objectiu militar principal dels nacional-. Els objectius que es va proposar varen ser eliminar els juntes i comitès revolucionaris que, en actuar al marge del govern, el perjudicaven i crear un Exèrcit Popular millor preparat i organitzat. Aquesta darrera qüestió va ser problemàtica, ja que els comunistes volien organitzar l'exèrcit sense atendre les ordres del govern i adoctrinant els soldats en la seva ideologia, de manera que la guerra es convertís en l'excusa perfecta per iniciar una revolució contra el feixisme. A més, els anarcosindicalistes també decidiren actuar al marge del govern i crearen les seves pròpies milícies. Això va debilitar les forces republicanes davant l'avanç imparable de l'enemic.

    Paral.lelament, a Catalunya no es va acceptar el caràcter revolucionari proposat pels anarcosindicalistes i els comunistes, fet que va suposar un enfrontament entre ells i la resta de sectors republicans. El govern de Largo Caballero va enviar tropes per sufocar la situació de conflicte intern. La repressió va ser tan dura contra els comunistes i els anarcosindicalistes que el president va perdre el suport polític i va haver de dimitir.

C.- EL GOVERN DE NEGRÍN

      Després de la dimissió de Largo Caballero, es va posar al capdavant del govern Negrín. Durant la seva legislatura el Partit Comunista va guanyar importància i va exercir una forta influència sobre l'exèrcit republicà. Aquesta situació no va agradar als representants socialistes i es va produir un enfrontament ideològic. Els objectius polítics de Negrín eren:

-Resistir l'avanç de l'exèrcit enemic, que l'any 1938 havia aconseguit importants victòries sobre els republicans sometent gran part d'Espanya sota el seu control.

-Pactar amb Franco per a què acceptés el règim republicà com a legítim i signés la pau.

        Negrín tenia l'esperança de què els esdeveniments internacionals -estava a punt de començar la Segona Guerra Mundial- beneficiessin la República, ja que, si els països liberals i demòcrates europeus aconseguien aturar el desig expansionista d'Alemanya i vèncer-la, això donaria l'empenta necessària als republicans per derrotar el bàndol nacional franquista amb els suport militar internacional. Però res d'això va succeir en aquells moments i el govern de Negrín va quedar desemparat.

       Paral.lelament, l'exèrcit republicà va patir diverses derrotes -Batalla de l'Ebre...- i Negrín va intentar pactar de nou amb Franco per a què aquest es comprometés a no dur a terme represàlies contra els republicans i respectés el règim democràtic, però no ho va aconseguir i, aleshores,  el govern es va exiliar. A partir d'aquí el camí cap a la victòria definitiva va ser molt ràpid per al bàndol franquista.

4.- SITUACIÓ DE LA ZONA REVOLTADA DURANT LA GUERRA CIVIL

        A Burgos es va crear la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars i presidida per Miguel Cabanellas. Aquest organisme s'encarregava del govern del territori sota el control de l'Alzamiento Nacional. En aquests territoris els partits polítics i els sindicats varen ser prohibits i es va suspendre la Constitució de 1931. A més, es va paralitzar la reforma agrària iniciada pel govern republicà i es va dur a terme una dura repressió contra la població fidel a la República.

        Amb la mort de Sanjurjo va ser necessari cercar un nou cap militar i Franco, amb el reconeixement de Hitler i Mussolini, va ser l'elegit. Nomenat com a cap de l'alçament, es va convertir en cap del govern, de l'Estat i Generalísimo de los Ejércitos Españoles. A partir d'aquí, va desaparèixer la Junta de Defensa Nacional, que es transformar en la Junta Tècnica de l'Estat, organisme que donava suport a la tasca de govern de Franco.

        La següent passa va ser la creació d'un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que integrava representants de la Falange Española, fundada per José Antonio Primo de Rivera -mort afusellat durant el conflicte-, de Comunión Tradicionalista -carlins-, de la CEDA i dels partits monàrquics. La major part dels enrevoltats no eren feixistes, sinó defensors del vell conservadorisme, però Franco va reprimir amb duresa els que es negaven a acceptar la nova realitat política i, consegüentment, optaren per assolir-la sense més resistència. Els membres del nou partit únic, fortament influenciat per l'Església, varen adoptar com a uniforme característic la camisa blava i la boina vermella.

