MOVIMENT OBRER A ESPANYA FINS AL 1936

EL MOVIMENT OBRER (1830-1936 aproximadament)

1.- PRIMERES REVOLTES POPULARS DURANT EL SEGLE XIX (FINS AL 1840)

A.- AL MÓN RURAL

    La pagesia sense terres va protagonitzar conflictes i revoltes constants durant el segle XIX. Fins a 1830 aquestes revoltes varen ser manifestacions espontànies de rebel.lia contra els grans terratinents explotadors. A partir de 1830 la resposta va ser més radical davant aquesta situació que desencadenava crisis de fam, sobretot a Andalusia. Es varen succeir una sèrie d'esdeveniments violents contra els grans terratinents -assassinats, destrucció d'arxius on es guardaven els contractes d'arrendament, ocupació il.legal de terres per part dels pagesos, etc.-, fet que provocava la intervenció de les forces de l'ordre que reprimiren amb duresa aquestes revoltes.

B.- PROTESTA OBRERA

     A partir de 1830 els obrers -antics artesans- varen protagonitzar reaccions violentes contra la mecanització de la producció industrial -ludisme-, que suposava la destrucció de les màquines a les quals es culpabilitzava de l'agreujament de la situació sociolaboral dels treballadors industrials.

    En aquesta època varen aparèixer les primeres formes d'associacionisme a Catalunya.

2.- PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-1868)

    L'escàs desenvolupament de la indústria espanyola durant aquest període va fer que el nombre d'obrers fos inferior que a la resta d'Europa occidental. Això va fer que l'organització del moviment obrer fos més lenta. Per altra banda, l'obrerisme industrial es concentrava essencialment a Catalunya, el País Basc, Astúries i València. Mentre a Andalusia, Extremadura i Castella el nombre d'obrers agrícoles va ser superior.

A.- INICIS DEL SINDICALISME (1840-1850)

    El sindicalisme va néixer a Catalunya i va agrupar els obrers tèxtils. Es tractava habitualment de comissions per negociar amb els patrons. El primer sindicat es va crear a Barcelona l'any 1840 i s'anomenava Societat de Teixidors. Aquests primers sindicats agrupaven els treballadors per ofici (un sindicat per activitat) i reivindicaven una sèries de millores en les seves condicions laborals i salarials. També solien tenir l'anomenada caixa de resistència per a situacions d'urgència, on cada membre del sindicat aportava una quota. Els diners de la caixa de resistència s'empraven, per exemple, per ajudar econòmicament als obrers malalts o que havien perdut la feina, ja que no hi havia cap tipus de subsidi atorgat pels empresaris per aquests casos. També servia per cobrir les necessitats econòmiques dels obrers quan feien vaga i no rebien, per tant el seu salari.

    Aquests primers sindicats reberen l'oposició dels empresaris burgesos i dels governs (que donaven suport als interessos de l'alta burgesia) i varen ser prohibits.

B.- EXPANSIÓ DEL MOVIMET OBRER (1854-1868)

a.- Durant el Bienni Progressista (1854-1856)

    Va augmentar l'agitació social i el moviment obrer es va estendre més enllà de Catalunya.

    Es va iniciar el sindicalisme de classe o de masses (sindicats que agrupaven obrers de diferents activitats econòmiques). Amb aquest nou tipus de sindicalisme es va consolidar la vaga com a instrument reivindicatiu. La primera vaga general es va fer a Catalunya l'any 1855 i va ser durament reprimida.

    Aquests sindicats reivindicaven mesures de canvi sociolaboral com:

-Reducció de la jornada laboral.

-Augment salarial.

-Eliminació del treball infantil.

-Subsidi d'ajuda en cas d'atur, malaltia, etc.

-Millores en la seguretat i higiene laborals.

-Major paper polític dels obrers i establiment dels sufragi universal.

-Regulació estatal de les condicions sociolaborals dels treballadors, això és, crear una legislació específica que depengués de l'Estat i limitara les accions dels empresaris en aquesta qüestió, ja que fins aquells moments eren els patrons els que decidien les hores de jornada laboral, el salari, el pagament o no de subsidis, etc., perjudicant els interessos de a classe obrera.

b.- Revoltes agràries andaluses

    Com a conseqüència de la desigual distribució de la propietat al camp i dels efectes de la desamortització de Madoz, que solament beneficiava els sectors econòmics elitistes (alta burgesia...), hi va haver insurreccions protagonitzades pels pagesos andalusos. Aquests ocuparen terres de manera il.legal i destruïren els registres notarials on es guardaven els contractes d'arrendament. Això va suposar enfrontaments amb les forces d'ordre públic.

    La manca de suport polític, ja que els governs d'aquest període defensaven els interessos de l'alta burgesia i dels grans terratinents, va provocar el fracàs d'aquestes revoltes.

3.- ARRIBADA DE L'INTERNACIONALISME (1868-1874)

    Amb l'inici del Sexenni Revolucionari hi va haver més tol.lerància política i es varen reconèixer més llibertats. El moviment obrer va ser legalitzat, aproximant-se a les idees socialistes i anarquistes.

