LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

1.- EL COP D'ESTAT I L'INICI DEL CONFLICTE

    Després del fracàs de la insurrecció de l'exèrcit del nord d'Àfrica (17 de juliol de 1936), es va produir el pronunciament militar conegut com Alzamiento Nacional a la Península dia 18 de juliol de 1936. Aquest pronunciament va tenir èxit a l'interior peninsular -zones agràries latifundistes, conservadores i endarrerides-, a Sevilla i a Saragossa, mentre que va fracassar a les grans ciutats com Barcelona, Madrid o València, industrials i més desenvolupades.

    Es varen crear dos bàndols:

-Els revoltats integrats per militars conservadors, propietaris agraris, monàrquics, la dreta, els sectors catòlics i ultracatòlics i tradicionalistes (carlins), l'església i els feixistes.

-Els lleials a la Segona república, entre quals cal assenyalar les classes populars, els socialistes, els comunistes, els anarcosindicalistes i les classes mitjanes republicanes.

    A nivell internacional el conflicte va significar la lluita entre la democràcia -i el comunisme-, representada pel govern legítim republicà, i el feixisme, en un moment en què els països europeus demòcrates i liberals i la URSS es preparaven per a lluitar contra l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista (ambient prebèl.lic internacional que va precedir l'esclat de la Segona Guerra Mundial l'any 1939).

    A nivell intern, va suposar el enfrontament entre els vells grups dominants de la Restauració i els sectors populars i de la burgesia reformista. El reformisme de la burgesia republicana i el moviment obrer socialista trobaren una ferma resistència per part de l'Església i dels sectors de dretes, conservadors i tradicionalistes, la qual cosa suposà la insurrecció armada contra la República. Aquests sectors que havien dominat durant el segle XIX tenien por de què el govern republicà del Front Popular dugués a una revolució que signifiqués la fi de les seves pretensions.

2.- INTERNACIONALITZACIÓ DEL CONFLICTE

    Els sectors demòcrates internacionals -Gran Bretanya, França...- i la URSS estaven a favor de la República, mentre el papat, Alemanya i Itàlia legitimaven la reacció de l'alçament antirepublicà.

    Per iniciativa de Gran Bretanya es va crear a nivell internacional un comitè de no intervenció. Es tenia por de què la Guerra Civil espanyola s'estengués per Europa en un moment delicat previ al començament d'un nou conflicte mundial. Cap país volia que la guerra mundial comencés abans del previst, per això era necessari que cap bàndol donés suport als republicans o als nacionals espanyols. De fet, Gran Bretanya tenia por de què si els feixistes italians i els nazis alemanys donaven suport al Alzamiento Nacional, la URSS fes el mateix amb el bàndol republicà i això desencadenés el començament de la Segona Guerra Mundial abans de temps, cosa que no li interessava. Per aquest motiu, Gran Bretanya va posar en marxa una política d'apaivagament per evitar les tensions entre aqueixes tres potències europees. A més, va obligar França, on hi havia un règim republicà, a no donar suport a la República espanyola, perquè si ho feia, perdria el suport militar britànic quan comencés el conflicte mundial i s'hagués de defensar del més que possible atac de les tropes alemanyes. Consegüentment, aquest comitè de no intervenció va ser injust per als interessos del govern legítim de la República espanyola.

    Tot i això, hi va haver participació internacional en el conflicte espanyol. Itàlia i Alemanya es varen desentendre de les directrius del comitè de no intervenció i atorgaren una important ajuda militar al bàndol nacional, mentre la República va rebre el suport de la URSS a canvi d'importants quantitats de capital, i de les Brigades Internacionals. Les Brigades Internacionals eren forces integrades per voluntaris procedents d'altres països, desorganitzades i amb pocs mitjans, que donaren suport als republicans en la seva lluita contra la idea de totalitarisme antiliberal que acompanyava la insurrecció de l'Alzamiento Nacional.

3.- SITUACIÓ DE LA ZONA REPUBLICANA DURANT LA GUERRA CIVIL

    Els sectors antirepublicans justificaven l'aixecament militar al.legant que el govern del Front Popular podia desencadenar l'esclat d'una revolució social semblant a la que havia succeït a Rússia l'any 1917 i això, segons el criteri de l'Alzamiento Nacional, no es podia permetre. Per això, l'exèrcit antirepublicà, amb el suport de gran part de l'Església, de la dreta més conservadora i dels defensor dels totalitarismes, va lluitar contra el govern legítim de la República. Si analitzam aquesta situació de manera detinguda, podem afirmar que, tot i els evidents conflictes socials del moment, no hi havia clars símptomes d'un possible procés revolucionari. A més, podem arribar a la conclusió de què aquesta justificació no era més que l'excusa esgrimida per aquells sectors que al passat havien ostentat el poder de forma tradicional i que, amb l'establiment de la República, havien perdut la seva autoritat política, ara exercida pels sectors sociopolítics més propers als interessos democràtics populars. De fet, l'aixecament militar va provocar una revolució social de caràcter col.lectivista que, fins aquells moments, no s'havia planejat.