    El primer govern de Burgos encapçalat per Franco -nomenat Caudillo- es va establir l'any 1938. Durant aquest govern es varen establir alguns dels fonaments del sistema franquista que restarien vigents fins a la mort del dictador. Així, es va crear el Fur del Treball amb influència del feixisme italià, els principis socials de l'Església i la Falange. També es va donar origen al sindicalime vertical, un tipus d'organització corporativa que depenia directament de l'Estat i integrava obrers i patrons en un únic sindicat on estaven prohibides les manifestacions i les vagues. També es va dur a terme el control ideològic i de la població, manipulant els mitjans de comunicació, l'educació i la cultura per adoctrinar-la en els principis del nou règim. Per altra banda, l'Església va ocupar una posició destacada en l'estructura de l'Estat franquista i es va promulgar la Llei de Responsabilitats Polítiques, que permetia perseguir i reprimir -fins i tot executar de manera indiscriminada- els ciutadans sospitosos d'oposar-se al nou règim.

5.- LES OPERACIONS MILITARS DE LA GUERRA

    Des del moment en què la insurrecció es va convertir en guerra civil fins que es va acabar trenta-tres mesos després, el conflicte va passar en l'aspecte militar per quatre grans etapes de durada desigual.

A.- ELS INICIS DEL CONFLICTE: L'AVANÇ CAP A MADRID (JULIOL-NOVEMBRE DE 1936)

    Les operacions militars començaren la setmana següent de l'aixecament i van donar lloc a una fase coneguda com a “guerra de columnes”. Després de creuar l'Estret, les tropes d'Àfrica varen aconseguir l'enllaç amb les forces insurrectes del nord peninsular. Pel setembre, Franco va ocupar Toledo i, al final d'octubre, ja es trobava a les portes de Madrid.

    A la capital, milers d'homes i dones varen fortificar els accessos a l'interior de la ciutat, mentre naixien consignes mítiques com “No passaran” i “Madrid, tomba del feixisme”.

    Al novembre,el govern republicà es va traslladar a València. Madrid va resistir els primers atacs amb el suport de les primeres Brigades Internacionals i d'una columna anarcosindicalista procedent de Barcelona. A més, durant aquesta fase, la resistència republicana també estava formada per tropes milicianes i milícies polítiques voluntàries de partits i sindicats.

B.- DESEMBRE DE 1936-OCTUBRE DEL 1937

a.- Les batalles al voltant de Madrid

    Aquesta fase es va caracteritzar per la regularització d'ambdós exèrcits, ara més organitzats, sobretot el republicà, amb la creació del nou Exèrcit Popular de la República. Per la seva banda, Franco va militaritzar els voluntaris requetès i falangistes.

    Després de fracassar en el seu intent d'ocupar Madrid, els insurrectes varen emprendre dues maniobres amb la intenció d'aïllar Madrid, tallant les principals vies d'accés a la ciutat que, a més, comunicaven amb altres nuclis republicans. Aquestes maniobres es varen produir durant:

-La batalla del Jarama (febrer de 1937), que no va donar un clar vencedor i que va suposar un fort desgastament para ambdós bàndols.

-La batalla de Guadalajara (març de 1937), on les tropes franquistes, amb el suport de forces feixistes italianes, varen ser derrotades pels republicans.

b.- L'ocupació del nord

    Franco va decidir canviar l'estratègia de la guerra: va abandonar l'atac a Madrid i la va dur a altres escenaris. La lluita es va traslladar primer al nord, a la franja cantàbrica, on els combats més importants es varen produir entre l'abril de 1937 i l'octubre del mateix any, produint-se combats a Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. El 26 d'abril, la ciutat basca de de Gernika va ser arrasada per l'aviació nazi. Es produïa així , el primer bombardeig aeri de la història sobre una població civil i Guernika quedaria immortalitzada a l'obra de Picasso com el símbol de la ignomínia del feixisme contra una població desarmada.

    Bilbao, Astúries i Santander varen ser ocupades el mes de juny gràcies a la superioritat en mitjans, armament i aviació dels revoltats. Això va significar que una zona industrial i minera molt important va passar a mans dels rebels, la qual cosa va fer que s'afeblís encara més la posició de la República. A més, milers de persones varen fugir de la zona (èxode d'exiliats cap a altres zones, especialment Catalunya).