    La influència de la Primera Internacional (AIT, 1868) va arribar a Espanya a través de Giuseppe Fanelli, anarquista bakuninista. Aquest desenvolupament de l'internacionalisme d'influència anarquista es va donar en aquest període sobretot a Madrid i Barcelona i els dos màxims representants espanyols eren Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer.

    Els primers afiliats espanyols varen assolir els principis anarquistes de l'AIT i no varen atendre als ideals marxistes, que a Europa també hi eren presents. Els objectius perseguits, en tot cas, eren els següents:

-Suprimir l'Estat.

-La col.lectivització de l'economia (ni a la indústria ni al camp existiria la propietat privada; tot es compartiria, tant la producció com els beneficis obtinguts, entre els membres de la comunitat).

-Caràcter apolític del moviment obrer. Es pensa fer la revolució, però no hi ha intenció de substituir el govern burgès per un altre de caràcter obrer.

    Aquest internacionalisme d'influència anarquista es va desenvolupar principalment entre els proletaris catalans i els pagesos andalusos.

    L'any 1870 es va realitzar el Congrés de Barcelona i es va fundar ela FRE de l'AIT (Federació Regional Espanyola) amb una presència majoritària dels anarquistes. La FRE defensava els següents punts:

-La vaga com a principal mitjà d'acció.

-Preparar els obrers per a la revolució social.

-El caràcter apolític del moviment obrer al marge del reformisme polític que proposaven els governs d'aqueix període.

    A partir d'aquests moments, la FRE va quedar en mans del Congrés Fedal (a Madrid) i l'any 1873 hi havia uns 40 000 afiliats i mes de 200 associacions a Catalunya, València, Andalusia i Madrid.

    A partir de 1871 també es varen difondre els ideals marxistes de la mà de Paul Lafargue. Aquests ideals es varen difondre sobretot a Madrid i els seus seguidors espanyols més destacats varen ser Francisco Mora, Jose Mesa i Pablo Iglesias. El diari La Emancipación va ser el seu mitjà de difusió més important. Segons les idees de Paul Lafargue, la classe obrera havia de conquerir el poder polític. Això era una forma de pensar diferent a la de l'anarquisme, que preferia postures més apolítiques.

    Dins de la FRE es varen produir discrepàncies entre els anarquistes -majoria- i els marxistes -minoria. L'any 1872 els marxistes varen ser expulsats de la FRE i fundaren Nueva Federación Madrileña.

    Durant la Primera República (1873-1874), grups anarquistes insurreccionals volien fer la revolució per enderrocar l'Estat, però això va fracassar. A partir d'aquí es va produir el declivi de l'AIT i, amb l'establiment de la Restauració a partir de 1874, el moviment obrer va ser il.legalitzat i va haver d'actuar des de la clandestinitat.

4.- ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1936)

    Dins del context d'il.legalització que va imposar el règim de la Restauració, es va obrir un parèntesi liberal a partir de 1881.

A.- ANARQUISME

    L'any 1881 la FRE es va convertiren la Federación de Trabajadores de la Región de España. Necessitava adaptar-se a la nova legalitat que prohibia les organitzacions de caràcter internacional, dirigides des de l'estranger. La influència d'aquest organisme va ser present a Catalunya i Andalusia. Va tenir discrepàncies internes i va ser durament reprimida pel govern, per la qual cosa, un sector va optar per l'acció directa contra els pilars del capitalisme: l'Estat, la burgesia i l'Església.

    Entre 1893 i 1897 es varen produir destacats actes de violència, com atemptats contra polítics de la Restauració, l'explosió de bombes als edificis més representatius de la burgesia (El Liceu de Barcelona, per exemple), etc. Aquests actes desencadenaren una dura repressió per part del govern, que, consegüentment, desembocà en més actes violents per part dels anarquistes. El 1897 es varen dur a terme els Processos de Montjuic contra els anarquistes (alguns varen ser executats).

    A partir d'aquí hi va haver una divisió dins de l'anarquisme:

-Els partidaris de l'acció directa i violenta.

-Els partidaris de l'acció de masses (revolució social i fundació de sindicats). Va aparèixer l'anarcosindicalisme amb sindicats com Solidaritat Obrera (1907) o la CNT (1910).

B.- ORGANITZACIONS SOCIALISTES

    L'any 1879 Nueva Federación Madrileña es va convertir en Agrupación Socialista Madrileña. El seu fundador va ser Pablo Iglesias i es va definir com el nucli originari del futur PSOE.

    L'any 1888 es va crear el sindicat socialista UGT i posteriorment aquest sindicat es va unir al PSOE, tenint especial influència a Madrid, Biscaia i Astúries; a Catalunya va predominar l'anarquisme.

    El PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) s'identificava ideològicament amb el marxisme i era partidari de la revolució social, proposant reformes com el dret d'associació, el dret de reunió i de manifestació, el sufragi universal, la reducció de la jornada laboral i la prohibició del treball infantil. Per la seva banda, UGT es va concebre como sindicat de masses que integrava tots els sectors de la producció. Es va declarar no vinculat a la política. D'aquesta manera, en teoria, mentre el sindicat s'encarregava de reivindicar millores sociolaborals per als obrers, el PSOE tenia com a objectiu arribar al govern. Ambdós tenien en comú la ideologia marxista de base.