A.- REVOLUCIÓ SOCIAL

    Aqueixa revolució social va ser protagonitzada per la CNT, les FAI i UGT, mentre que el PSOE i el PCE varen adoptar una postura més bé oposada a aquest procés revolucionari.

    A Catalunya es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i es va produir la reestructuració de la Generalitat amb la incorporació de representants dels sindicats i dels partits obrers. A més, es va produir un procés de col.lectivització al camp i a la indústria. Moltes propietats agràries passaren a mans de comunitats de pagesos després de l'expulsió dels seus propietaris legítims, mentre que moltes fàbriques varen ser controlades i gestionades pels obrers al marge dels patrons. Consegüentment, en aquests casos, la propietat privada va desaparèixer i es va establir la idea de propietat col.lectiva. Els serveis i els transports també experimentaren aquest procés de col.lectivització.

    Paral.lelament, les juntes revolucionàries i els comitès varen substituir molts dels governs municipals i varen començar a actuar al marge de les directrius del govern republicà.

B.- L'ESFONDRAMENT DE L'ESTAT REPUBLICÀ

    Casares Quiroga, president del govern de la República en aquells moments, va dimitir incapaç de donar solució al problema derivat de l'aixecament militar. Va ser substituït en el càrrec per Martínez Barrió, qui, després d'intentar pactar infructuosament amb els militars de l'Alzamiento Nacional, també va dimitir. Aleshores, com a nou president es va elegir José Giral, qui va posar en marxa les primeres mesures militars: com l'exèrcit fidel a la República era poc nombrós, va donar armes a les milícies dels partits i va crear un exèrcit de voluntaris. Ambdues mesures varen resultar bastant problemàtiques perquè, mentre les milícies es dedicaren a actuar al marge de les directrius governatives protagonitzant actes de violència indiscriminats, l'exèrcit de voluntaris, desorganitzat, mal equipat i escassament format, no va ser capaç de fer front a l'enemic. Per altra banda, molts municipis rurals de l'interior sota la influència de cacics i terratinents i que eren contraris al règim, no varen donar armes a les milícies. Aquesta greu problemàtica va obligar José Giral a dimitir.

    Al setembre de 1936 va ser elegit com a nou president del govern Francisco Largo Caballero, qui va ocupar el càrrec fins al maig de 1937. En un principi va rebre els suport del PSOE, els republicans, els comunistes i els anarcosindicalistes, alguns representants dels quals varen integrar el nou govern. Aquest es va traslladar a València ja que Madrid es considerava insegura -era l'objectiu militar principal dels nacional-. Els objectius que es va proposar varen ser eliminar els juntes i comitès revolucionaris que, en actuar al marge del govern, el perjudicaven i crear un Exèrcit Popular millor preparat i organitzat. Aquesta darrera qüestió va ser problemàtica, ja que els comunistes volien organitzar l'exèrcit sense atendre les ordres del govern i adoctrinant els soldats en la seva ideologia, de manera que la guerra es convertís en l'excusa perfecta per iniciar una revolució contra el feixisme. A més, els anarcosindicalistes també decidiren actuar al marge del govern i crearen les seves pròpies milícies. Això va debilitar les forces republicanes davant l'avanç imparable de l'enemic.

    Paral.lelament, a Catalunya no es va acceptar el caràcter revolucionari proposat pels anarcosindicalistes i els comunistes, fet que va suposar un enfrontament entre ells i la resta de sectors republicans. El govern de Largo Caballero va enviar tropes per sufocar la situació de conflicte intern. La repressió va ser tan dura contra els comunistes i els anarcosindicalistes que el president va perdre el suport polític i va haver de dimitir.

C.- EL GOVERN DE NEGRÍN

      Després de la dimissió de Largo Caballero, es va posar al capdavant del govern Negrín. Durant la seva legislatura el Partit Comunista va guanyar importància i va exercir una forta influència sobre l'exèrcit republicà. Aquesta situació no va agradar als representants socialistes i es va produir un enfrontament ideològic. Els objectius polítics de Negrín eren:

-Resistir l'avanç de l'exèrcit enemic, que l'any 1938 havia aconseguit importants victòries sobre els republicans sometent gran part d'Espanya sota el seu control.