C.- L'OFENSIVA CAP A LA MEDITERRÀNIA (NOVEMBRE DE 1937-JUNY DE 1938)

    L'exèrcit republicà va ser dirigit a partir de desembre de 1937 per comandaments professionals i va intentar prendre la iniciativa desencadenant diverses ofensives, la més important de les quals es va produir en direcció a Terol. La batalla de Terol va conduir a l'ocupació republicana de la ciutat, encara que es va desocupar pocs mesos després, degut a l'avanç de les tropes franquistes. Aquestes desencadenaren la campanya d'Aragó. Franco podria haver atacat Catalunya, aïllada després d'aquesta campanya, i haver posat fi a la guerra, però no ho va fer per no acostar-se a la frontera francesa en un moment de tensió internacional. Es va estimar més continuar l'atac cap al sud, i va mantenir forts combats a Castelló i València, capital de la República. El seu avanç va quedar aturat quan l'exèrcit republicà va dur a terme un poderós atac sobre el riu Ebre a la província de Tarragona.

D.- LA BATALLA DE L'EBRE I LA FI DE LA GUERRA (JULIOL DE 1938-ABRIL DE 1939)

    La darrera fase de la guerra es va iniciar amb la batalla de l'Ebre i es va acabar amb la derrota definitiva de la República.

    La batalla de l'Ebre va ser un dels episodis militars més importants de la guerra. Va començar al juliol de 1938 amb l'atac de les tropes republicanes, que ocuparen Gandesa on resistiren durant varis mesos. Franco va enviar grans reforços, incloent-hi l'aviació alemanya i italiana, i va aconseguir aturar l'atac. Després va iniciar el contraatac i al mes de novembre les tropes republicanes es varen veure obligades a replegar-se a l'altra banda del riu, mentre l'exèrcit franquista avançava i ocupava tot el sud de Tarragona i creuava l'Ebre a la zona de la desembocadura. Amb aquest contraatac es va donar per acabada la batalla i l'exèrcit republicà va patir importantíssimes pèrdues.

    Franco va decidir aleshores emprendre definitivament l'ofensiva sobre Catalunya. El 26 de gener entrava a Barcelona sense lluita. La caiguda de Girona va significar la fugida cap a França de milers de refugiats, entre ells el govern republicà de Negrín, instal.lat a Barcelona des de l'octubre de 1937. També travessaren la frontera els membres de les Corts republicanes, el govern de la Generalitat de Catalunya amb el seu president, Lluís Companys, i els seus parlamentaris, a més del govern basc. Amb l'ocupació de Catalunya, el futur de la República ja estava decidit.

    El febrer de 1939 a la República no li quedava cap altre territori que l'anomenada Zona Centre, que comprenia Madrid i tota la regió mediterrània dels del nord de València fins a Almeria. Encara que Negrín va tornar de França per continuar la guerra amb el suport dels comunistes, veritablement ja no hi va haver cap batalla important. A finals d'aquest mes Anglaterra i França varen reconèixer el govern de Franco i, a començaments del mes de març, Azaña va presentar a París la seva dimissió com a president de la República.

    També al març es va produir una revolta contra el govern protagonitzada pel coronel Segismundo Casado, cap de la defensa de la capital. Casado considerava que la guerra s'havia allargat massa degur a la influència dels comunistes. Per aquest motiu, va entrar en contacte amb el servei d'espionatge enemic per pactar les condicions de rendició amb Franco i va protagonitzar el cop dia 5 de març, de manera que la ciutat va quedar sota el seu control.

    Paral.lelament, membres del PSOE i de l'UGT varen crear la Junta de Defensa amb la intenció de negociar amb Franco una “pau honrosa” basada en la “generositat del Caudillo”. Aquest esforç no va servir de res, perquè Franco no va acceptar cap condició per a la rendició i va obligar a lliurar les armes. El dia 28 de març de 1939, les tropes franquistes entraren a Madrid sense cap mena de resistència.

    Durant els dies posteriors a l'entrada a Madrid va ser ocupada la zona mediterrània. L'1 d'abril Franco va signar a Burgos l'últim comunicat de guerra en el que s'informava que la guerra havia acabat.