-Pactar amb Franco per a què acceptés el règim republicà com a legítim i signés la pau.

        Negrín tenia l'esperança de què els esdeveniments internacionals -estava a punt de començar la Segona Guerra Mundial- beneficiessin la República, ja que, si els països liberals i demòcrates europeus aconseguien aturar el desig expansionista d'Alemanya i vèncer-la, això donaria l'empenta necessària als republicans per derrotar el bàndol nacional franquista amb els suport militar internacional. Però res d'això va succeir en aquells moments i el govern de Negrín va quedar desemparat.

       Paral.lelament, l'exèrcit republicà va patir diverses derrotes -Batalla de l'Ebre...- i Negrín va intentar pactar de nou amb Franco per a què aquest es comprometés a no dur a terme represàlies contra els republicans i respectés el règim democràtic, però no ho va aconseguir i, aleshores,  el govern es va exiliar. A partir d'aquí el camí cap a la victòria definitiva va ser molt ràpid per al bàndol franquista.

4.- SITUACIÓ DE LA ZONA REVOLTADA DURANT LA GUERRA CIVIL

        A Burgos es va crear la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars i presidida per Miguel Cabanellas. Aquest organisme s'encarregava del govern del territori sota el control de l'Alzamiento Nacional. En aquests territoris els partits polítics i els sindicats varen ser prohibits i es va suspendre la Constitució de 1931. A més, es va paralitzar la reforma agrària iniciada pel govern republicà i es va dur a terme una dura repressió contra la població fidel a la República.

        Amb la mort de Sanjurjo va ser necessari cercar un nou cap militar i Franco, amb el reconeixement de Hitler i Mussolini, va ser l'elegit. Nomenat com a cap de l'alçament, es va convertir en cap del govern, de l'Estat i Generalísimo de los Ejércitos Españoles. A partir d'aquí, va desaparèixer la Junta de Defensa Nacional, que es transformar en la Junta Tècnica de l'Estat, organisme que donava suport a la tasca de govern de Franco.

        La següent passa va ser la creació d'un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que integrava representants de la Falange Española, fundada per José Antonio Primo de Rivera -mort afusellat durant el conflicte-, de Comunión Tradicionalista -carlins-, de la CEDA i dels partits monàrquics. La major part dels enrevoltats no eren feixistes, sinó defensors del vell conservadorisme, però Franco va reprimir amb duresa els que es negaven a acceptar la nova realitat política i, consegüentment, optaren per assolir-la sense més resistència. Els membres del nou partit únic, fortament influenciat per l'Església, varen adoptar com a uniforme característic la camisa blava i la boina vermella.

    El primer govern de Burgos encapçalat per Franco -nomenat Caudillo- es va establir l'any 1938. Durant aquest govern es varen establir alguns dels fonaments del sistema franquista que restarien vigents fins a la mort del dictador. Així, es va crear el Fur del Treball amb influència del feixisme italià, els principis socials de l'Església i la Falange. També es va donar origen al sindicalime vertical, un tipus d'organització corporativa que depenia directament de l'Estat i integrava obrers i patrons en un únic sindicat on estaven prohibides les manifestacions i les vagues. També es va dur a terme el control ideològic i de la població, manipulant els mitjans de comunicació, l'educació i la cultura per adoctrinar-la en els principis del nou règim. Per altra banda, l'Església va ocupar una posició destacada en l'estructura de l'Estat franquista i es va promulgar la Llei de Responsabilitats Polítiques, que permetia perseguir i reprimir -fins i tot executar de manera indiscriminada- els ciutadans sospitosos d'oposar-se al nou règim.

5.- LES OPERACIONS MILITARS DE LA GUERRA

    Des del moment en què la insurrecció es va convertir en guerra civil fins que es va acabar trenta-tres mesos després, el conflicte va passar en l'aspecte militar per quatre grans etapes de durada desigual.

A.- ELS INICIS DEL CONFLICTE: L'AVANÇ CAP A MADRID (JULIOL-NOVEMBRE DE 1936)

    Les operacions militars començaren la setmana següent de l'aixecament i van donar lloc a una fase coneguda com a “guerra de columnes”. Després de creuar l'Estret, les tropes d'Àfrica varen aconseguir l'enllaç amb les forces insurrectes del nord peninsular. Pel setembre, Franco va ocupar Toledo i, al final d'octubre, ja es trobava a les portes de Madrid.

    A la capital, milers d'homes i dones varen fortificar els accessos a l'interior de la ciutat, mentre naixien consignes mítiques com “No passaran” i “Madrid, tomba del feixisme”.

    Al novembre,el govern republicà es va traslladar a València. Madrid va resistir els primers atacs amb el suport de les primeres Brigades Internacionals i d'una columna anarcosindicalista procedent de Barcelona. A més, durant aquesta fase, la resistència republicana també estava formada per tropes milicianes i milícies polítiques voluntàries de partits i sindicats.

B.- DESEMBRE DE 1936-OCTUBRE DEL 1937

a.- Les batalles al voltant de Madrid

    Aquesta fase es va caracteritzar per la regularització d'ambdós exèrcits, ara més organitzats, sobretot el republicà, amb la creació del nou Exèrcit Popular de la República. Per la seva banda, Franco va militaritzar els voluntaris requetès i falangistes.

    Després de fracassar en el seu intent d'ocupar Madrid, els insurrectes varen emprendre dues maniobres amb la intenció d'aïllar Madrid, tallant les principals vies d'accés a la ciutat que, a més, comunicaven amb altres nuclis republicans. Aquestes maniobres es varen produir durant:

-La batalla del Jarama (febrer de 1937), que no va donar un clar vencedor i que va suposar un fort desgastament para ambdós bàndols.

-La batalla de Guadalajara (març de 1937), on les tropes franquistes, amb el suport de forces feixistes italianes, varen ser derrotades pels republicans.

b.- L'ocupació del nord

    Franco va decidir canviar l'estratègia de la guerra: va abandonar l'atac a Madrid i la va dur a altres escenaris. La lluita es va traslladar primer al nord, a la franja cantàbrica, on els combats més importants es varen produir entre l'abril de 1937 i l'octubre del mateix any, produint-se combats a Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. El 26 d'abril, la ciutat basca de de Gernika va ser arrasada per l'aviació nazi. Es produïa així , el primer bombardeig aeri de la història sobre una població civil i Guernika quedaria immortalitzada a l'obra de Picasso com el símbol de la ignomínia del feixisme contra una població desarmada.

    Bilbao, Astúries i Santander varen ser ocupades el mes de juny gràcies a la superioritat en mitjans, armament i aviació dels revoltats. Això va significar que una zona industrial i minera molt important va passar a mans dels rebels, la qual cosa va fer que s'afeblís encara més la posició de la República. A més, milers de persones varen fugir de la zona (èxode d'exiliats cap a altres zones, especialment Catalunya).

C.- L'OFENSIVA CAP A LA MEDITERRÀNIA (NOVEMBRE DE 1937-JUNY DE 1938)

    L'exèrcit republicà va ser dirigit a partir de desembre de 1937 per comandaments professionals i va intentar prendre la iniciativa desencadenant diverses ofensives, la més important de les quals es va produir en direcció a Terol. La batalla de Terol va conduir a l'ocupació republicana de la ciutat, encara que es va desocupar pocs mesos després, degut a l'avanç de les tropes franquistes. Aquestes desencadenaren la campanya d'Aragó. Franco podria haver atacat Catalunya, aïllada després d'aquesta campanya, i haver posat fi a la guerra, però no ho va fer per no acostar-se a la frontera francesa en un moment de tensió internacional. Es va estimar més continuar l'atac cap al sud, i va mantenir forts combats a Castelló i València, capital de la República. El seu avanç va quedar aturat quan l'exèrcit republicà va dur a terme un poderós atac sobre el riu Ebre a la província de Tarragona.

D.- LA BATALLA DE L'EBRE I LA FI DE LA GUERRA (JULIOL DE 1938-ABRIL DE 1939)

    La darrera fase de la guerra es va iniciar amb la batalla de l'Ebre i es va acabar amb la derrota definitiva de la República.

    La batalla de l'Ebre va ser un dels episodis militars més importants de la guerra. Va començar al juliol de 1938 amb l'atac de les tropes republicanes, que ocuparen Gandesa on resistiren durant varis mesos. Franco va enviar grans reforços, incloent-hi l'aviació alemanya i italiana, i va aconseguir aturar l'atac. Després va iniciar el contraatac i al mes de novembre les tropes republicanes es varen veure obligades a replegar-se a l'altra banda del riu, mentre l'exèrcit franquista avançava i ocupava tot el sud de Tarragona i creuava l'Ebre a la zona de la desembocadura. Amb aquest contraatac es va donar per acabada la batalla i l'exèrcit republicà va patir importantíssimes pèrdues.