6.- LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA: LA REPRESSIÓ I LES VÍCTIMES DE LA GUERRA

    A la guerra hi va haver víctimes per diverses causes: els combats, la repressió de l'enemic que es va practicar a  ambdós bàndols i les penalitats de la rereguarda (fam, malalties, bombardeigs). També hi va haver un altre tipus de víctimes, els empresonats, desterrats i exiliats.

A.- LA REPRESSIÓ ALS DOS BÀNDOLS

    En tots dos bàndols es va practicar la persecució indiscriminada i il.legal de tots els contraris. Després, en el bàndol rebel, es va procedir sistemàticament a l'eliminació física dels enemics. Va ser una repressió basada sempre en lleis militars d'excepció, per mitjà d'execucions sumaríssimes.

    A la República hi va haver primer una repressió descontrolada per part de les milícies i organitzacions de partits en les quals no va intervenir el poder establert. Durant els primers mesos de la guerra es varen dur a terme els anomenats “passeigs”, això és, persones que eren detingudes, portades fora de la ciutat i executades.

    El nombre de víctimes produït pels vencedors va ser molt superior, sobretot si s'hi inclou la repressió que el règim de Franco va continuar practicant després de la guerra. Aquesta repressió era exercida per l'exèrcit o per les autoritats polítiques, produint-se importants matances a Màlaga, Sevilla i Badajoz. De vegades persones rellevants varen ser assassinades per allò que representaven, com és el cas del poeta Federico García Lorca.

B.- REFUGIATS I EXILIATS

    Des dels primers mesos de la guerra, grups de població civil de la zona republicana varen haver d'abandonar les seves llars davant l'avanç de les tropes rebels. Així, es va dur a terme un èxode cap a zones que encara estaven en poder de la República. davant la impossibilitat d'evacuar el conjunt de la població civil, es va optar per donar prioritat als infants, molts dels quals varen ser embarcats cap a països europeus o americans, o bé cap a l'URSS.

    Cap al final de la guerra, aproximadament mig milió d'espanyols que fugien del conflicte varen entrar a França. Finalitzat el conflicte, varen tornar a Espanya aproximadament la meitat d'aquests refugiats. La resta va iniciar un llarg i penós exili. Aproximadament uns 30 000 varen participar en la Segona Guerra Mundial lluitant contra els nazis. Molts -uns 16 000- varen morir durant el conflicte als camps d'extermini. Un grup important d'exiliats -intel.lectuals, personalitats polítiques...- va aconseguir embarcar cap a l'Amèrica Llatina o refugiar-se a l'URSS.

MOVIMENT OBRER A ESPANYA FINS AL 1936

EL MOVIMENT OBRER (1830-1936 aproximadament)

1.- PRIMERES REVOLTES POPULARS DURANT EL SEGLE XIX (FINS AL 1840)

A.- AL MÓN RURAL

    La pagesia sense terres va protagonitzar conflictes i revoltes constants durant el segle XIX. Fins a 1830 aquestes revoltes varen ser manifestacions espontànies de rebel.lia contra els grans terratinents explotadors. A partir de 1830 la resposta va ser més radical davant aquesta situació que desencadenava crisis de fam, sobretot a Andalusia. Es varen succeir una sèrie d'esdeveniments violents contra els grans terratinents -assassinats, destrucció d'arxius on es guardaven els contractes d'arrendament, ocupació il.legal de terres per part dels pagesos, etc.-, fet que provocava la intervenció de les forces de l'ordre que reprimiren amb duresa aquestes revoltes.

B.- PROTESTA OBRERA

     A partir de 1830 els obrers -antics artesans- varen protagonitzar reaccions violentes contra la mecanització de la producció industrial -ludisme-, que suposava la destrucció de les màquines a les quals es culpabilitzava de l'agreujament de la situació sociolaboral dels treballadors industrials.

    En aquesta època varen aparèixer les primeres formes d'associacionisme a Catalunya.

2.- PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-1868)

    L'escàs desenvolupament de la indústria espanyola durant aquest període va fer que el nombre d'obrers fos inferior que a la resta d'Europa occidental. Això va fer que l'organització del moviment obrer fos més lenta. Per altra banda, l'obrerisme industrial es concentrava essencialment a Catalunya, el País Basc, Astúries i València. Mentre a Andalusia, Extremadura i Castella el nombre d'obrers agrícoles va ser superior.