    Franco va decidir aleshores emprendre definitivament l'ofensiva sobre Catalunya. El 26 de gener entrava a Barcelona sense lluita. La caiguda de Girona va significar la fugida cap a França de milers de refugiats, entre ells el govern republicà de Negrín, instal.lat a Barcelona des de l'octubre de 1937. També travessaren la frontera els membres de les Corts republicanes, el govern de la Generalitat de Catalunya amb el seu president, Lluís Companys, i els seus parlamentaris, a més del govern basc. Amb l'ocupació de Catalunya, el futur de la República ja estava decidit.

    El febrer de 1939 a la República no li quedava cap altre territori que l'anomenada Zona Centre, que comprenia Madrid i tota la regió mediterrània dels del nord de València fins a Almeria. Encara que Negrín va tornar de França per continuar la guerra amb el suport dels comunistes, veritablement ja no hi va haver cap batalla important. A finals d'aquest mes Anglaterra i França varen reconèixer el govern de Franco i, a començaments del mes de març, Azaña va presentar a París la seva dimissió com a president de la República.

    També al març es va produir una revolta contra el govern protagonitzada pel coronel Segismundo Casado, cap de la defensa de la capital. Casado considerava que la guerra s'havia allargat massa degur a la influència dels comunistes. Per aquest motiu, va entrar en contacte amb el servei d'espionatge enemic per pactar les condicions de rendició amb Franco i va protagonitzar el cop dia 5 de març, de manera que la ciutat va quedar sota el seu control.

    Paral.lelament, membres del PSOE i de l'UGT varen crear la Junta de Defensa amb la intenció de negociar amb Franco una “pau honrosa” basada en la “generositat del Caudillo”. Aquest esforç no va servir de res, perquè Franco no va acceptar cap condició per a la rendició i va obligar a lliurar les armes. El dia 28 de març de 1939, les tropes franquistes entraren a Madrid sense cap mena de resistència.

    Durant els dies posteriors a l'entrada a Madrid va ser ocupada la zona mediterrània. L'1 d'abril Franco va signar a Burgos l'últim comunicat de guerra en el que s'informava que la guerra havia acabat.

6.- LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA: LA REPRESSIÓ I LES VÍCTIMES DE LA GUERRA

    A la guerra hi va haver víctimes per diverses causes: els combats, la repressió de l'enemic que es va practicar a  ambdós bàndols i les penalitats de la rereguarda (fam, malalties, bombardeigs). També hi va haver un altre tipus de víctimes, els empresonats, desterrats i exiliats.

A.- LA REPRESSIÓ ALS DOS BÀNDOLS

    En tots dos bàndols es va practicar la persecució indiscriminada i il.legal de tots els contraris. Després, en el bàndol rebel, es va procedir sistemàticament a l'eliminació física dels enemics. Va ser una repressió basada sempre en lleis militars d'excepció, per mitjà d'execucions sumaríssimes.

    A la República hi va haver primer una repressió descontrolada per part de les milícies i organitzacions de partits en les quals no va intervenir el poder establert. Durant els primers mesos de la guerra es varen dur a terme els anomenats “passeigs”, això és, persones que eren detingudes, portades fora de la ciutat i executades.

    El nombre de víctimes produït pels vencedors va ser molt superior, sobretot si s'hi inclou la repressió que el règim de Franco va continuar practicant després de la guerra. Aquesta repressió era exercida per l'exèrcit o per les autoritats polítiques, produint-se importants matances a Màlaga, Sevilla i Badajoz. De vegades persones rellevants varen ser assassinades per allò que representaven, com és el cas del poeta Federico García Lorca.

B.- REFUGIATS I EXILIATS

    Des dels primers mesos de la guerra, grups de població civil de la zona republicana varen haver d'abandonar les seves llars davant l'avanç de les tropes rebels. Així, es va dur a terme un èxode cap a zones que encara estaven en poder de la República. davant la impossibilitat d'evacuar el conjunt de la població civil, es va optar per donar prioritat als infants, molts dels quals varen ser embarcats cap a països europeus o americans, o bé cap a l'URSS.

    Cap al final de la guerra, aproximadament mig milió d'espanyols que fugien del conflicte varen entrar a França. Finalitzat el conflicte, varen tornar a Espanya aproximadament la meitat d'aquests refugiats. La resta va iniciar un llarg i penós exili. Aproximadament uns 30 000 varen participar en la Segona Guerra Mundial lluitant contra els nazis. Molts -uns 16 000- varen morir durant el conflicte als camps d'extermini. Un grup important d'exiliats -intel.lectuals, personalitats polítiques...- va aconseguir embarcar cap a l'Amèrica Llatina o refugiar-se a l'URSS.