A.- INICIS DEL SINDICALISME (1840-1850)

    El sindicalisme va néixer a Catalunya i va agrupar els obrers tèxtils. Es tractava habitualment de comissions per negociar amb els patrons. El primer sindicat es va crear a Barcelona l'any 1840 i s'anomenava Societat de Teixidors. Aquests primers sindicats agrupaven els treballadors per ofici (un sindicat per activitat) i reivindicaven una sèries de millores en les seves condicions laborals i salarials. També solien tenir l'anomenada caixa de resistència per a situacions d'urgència, on cada membre del sindicat aportava una quota. Els diners de la caixa de resistència s'empraven, per exemple, per ajudar econòmicament als obrers malalts o que havien perdut la feina, ja que no hi havia cap tipus de subsidi atorgat pels empresaris per aquests casos. També servia per cobrir les necessitats econòmiques dels obrers quan feien vaga i no rebien, per tant el seu salari.

    Aquests primers sindicats reberen l'oposició dels empresaris burgesos i dels governs (que donaven suport als interessos de l'alta burgesia) i varen ser prohibits.

B.- EXPANSIÓ DEL MOVIMET OBRER (1854-1868)

a.- Durant el Bienni Progressista (1854-1856)

    Va augmentar l'agitació social i el moviment obrer es va estendre més enllà de Catalunya.

    Es va iniciar el sindicalisme de classe o de masses (sindicats que agrupaven obrers de diferents activitats econòmiques). Amb aquest nou tipus de sindicalisme es va consolidar la vaga com a instrument reivindicatiu. La primera vaga general es va fer a Catalunya l'any 1855 i va ser durament reprimida.

    Aquests sindicats reivindicaven mesures de canvi sociolaboral com:

-Reducció de la jornada laboral.

-Augment salarial.

-Eliminació del treball infantil.

-Subsidi d'ajuda en cas d'atur, malaltia, etc.

-Millores en la seguretat i higiene laborals.

-Major paper polític dels obrers i establiment dels sufragi universal.

-Regulació estatal de les condicions sociolaborals dels treballadors, això és, crear una legislació específica que depengués de l'Estat i limitara les accions dels empresaris en aquesta qüestió, ja que fins aquells moments eren els patrons els que decidien les hores de jornada laboral, el salari, el pagament o no de subsidis, etc., perjudicant els interessos de a classe obrera.

b.- Revoltes agràries andaluses

    Com a conseqüència de la desigual distribució de la propietat al camp i dels efectes de la desamortització de Madoz, que solament beneficiava els sectors econòmics elitistes (alta burgesia...), hi va haver insurreccions protagonitzades pels pagesos andalusos. Aquests ocuparen terres de manera il.legal i destruïren els registres notarials on es guardaven els contractes d'arrendament. Això va suposar enfrontaments amb les forces d'ordre públic.

    La manca de suport polític, ja que els governs d'aquest període defensaven els interessos de l'alta burgesia i dels grans terratinents, va provocar el fracàs d'aquestes revoltes.

3.- ARRIBADA DE L'INTERNACIONALISME (1868-1874)

    Amb l'inici del Sexenni Revolucionari hi va haver més tol.lerància política i es varen reconèixer més llibertats. El moviment obrer va ser legalitzat, aproximant-se a les idees socialistes i anarquistes.

    La influència de la Primera Internacional (AIT, 1868) va arribar a Espanya a través de Giuseppe Fanelli, anarquista bakuninista. Aquest desenvolupament de l'internacionalisme d'influència anarquista es va donar en aquest període sobretot a Madrid i Barcelona i els dos màxims representants espanyols eren Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer.

    Els primers afiliats espanyols varen assolir els principis anarquistes de l'AIT i no varen atendre als ideals marxistes, que a Europa també hi eren presents. Els objectius perseguits, en tot cas, eren els següents:

-Suprimir l'Estat.

-La col.lectivització de l'economia (ni a la indústria ni al camp existiria la propietat privada; tot es compartiria, tant la producció com els beneficis obtinguts, entre els membres de la comunitat).

-Caràcter apolític del moviment obrer. Es pensa fer la revolució, però no hi ha intenció de substituir el govern burgès per un altre de caràcter obrer.

    Aquest internacionalisme d'influència anarquista es va desenvolupar principalment entre els proletaris catalans i els pagesos andalusos.

    L'any 1870 es va realitzar el Congrés de Barcelona i es va fundar ela FRE de l'AIT (Federació Regional Espanyola) amb una presència majoritària dels anarquistes. La FRE defensava els següents punts:

-La vaga com a principal mitjà d'acció.

-Preparar els obrers per a la revolució social.

-El caràcter apolític del moviment obrer al marge del reformisme polític que proposaven els governs d'aqueix període.

    A partir d'aquests moments, la FRE va quedar en mans del Congrés Fedal (a Madrid) i l'any 1873 hi havia uns 40 000 afiliats i mes de 200 associacions a Catalunya, València, Andalusia i Madrid.

    A partir de 1871 també es varen difondre els ideals marxistes de la mà de Paul Lafargue. Aquests ideals es varen difondre sobretot a Madrid i els seus seguidors espanyols més destacats varen ser Francisco Mora, Jose Mesa i Pablo Iglesias. El diari La Emancipación va ser el seu mitjà de difusió més important. Segons les idees de Paul Lafargue, la classe obrera havia de conquerir el poder polític. Això era una forma de pensar diferent a la de l'anarquisme, que preferia postures més apolítiques.

    Dins de la FRE es varen produir discrepàncies entre els anarquistes -majoria- i els marxistes -minoria. L'any 1872 els marxistes varen ser expulsats de la FRE i fundaren Nueva Federación Madrileña.

    Durant la Primera República (1873-1874), grups anarquistes insurreccionals volien fer la revolució per enderrocar l'Estat, però això va fracassar. A partir d'aquí es va produir el declivi de l'AIT i, amb l'establiment de la Restauració a partir de 1874, el moviment obrer va ser il.legalitzat i va haver d'actuar des de la clandestinitat.

4.- ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1936)

    Dins del context d'il.legalització que va imposar el règim de la Restauració, es va obrir un parèntesi liberal a partir de 1881.

A.- ANARQUISME

    L'any 1881 la FRE es va convertiren la Federación de Trabajadores de la Región de España. Necessitava adaptar-se a la nova legalitat que prohibia les organitzacions de caràcter internacional, dirigides des de l'estranger. La influència d'aquest organisme va ser present a Catalunya i Andalusia. Va tenir discrepàncies internes i va ser durament reprimida pel govern, per la qual cosa, un sector va optar per l'acció directa contra els pilars del capitalisme: l'Estat, la burgesia i l'Església.

    Entre 1893 i 1897 es varen produir destacats actes de violència, com atemptats contra polítics de la Restauració, l'explosió de bombes als edificis més representatius de la burgesia (El Liceu de Barcelona, per exemple), etc. Aquests actes desencadenaren una dura repressió per part del govern, que, consegüentment, desembocà en més actes violents per part dels anarquistes. El 1897 es varen dur a terme els Processos de Montjuic contra els anarquistes (alguns varen ser executats).

    A partir d'aquí hi va haver una divisió dins de l'anarquisme:

-Els partidaris de l'acció directa i violenta.

-Els partidaris de l'acció de masses (revolució social i fundació de sindicats). Va aparèixer l'anarcosindicalisme amb sindicats com Solidaritat Obrera (1907) o la CNT (1910).

B.- ORGANITZACIONS SOCIALISTES

    L'any 1879 Nueva Federación Madrileña es va convertir en Agrupación Socialista Madrileña. El seu fundador va ser Pablo Iglesias i es va definir com el nucli originari del futur PSOE.

    L'any 1888 es va crear el sindicat socialista UGT i posteriorment aquest sindicat es va unir al PSOE, tenint especial influència a Madrid, Biscaia i Astúries; a Catalunya va predominar l'anarquisme.

    El PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) s'identificava ideològicament amb el marxisme i era partidari de la revolució social, proposant reformes com el dret d'associació, el dret de reunió i de manifestació, el sufragi universal, la reducció de la jornada laboral i la prohibició del treball infantil. Per la seva banda, UGT es va concebre como sindicat de masses que integrava tots els sectors de la producció. Es va declarar no vinculat a la política. D'aquesta manera, en teoria, mentre el sindicat s'encarregava de reivindicar millores sociolaborals per als obrers, el PSOE tenia com a objectiu arribar al govern. Ambdós tenien en comú la ideologia marxista de base.